Duatló Btt Blanes per relleus by Alberto
Resumen rápido!!!
10:00
Salida conjunta, me coloco en primera fila, veo que al lado mío se colocan varios de relevos "uf vaya pintas, esto será duro".
Pintan la salida y a correr. Primera curva miro el crono y 3:30... "Uffff esto será duro" pret kilómetro y nos meten por una rampa que se las trae y de ahí a la montaña... Van pasando los kilómetros, y me encuentro un poco apretado, pero para eso he venido, voy con los 10/12 primeros. Hay 2 escapados, pero el resto estamos en 20 segundos.
Apretó un poco los dientes y llego a la transición. Le paso el relevo a mi compañero y se va ha hacer su parte. Salen unos 15 todos en una horquilla de un minuto.
Mientras hace el trozo de circuito que le toca yo voy andando para no coger frío, y cuando creo que quedan 20 minutos para que empiecen a llegar, empiezo a trotar y hago algún cambio de ritmo " me imagino que vendrán todos bastante juntos y tendré que dar lo que me queda dentro".
Empiezan a llegar... Veo al primero, segundo, tercero y cuarto..."el cuarto es el mío" va a 30 segundos del tercero.... Y pienso "buaaaa ahora habrá que sudar la camiseta" voy a por el tercero... Haré un KISS OR KILL... Salgo a muerte a por el tercero, tengo 3 kilometros.... Y pienso a por el!!!!! Voy a reventarme pero tengo que pillarlo y luego ya veremos que pasa!!!
Apretó como un condenado... 3:18 el kilómetro, y pienso voy a por el, le doy el hachazo y si me aguanta "me muero"... Me pongo a su lado...y me aguanta un poco... Se me hace eterno, segundo kilómetro 3:33 con una rampa de cojones...y pienso me falta un kilómetro, después de esto no puedo fallar... Y pego el ultimo arreon y ahí lo dejo clavado " menos mal".... Y de ahí a la meta disfruto lo que me queda!!! Ultimo kilómetro 3:42....
Y... SE FINI ...
10:00Salida conjunta, me coloco en primera fila, veo que al lado mío se colocan varios de relevos "uf vaya pintas, esto será duro".
Pintan la salida y a correr. Primera curva miro el crono y 3:30... "Uffff esto será duro" pret kilómetro y nos meten por una rampa que se las trae y de ahí a la montaña... Van pasando los kilómetros, y me encuentro un poco apretado, pero para eso he venido, voy con los 10/12 primeros. Hay 2 escapados, pero el resto estamos en 20 segundos.
Apretó un poco los dientes y llego a la transición. Le paso el relevo a mi compañero y se va ha hacer su parte. Salen unos 15 todos en una horquilla de un minuto.
Mientras hace el trozo de circuito que le toca yo voy andando para no coger frío, y cuando creo que quedan 20 minutos para que empiecen a llegar, empiezo a trotar y hago algún cambio de ritmo " me imagino que vendrán todos bastante juntos y tendré que dar lo que me queda dentro".
Empiezan a llegar... Veo al primero, segundo, tercero y cuarto..."el cuarto es el mío" va a 30 segundos del tercero.... Y pienso "buaaaa ahora habrá que sudar la camiseta" voy a por el tercero... Haré un KISS OR KILL... Salgo a muerte a por el tercero, tengo 3 kilometros.... Y pienso a por el!!!!! Voy a reventarme pero tengo que pillarlo y luego ya veremos que pasa!!!
Apretó como un condenado... 3:18 el kilómetro, y pienso voy a por el, le doy el hachazo y si me aguanta "me muero"... Me pongo a su lado...y me aguanta un poco... Se me hace eterno, segundo kilómetro 3:33 con una rampa de cojones...y pienso me falta un kilómetro, después de esto no puedo fallar... Y pego el ultimo arreon y ahí lo dejo clavado " menos mal".... Y de ahí a la meta disfruto lo que me queda!!! Ultimo kilómetro 3:42....
Y... SE FINI ...
Mitja Marató de Granollers 2015, by Clara Hernández
Doncs un any més, i ja van 4, toca una cita de les que m'agraden, la mitja de Granollers. A més aquest any arribo a un plus de motivació.... els entrenaments de la marató m'han posat les piles, gaudeixo com mai corrent (quants compis m ho van dir durant anys i no els creia.....ejem, ejem) i sé que puc destrossar el crono, que pot ser el meu dia.
Així que arribo a la cita nerviosa, impacient, amb moltes moltes moltes ganes. Tinc memoritzada la tàctica que m'ha passat el meu Personal Assistant de Curses , ara només toca obeir les ordres.
Com sempre ens trobem els compis d'SBR Open Team per escalfar junts, fer foto family i compartir els moments previs.
Arriba hora i Sortidaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.
Una gentada amb ganes avança i jo els hi deixo fer. He d'anar a 4:45, i com que el meu “garmin” no acaba d'anar bé he de calcular mentalment..... tan bé calculo, que passo el primer km a 5.... M'agafa terror ! Dioooooos així no anem bé !!!! Apreto, desobeint indicacions..... però he de recuperar temps perdut !!! Passo 2 km a 4:30. Béeeeeeee, ara sí, ara a posar-me a 4:45. I per fi, al km 3 ho trobo !!!
Vaig passant km mirant crono i vaig amb una precisió que penso que potser tinc gens Suïssos. Vaig tan concentrada que gairebé no escolto música ni veig la gent.. només miro el crono cada vegada que passo un km i “actualitzo” dades.
Km 5, tot segons el previst. Em noto potser massa ràpida, potser començo a notar algu de fatiga.. Però al 7 gel i vingaaaaa em refaig.
Ara toca aguantar i potser començar a escoltar una mica música, no ?? o quin rollo de cursa m'espera.. Paro atenció: Lady Gaga em diu: You know that I want you, And you know that I need you, I want it bad, your bad romaaaaaaaaaaaaaaaaaaance. Seeeeeeeeeeeeeeee
Van passant els km i torno a treure la calculadora i a no escoltar música....... com aquell que no vol ja estem al 12 i a la famosa zona dels tobogans.... Faig tot el que he de fer: apretar baixades, aguantar pujades i m' animo, m' animoooooo, veig que porto la meitat. M'animo massa, em noto fatigada, tinc por de que em passi factura però és ara o mai.... és Gloria o Muerte Destrucción ;-)
Km 14 gel amb cafeïna (avui dormiré poc, sort que aquesta setmana he saldat comptes amb el meu llitet) i “reposo” mica.
A partir del 15 apreto miqueta i quan arriba el 16.. tinc via lliure.... he de “buidar-me”.
I com que sóc molt molt obedient aixeco el peu del fre, escolto N.E.R.D i diem a la vegada: You can't be me, I'm a Rock Star... i la gent que tinc al voltant em mira.... Sort que no tinc vergonya .... s'ha quedat a casa avui !
Començo a apretar de veritat, em noto “al límit” però no penso parar.... a muerteeeeeeeeeeeeeeeee.
Vaig passant gent, km, i em va agafant una felicitat enorme... si fa un temps em diuen que a una mitja al km 16 començaria a apretar i a sentir-me be no m'ho hagués cregut. Però sí !!!!! Ho estic fent, passant pel 17 a topeeee, 18 meeeeeeeeeeeeees, 19, ja ho tinc ja ho tinc !!!!!!! I quan veig el 20 allà sí que ho dono tot, m'agradaria fer l'últim per sota de 4 , així que em deixo la pell...
Passo l'arc de meta que si em diuen que he de fer 100 metres més em desmaio.... però quan miro el crono i veig 1:35:09 Buuaaaaa
No només he baixat el meu temps anys passat sinó que he destrossat la meva MMP (1:38:45)
Tomaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Així que ara toca gaudir el subidón i agafar forces perquè la festa continua... jejejeje.
Gràcies especials a en Miquel (Blanchipower) pels entrenaments del 2013, que he “recuperat” i m'estan posant a to.
Gràcies també Uri, com t he dit, els entrenaments del dimarts: Són teus !!!!
I com no, gràcies al meu Assistant... Maaaaaarc !!!! Des de que et vaig “contractar” faig tiempazos i les curses em surten rodones. Ets un crack corrent i planificant.
Ara, per descomptat, felicitar a tots els compis que també heu fet aquesta cursa... que és bonica, però “se las trae” i molts heu fet MMP...... Com mola ehhh??
I donar les gràcies a tots pels ànims, missatges, guasas, correus...... Sou els millors !!!!
I les proves gràfiques. Alguns de la family abans de la cursa i la meva cara de FELICITAT al final
Etiquetas :
1/2 Marató,
Competicions
Una San Silvestre diferente: La SanSi de Equipo 2014, by Manu
Las semanas van pasando y los entrenos no llegan. No llegan porque no se pueden juntar más cosas para impedirme que algo pueda entrenar cada día (ni una vez a la semana). Lesiones, trabajo, ganas, … Todo se desmorona.
Si eso era poco, la noticia de que nuestro querido Blanchi (Miquel Blanchart) deja el Equipo, nos tocó la fibra a todos. Y a él el primero. Pero la vida sigue para todos y para él, más. Su sueño de estar entre los más grandes le obliga a tener que renunciar a ser nuestro Sensei, como cariñosamente le llamábamos (y le seguiremos llamando). Durante 3 años permaneció a nuestro lado para enseñarnos lo mejor de él y ahora, es él el que debe pelear por su sueño y nosotros apoyarle. Hacerle la salida fácil, que ciertamente, hemos visto en la barbacoa de despedida, no estaba siendo fácil.
Aquí, en este equipo que me vio nacer como triatleta (y creciendo a duras penas), no se da puntada sin hilo. En su ciudad natal, Sabadell, se celebra una San Silvestre muy especial y que Miquel apadrina. Se llama “BBVA La Nostra” (www.lanostra.cat). Una carrera solidaria, en la que la recogida de productos para los más necesitados, es el primer objetivo. Dicho esto, el equipo organiza una escapada sorpresa para ver competir a Miquel y a la vez, correr en su ciudad y hacerle entrega de un pequeño obsequio, que con mucho cariño, hemos elaborado.
Ya en Sabadell, 9 componentes del Equipo, nos disponemos a iniciar el calentamiento. Y ahí, el momento en el que nosotros y él, nos cruzamos. Nuestras caras de felicidad, no dejaban duda de las ganas que teníamos de verle. Y la suya, la cara de un campeón como es él, desencajada porque no se lo esperaba. Después del saludo, suena una voz familiar que dice “Va! Vamos a calentar! Diez minutos de trote, unas aceleraciones y os quiero ver haciendo MMP!!!”. Era Dios, que acababa de hablarnos.
Las manos se apilan unas encima de otras….
El Garmin me dice que 19’ 07”, que para no haber preparado, estoy más y más y más que contento. Y hago MMP, ya que no tenía marca oficial en el 5.000m. Y aunque en otros tiempos hubiera sido mejor, lo vivido hoy, está por encima de tiempos, de marcas y de objetivos deportivos. Hoy el OBJETIVO era el pequeño homenaje a nuestro Sensei Blanchi y ese, se ha cumplido con nota.
Y todos los allí presentes, así como los ausentes que también acompañaron el momento en la distancia, hicimos entrega de nuestro obsequio a Miquel y a su esposa (cierto es, que detrás de un gran hombre, hay una gran mujer). Nos hicimos fotos, hablamos, nos reímos, se interesó por todos y cada uno de nosotros…. y nos dijimos “Hasta luego. Hasta la próxima”. Porque habrá más y mejores. Gracias Miquelet, por estos años. Por ser como eres y por habernos enseñado el camino. Siempre tuyos, Tus Hooligans, tus PUPILS…
..... y cómo te quiere tu ciudad!
Aquí, en este equipo que me vio nacer como triatleta (y creciendo a duras penas), no se da puntada sin hilo. En su ciudad natal, Sabadell, se celebra una San Silvestre muy especial y que Miquel apadrina. Se llama “BBVA La Nostra” (www.lanostra.cat). Una carrera solidaria, en la que la recogida de productos para los más necesitados, es el primer objetivo. Dicho esto, el equipo organiza una escapada sorpresa para ver competir a Miquel y a la vez, correr en su ciudad y hacerle entrega de un pequeño obsequio, que con mucho cariño, hemos elaborado.
Ya en Sabadell, 9 componentes del Equipo, nos disponemos a iniciar el calentamiento. Y ahí, el momento en el que nosotros y él, nos cruzamos. Nuestras caras de felicidad, no dejaban duda de las ganas que teníamos de verle. Y la suya, la cara de un campeón como es él, desencajada porque no se lo esperaba. Después del saludo, suena una voz familiar que dice “Va! Vamos a calentar! Diez minutos de trote, unas aceleraciones y os quiero ver haciendo MMP!!!”. Era Dios, que acababa de hablarnos.
Las manos se apilan unas encima de otras….
GAS, GAS, GAAAAAAAAAAASSSSSSS!!!!
Y se escucha la señal de salida…
El fin, dar lo máximo…. El ritmo, no sé cuál era…. ¿Para qué? ¡Y qué más da! …. Ya había oído antes…. MMP! Las piernas corren más que la cabeza…. ¿o la cabeza recuerda cómo iban las piernas y éstas no van? ¡Y qué más da!
A mitad de carrera, sobre el 3.000, el ligero descenso se vuelve traidor. Comienza el “suave” ascenso camino de meta y las pulsaciones suben. Y no, la patata no está por la labor. Toca aminorar y racionar.
El Garmin me dice que 19’ 07”, que para no haber preparado, estoy más y más y más que contento. Y hago MMP, ya que no tenía marca oficial en el 5.000m. Y aunque en otros tiempos hubiera sido mejor, lo vivido hoy, está por encima de tiempos, de marcas y de objetivos deportivos. Hoy el OBJETIVO era el pequeño homenaje a nuestro Sensei Blanchi y ese, se ha cumplido con nota. Y todos los allí presentes, así como los ausentes que también acompañaron el momento en la distancia, hicimos entrega de nuestro obsequio a Miquel y a su esposa (cierto es, que detrás de un gran hombre, hay una gran mujer). Nos hicimos fotos, hablamos, nos reímos, se interesó por todos y cada uno de nosotros…. y nos dijimos “Hasta luego. Hasta la próxima”. Porque habrá más y mejores. Gracias Miquelet, por estos años. Por ser como eres y por habernos enseñado el camino. Siempre tuyos, Tus Hooligans, tus PUPILS…
..... y cómo te quiere tu ciudad!
Etiquetas :
5.000,
Competicions
Cursa dels Nassos 2014, by Clara Hernández
Com ja comença a ser tradició, per acabar l'any, què millor manera que fent una cursa i amb bona companyia ???? Cursa dels Nassos 2015 .... La Crònica:Tinc ganes de fer MMP. Per què ? Perquè si.... perquè des de Malgrat no n'he fet i tinc ganes, i crec que ho puc fer perquè estic entrenant run com mai.. certa Marató té la culpa.....
Així que quan arriba el dia i m'aixeco coixa, literalment, no puc caminar del mal..... les meves expectatives s'esvaeixen per moments. Porto dies amb molèsties al peu i dia abans va fer CRACK.
Com que sóc positiva, no perdo esperança de recuperar-me... Em prenc un iboprufe, poso cremeta (Uri ho sento, no m'he posat gel... no t'enfadis), reso una mica, i repetiré el ritual 2 vegades més abans de la cursa.
Arriba l'hora que he quedat amb compis feina però vaig amb temps i provo d'escalfar mica. Sembla que peu es comporta. Beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee
Acabem l 'escalfament junts i cap al calaix de sortida.
Donen sortida, poso “garmin” a zero i començo a córrer. De cop miro bé i veig que no l'he posat. Nooooooo. Ràpid, ràpid: Miro l'hora , 18:36 (en realitat són les 17:30 però no l'he canviat.... perquè no sé, sssshhh secret). De cop penso, i els segons ??? Nooooooo, mare meva.. no porto ni 200 metres i ja m'he perdut....ja no podré calcular temps...
Així d'entretinguda passo el primer km sense saber a quant vaig... crec que sobre 4:30 (a ojo).... segueixo.... segon km i crec que més o menys igual. Ara, segons Marc, el meu Personal Assistant de Tècniques de Carrera ....... he de començar a apretar i arriscar !!! Serà Glòria o Fracàs ;-)
No les tinc totes, tinc por que peu em torni a fer crack i llavors haver de parar... però ho intentaré. Començo a apretar mica i em noto beeeeeeee
Vaig escoltant la meva Anastàcia... i passant els km molt contenta de veure que tot ok.
Gairebé sense adonar-me passem el km 5 i miro temps: 23 minuts, s'ha de descomptar el de la sortida, que no sé quant és... Ara penso, només queden 5 ara sí que he de començar a apretar de veritat....i és el que faig.
Començo a córrer cada vegada una miqueta més , fins que arriben moments que potser és massa i afluixo miqueta per agafar forces i tornar a apretar.
Quan ens enfilem per la Diagonal, ja de tornada, em noto com un míssil... Vaig super lleugera, és com si el cos no em pesés res... és una sensació INCREÏBLE i que fins fa 4 dies no havia sentit....
Estic tant contenta.... no sé el temps que dec portar, pagaria perquè un ocellet m'ho digués, però per si vaig malament no baixo el ritme, he d'aguantar !!!!
Passo el km 9 super feliç perquè veig que acabaré, que peu bé i que podré acabar i potser amb la meva MMP
La veritat que en girar pel carrer Selva de Mar i veure la meta lluny em dóna subidón !!!
I ja quan passo la meta i miro temps al panell 44:40 o algo així..... penso, beeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee. No sé quin temps he fet però he baixat de 44:30 segur.
Ara toca anar a buscar compis al punt de trobada i mentre els busco trobo compis, ex-compis i amics !! Que guay !!!
Arriben meus compis i contents ens anem a fer cervessetes per celebrar fi any juntets, per brindar per nosaltres i riure molt i molt. (Perquè desprès hi hagi gent que dubti que l'esport no proporciona bons moments i felicitat).
Arribo a casa, estic mirant Championchip cada 2x3... jolines.. no estan encara... Nervis, nervis !!!
I de cop, a les 22:30 de la nit, sorpresa: 43:56
Tomaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
M'aixeco de la cadira i em poso a saltar i cridar !!! Tomaaaa, tomaaaaa i tomaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Acabar l'any fent allò que t'agrada i a més assolint objectius és un luxe !!! Ara toca seguir entrenant, perquè la festa continua...
Vull felicitar l'Angel, que també la va córrer i va fer un tiempassu impressionant... Nen tu no corres, tu voles.
I També als compis de la Sant Silvestre de Sabadell... que Déu n'hi do....aquests tiempos que heu fet tots fan por !!!!
Gràcies Miquel, pel llegat que m'has deixat
Gràcies Uri, pels teus entrenos i la teva preocupació i actitud !!
Marc, una vegada més: l'has encertat !!!! Gràcies, gràcies, gràcies. Ja parlarem del teu contracte.....
Per tots: gràcies per tot el que hem compartit aquest 2014. A per més petits moments de felicitat aquest 2015.
Etiquetas :
10.000,
Competicions
OpenTriatlón de Vilanova 2014, by Anna Cortina
Després de Sta.Susanna no m'havia plantejat fer-ne cap en concret, ja m'estava bé haver-ne fet 2 per provar i que els resultats fossin tan bons, però de epent i sense saber com, em vaig trobar inscrita a l'última prova de la temporada, el triatló de Vilanova, gracias por esto Javi y Jose ;-))
S'apropa la data i no pinta bé, fa dies que no nedo al mar, i a més, el temps es pronostica dolent, així que em vaig agobiant inevitablement.
Diumenge, i ben aviat, ja m'estic preparant, he quedat amb la family Nicolau "al completo" i en Carles, a les 6:15, encara és de nit però el cel es veu més fosc pels núvols i pel camí va plovent, però arribem a Vilanova, i tot i que està moll i ple de bassals, sembla que s'està obrint el dia i que sortirà el sol.
Anem a buscar dorsals, tornem als cotxes, agafem trastets i quan mirem el rellotge....osti que son les 8:30 ja!!! Per feina que la sortida és a les 9!!!
Ja tinc el neopré, busco ulleres.......merda!! me les he deixat al cotxe, les he tret però no les he posat junt amb el neopré i no em dona temps d'anar i tornar i escalfar i estar a la sortida a temps.........Miqueeeeeel pots anar al cotxe??? i mentre anem mig trotant per la sorra cap a la sortida en Miquel torna amb les meves ulleres, gràcies m'has salvat, (jo no puc anar sense, no puc fer com tú Bernat) porto lents de contacte!!
Unes entrades ràpides per posar motor a punt amb la Maria i en Bernat i poc després ja piten la sortida, però aquí la entrada no és com les altres que et tires i nades, aquí vas saltant les onades que trenquen i et desequilibren i em trobo al mig d'un grup i quan puc començar a nadar tinc una pesada a la esquerra que insisteix en anar cap a la dreta passant per sobre si cal, afluixo a veure si passa i quan la tinc a la dreta torna a voler que anem juntes i ara si haig de parar i agafar aire perquè començo a notar signes de pànic, haig de fer un esforç per concentrar-me en respirar tranquil·la, dir-me que puc fer-ho, que quan pugui passar el grup aniré millor, torno a nadar poc a poc per agafar ritme i de repent estic a la primera boia i ara si, penso, ara ja puc donar gas i en un no res, estic a la platja i surto.
Cap a la bici, canvi de material, agafo un gel i a rodar, això si, amb compte que el terra està molt mullat encara.
El circuit és un tobogán i vaig sola, com sempre no hi ha noies davant a les que pugui seguir, i a la meitat de la primera volta un ex-culturista tatuat reconvertit en triatleta, decideix passar-me per posar-se davant però afluixant el ritme quan fa una lleugera pujadeta.......vale nen, ja t'he vist i va a ser que no......el torno a passar, es queda darrera i a la baixada torna a passar per fer el mateix.....cansino, que no vui veure't més el cul!!! torno a passar i al fer gir de 180º em prenc el gel i ja no torna a passar, l'he deixat enrere...van bé aquests gels amb cafeina....si,si.
La 2ª volta se'm passa volant i torno a boxes a fer canvi de material, surto bé de cames, amb bona respiració.....l'efecte del gel encara em dura i estic genial!
Quan porto un quart de la 1ª volta noto que algú s'apropa.....altre cop l'ex-culturista!!! ....i al passar pel costat em diu "va que esto ya está" i es torna a posar davant......està pesadet amb que li vegi els tatoos.
El segueixo, presionant a veure si no afluixa i es cansa.......arribem al punt de gir i es desinfla com un globus.....apa, aquí et quedes, peeesaaat!!!
Segueixo, torno a girar, començo 2ª volta i en un plis.......ja veig la catifa blava!!!!........ en Miquel, i en Quim i en Carles, que ja han arribat són allà animant i apreto una mica el ritme, amb les últimes gotes de gel que em donen forces i es para el crono en 1:16:28.
Anar amb la Maria a mirar les llistes i veure que hem tornat a fer podi és el millor regal per tancar una temporada que vaig començar tard i sense expectatives.
I això no seria així sense els grans Miquel i Bernat que són darrera motivant, i sense els grans companys d'aquest equipàs que ajuden a entrenar sempre que poden, ¡¡Gràcies, sou els millors!!
La propera temporada nous reptes.....olímpica? half?......ja veurem...... ;-))
Etiquetas :
Competicions,
TRI Sprint
Garmin Barcelona Triatló 2014, by Martri.
5.15 del matí. Podria dir que sona el despertador, però us enganyaria. Fa minuts que vaig controlant l’hora i m’aixeco sol. No he dormit gaire però he descansat prou durant el dia previ. És dia de Garmin, de posar-me el dorsal de nou des que el passat 22 de juny faig fer la darrera tri. Potser massa temps. Recordaré tot com va?
La veritat és que ara mateix no sé en quin punt de forma estic. Els darrers mesos han estat estranys: el juliol quasi no vaig poder entrenar per el tema laboral (treballant per Les Santes), l’agost va ser també una mica fluix amb 10 dies que em vaig escapar a la muntanya i vaig trotar pe la muntanya amb uns amics a ritme de 8 al km i al setembre va i marxo 20 dies als EUA. 20 dies sense tocar bici, ni nedar i corrent 5 o 6 dies un màx de 6 km Però em va anar bé per oxigenar la ment, per ser feliç i ara he vist que aquest és una part molt important de l’entrenament.
La primera setmana després de la tornada torna a ser inútil amb el jet lag que arrossego., per tant només tinc 10 dies de bons entrenaments. Per sort em sento feliç i només he de deixar treure l’entrenament que porto acumulat des de l’octubre. Encara que en Bernat em renyi per la falta de constància, ho he donat tot aquest any. I més del que podia donar.
Tornem a les 5 del matí. Esmorzo, carrego trastos i vaig a buscr en Quim. Al carrer es fosc i hi ha un grup de joves que arriben de marxa. I jo a competir. Com canvia la vida...
Arribem a Barcelona amb el desig que aguanti el temps, almenys fins que haguem fet la part de bici. Aparquem als Icària per poder sortir de l’infern del circuit de bici. La Garmin està bé si surts d’hora amb les invites d’en Sergi, però per sortir d’allà és lo pitjor del món amb 5.000 participants...
Carreguem trastos i anem amb bici cap a la Mar Bella (que bonic el nom...). comencem a preparar les coses a boxes i arriba la temuda pluja. Ens resguardem sota cobert mentre la pluja va augmentant. Aprofito per repassar material i veig que m’he deixat el neoprè al cotxe. Amb la que està caient...merda!!!No sabem què passarà, si es retrasa o s’anul·la però per si de cas vaig al cotxe corrent. Arribo al cotxe moll de dalt a baix: em trec el xandall, samarreta i jersei i ho escorro mentre segueix dilubiant. Em poso un xubasquero i amb el neoprè penjat torno a córrer cap a l’estadi. Mirant pel cantó bo, ja he escalfat bici i córrer. Llàstima que m’he quedat com un pollet i ens fan esperar una hora i mitja més fins que para la tempesta elèctrica.
Anem cap a la sortida. Ens llencem a l’aigua a 2’ dels pro. No els agafaré pas, je ,je. Fins la primera boia és continuo d’òsties a cantó i cantó. Paro un moment agobiat per continuo. A partir del gir començo a trobar un bon ritme. Surto de l’aigua amb 23 minuts i algo. No està malament! Fa dos anys vaig fer 28’ llargs. Carai...i si hagués nedat una mica més aquest estiu...
La T1 és llarga i jo l’allargo més encara. No sé si posar-me mitjons, busco gels... amb el cony de pluja no ho he pogut preparar bé. Pujo a la bici i no plou però el terra està molt moll. El recorregut té moltes corbes i vaig amb cura. A la primera volta em passa un que va igual que jo, vestit d’SBR però que no és de l’equip (eh, Sergi...). Em diu que m’enganxi a ell i un altre noi. Li dic que passo d’anar amb grup, que vull arribar a casa viu. Sóc un cagat i ara no me la jugaré per 3-4’. Vaig fent tranquil·lament. Em distrec mirant el eprsonal que hui ha competint. Et trobes gent amb mountainbike amb cistellet i tot, vaig mirant com porta la gent els dorsals i n’hi ha per fer un llibre.
Per on hi ha gent vaig demanant que ens animin, vaig mirant als fotògrafs per reclamar la meva foto, ja que avui, per variar no tinc fotògrafa.
A la tercera volta penso, “potser que tiris una mica, no, nanu? I apreto una mica més. Sempre al meu rotllo, més èpic, millor consciència. Sóc jo i la meva Cannondale. Per fi s’acaba el tram de bici i comença el running. Quines ganes.
Faig la T2 a un ritme també tranquil. No em poso mitjons, anem a fondo. I faig bé perquè es 2 primer km està ple de basalts dels grossos. El recorregut de córrer és dels més bonics que hi ha ja que passa pel passeig de mar i va fins a Arc de Triomf i entra al Parc de la Ciutadella. Surto a bon ritme i el vaig accelerant. Em creuo el fals SBR i em deu portar 4’.. potser hagués fet 4’ menys...potser hagués anat per terra com alguns altres...
Total que ja em veieu a mi corrent tant panxo, gaudint i apretant.
Em noto cansat però prou bé de cames. Al parc de la Ciutadella començo a fer la tàctica d’enfocar el de davant amb l’objectiu de passar-lo. I va funcionant. I love this game! Veig gent patint i caminant i jo els animo a continuar.
Pel camí sento que em miren i m’animen cridant-me “Angel”. Al començament penso, “què diuen aquesta gent?” i després recordo que vaig amb el trimono deixat de l’Alberto.No en tinc perquè no vaig guanyar el concurs de les fotos tot i tenir moltes fotos divertides...però tinc pocs amics al faceboock.
Una dona em diu “Que se’t caurà el dorsal!. Li faig un no amb el dit. No en té ni idea que es porta així, a mig culet i que d’aquí no baixa.
Arribem als dos últims km i miro el rellotge i veig que puc baixar de les 2h 20’ flipa! Fa dos anys al mateix lloc i amb el terra sec vaig fer 2 h 30 i una mica més. Doncs foto un últim km i mig de rebentar el crono. Apreto les dents. La mandíbula se’m va desencaixant. Ara no ric, no animo ningú. Jo sol esprintant. La gent m’anima. Només apreto i aconsegueixo meu objectiu i baixo de les 2 h 20’. Seeee. M’he cascat la natació en 5’ menys que l’any passat i el run en 41’28’’ per 44’50’’ de fa dos anys!
Gràcies a tots per ajudar-me a creure en mi, sobretot a la Clara i al sensei Blanchi!!
Etiquetas :
Competicions,
TRI Olimpic
SailFish Berga 2014, by Clara Hernández
Com qui obre i tanca els ulls, Setembre arriba i amb ell la tercera; i última, Half de la temporada: Sailfish Berga.
El dia abans, m'aixeco sense motivació ni ganes.... no sé si arribo cansada, o trista, o descol·locada... però m' obligo a mi mateixa a canviar el xip. Surto a trotar 30 minutets amb bona música i penso que s'ha de gaudir d' aquest "fin de fiesta".
Per la tarda ben d'hora cap a Berga. Primera parada Boxes. Allà em trobo amb la família Nicolau i amb un amic. Xerradeta, nena preparada i cap al Centre, a on recollim bosses, ens trobem amb l' Oscar, trobem d'altres amics i coneguts.... i cap al Briefing.
Res nou, així que cap a l'hotel a descansar. Dutxeta ben freda, soparet, converses, riures amb la Sister, i a intentar dormir.
4:50 James Morrison em dóna el bon dia. A esmorzar bé i cap a Bergaaaaaaa.
Deixo material a T2 i cap al bus. De camí, encara caminant m' adono que no he agafat el casc.... HORROR. onde ta ??? on l'he deixat? hotel ???
Calma, respira..... pensa.... al cotxe ???? Corrents a T2, agafo claus , corro a cotxe i seeeeeeee, allà està el meu casc plorant pensant que l'havia abandonat. No carinyo, noooooo, ha estat un petit oblit. Vaaaa perdona'm que ens ho passarem molt bé !!!
Torno a boxes, deixo claus. i ara si, al bus !! Trobo l' Oscar i sortim. Estem nerviosillos.... jejeje. Arribem a la Baells, fa un fred que pela..... i poc més tard arriba la família Nicolau: Maria, Quimet i Miquel. Vull escalfar... finalment "enganyo" l' Oscar i ens fem unes carreres per boxes... Fem foto de rigor..... Fem crit de rigor....... i A preparar-nos.
Entrem a l' aigua i hi ha una boira que ja no és que no es vegin les boies, és que no es veu ni el pont !!! Ens preparem per la sortida, Meeeeeeeeeec, comença !!!
Vaig al costat de la Maria i la veritat molt incòmode... molta gent, i cops per tot arreu.... anem seguint la gentada i jo com sempre, una mica estressada...... Em calmo perquè tinc la Maria a prop i la faig servir de referència. Però em surt una parella de ball, que vol abraçar-me i no ha vist Dirty Dancing: este es mi espacio.. este es el tuyo. I el tipo se'm tira a sobre i entre l estress i que la Maria va més ràpida la perdo...... En una altre temporada, m' hagués parat i deixar passar el meu amor... però el temps i els entrenos ens fan més forts i aguanto fins que veu que ens separem...... Bye Bye darling.
Primera boia, passem el pont, i segueixo avançant entre la gent. Això vol dir que no m'estic quedant la última !!!!
Tornem a passar el pont i segona boia.... porto un bon ritme i segueixo envoltada de gent..... tot i l estress contenta. Bon senyal. Ara sí ens estirem una mica i puc fer el tram final soleta i sense cops.
Arribo terra miro crono i no arriba a 39 !! oleeeeeee, quina gran sorpresa. Mateix temps que any passat però aquest estiu gairebé no havia entrenat swim..... Ostres !!! Amb el subidón, pujo rampa i corro a buscar la bike. Preparo tot, agafo nena; que té ganes de festa i sortim.
Pugem tot el caminet, que aquest any és una mica més llarg, i comença la baixada amb les seves "curvetes". Vaig amb molta prudència i sense pressa. Encara cansada de swim i queda mooooooooooooolta bike.
Un cop passat el primer tram, gel i vinga.....No recordo bé el recorregut i segueixo amb ritme prudent. Em noto cames carregades i com cansada.... i quan porto uns 50 minuts m'adono que no estic gaudint... només penso en acabar. A veure... això no pot ser !! així que a la que arriba la següent baixada em deixo anar i vaig a lo que dona la nena.... la velocitat, el vent a les orelletes..... fan que em retrobi...... com no? Els meus Seeeeeeeeeeeee i Yiiijaaaaaaaaaaaaaaaaa se senten per tota la comarca.... ara si, ara sí recordo perquè he vingut !!!!!
Nou tram de pujadeta.... més benzina pal cos... i surt mica solete.... alegriaaaaaaaa..... més baixadeta... més crits... passa un altre competidor, que ens hem anat creuant i en sentir el meu yiiiiijaaaaaa també crida i em somriu.
Segueixen els km. Noto algu al llavis, de ser un mosquit ... cap a dins , que han dit que no hi ha sòlid fins el run !!!
Com qui no vol la cosa primera volta superada.... i bones sensacions recuperades..... ara sí, ara a full, gaudint a topeeee del moment.
Sensació en passar per un poble i veure senyal de 50, miro km i veig 56...ups !! seeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee
I abans que pugui adonar-me ja veig Berga de lluny. Últims trams rectes amb vent a favor cridant i gaudint del moment. Ultima pujada (i de les bones) per arribar a boxes. Sento el meu nom, miro: en Dani Bofill !!!! Oleeeeeeeeee quina il.lusió.
Arribo a Boxes, deixo nena, canvio material i a córrer. Però tinc com mal de panxa així que paradeta als WC. Això també hauria de comptar com a repte...... Surto i ara sí, ara, a córrer.
La veritat: em tornen les sensacions dolentes... només vull acabar, acabar i acabar ja...... Per sort, només sortir començo a trobar-me amics i coneguts entre el públic o competint i em dóna una mica de subidón.
Primera volta de "reconeixement" a la saca...... penso que mica rollo, però no..... ara només he de restar... 1 volteta més i a per la última, i aquesta ja no compta perquè ja treus les forces d'on sigui.
Segona volta, aquí ja em trobo amb la Maria, amb l' Oscar, en Quimet, en Miquel, una de les parts més boniques de competir amb els compis: anar trobant-nos i animant-nos mútuament.
També trobo en Dani que no para d' animar, més amics i coneguts.....
Van passant km i segona volta...... Tot i que tinc mal de panxa em trobo bé, així que en certs trams apreto una mica, fins que se m' acaba la benzina i torno a afluixar.
Ara sí, a per la última...... Ja ho tinc, ja ho tinc !!!
Em noto hiper cansada..... però sé que ja està, així que segueixo contenta fins entrar al passeig. Ultim km se'm fa llaaaaaaaaaaaaaarg però només penso que la meva 7 half..... ja la tinc !!!
Felicitat plena en veure l' Arc de Meta i passar-ho parant el crono en 5:32 Tomaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Moment de recuperar forces, anar trobant compis, amics, coneguts.... comentar "jugada", felicitacions...... moment per gaudir 100 %
Com sempre per acabar les gràcies:
Primer a en Miquel i en Bernat. Pels entrenaments, per la vostra actitud, pels consells..... Per fer-nos més grans cada dia.
Bernat, gràcies per la teva Master en bike, la meva passió ...la meva vida ;-)
Miquel, gràcies per "exprimir-nos" en cada entrenament, i per la professionalitat i lluita constant.
Compis, gràcies, a tots i cadascun de vosaltres. De tots aprenc alguna cosa. I entre tots ens ajudem i fem millors dia rere dia
Miquel Nicolau: el meu partner a pistes. Perquè ja tens una medalla de finisher, sinó et donava la meva... perquè aquest RUN te'l dec una mica ;-)
I gràcies a tots els que m' ajudeu cada dia a no caure, i m'ajudeu a aixecar quan ho he fet.
I aquí tenim la prova gràfica. Una foto gentilesa den Dani (gràcies gàcies, gràcies) sin filtros... Boeing Apache gaudint 100 % i una segona, que em fa molta il.lu, tots els compis Finisher !!!!!!
Petonets
El dia abans, m'aixeco sense motivació ni ganes.... no sé si arribo cansada, o trista, o descol·locada... però m' obligo a mi mateixa a canviar el xip. Surto a trotar 30 minutets amb bona música i penso que s'ha de gaudir d' aquest "fin de fiesta".
Res nou, així que cap a l'hotel a descansar. Dutxeta ben freda, soparet, converses, riures amb la Sister, i a intentar dormir.
4:50 James Morrison em dóna el bon dia. A esmorzar bé i cap a Bergaaaaaaa.
Deixo material a T2 i cap al bus. De camí, encara caminant m' adono que no he agafat el casc.... HORROR. onde ta ??? on l'he deixat? hotel ???
Calma, respira..... pensa.... al cotxe ???? Corrents a T2, agafo claus , corro a cotxe i seeeeeeee, allà està el meu casc plorant pensant que l'havia abandonat. No carinyo, noooooo, ha estat un petit oblit. Vaaaa perdona'm que ens ho passarem molt bé !!!
Torno a boxes, deixo claus. i ara si, al bus !! Trobo l' Oscar i sortim. Estem nerviosillos.... jejeje. Arribem a la Baells, fa un fred que pela..... i poc més tard arriba la família Nicolau: Maria, Quimet i Miquel. Vull escalfar... finalment "enganyo" l' Oscar i ens fem unes carreres per boxes... Fem foto de rigor..... Fem crit de rigor....... i A preparar-nos.
Entrem a l' aigua i hi ha una boira que ja no és que no es vegin les boies, és que no es veu ni el pont !!! Ens preparem per la sortida, Meeeeeeeeeec, comença !!!
Vaig al costat de la Maria i la veritat molt incòmode... molta gent, i cops per tot arreu.... anem seguint la gentada i jo com sempre, una mica estressada...... Em calmo perquè tinc la Maria a prop i la faig servir de referència. Però em surt una parella de ball, que vol abraçar-me i no ha vist Dirty Dancing: este es mi espacio.. este es el tuyo. I el tipo se'm tira a sobre i entre l estress i que la Maria va més ràpida la perdo...... En una altre temporada, m' hagués parat i deixar passar el meu amor... però el temps i els entrenos ens fan més forts i aguanto fins que veu que ens separem...... Bye Bye darling.
Primera boia, passem el pont, i segueixo avançant entre la gent. Això vol dir que no m'estic quedant la última !!!!
Tornem a passar el pont i segona boia.... porto un bon ritme i segueixo envoltada de gent..... tot i l estress contenta. Bon senyal. Ara sí ens estirem una mica i puc fer el tram final soleta i sense cops.
Arribo terra miro crono i no arriba a 39 !! oleeeeeee, quina gran sorpresa. Mateix temps que any passat però aquest estiu gairebé no havia entrenat swim..... Ostres !!! Amb el subidón, pujo rampa i corro a buscar la bike. Preparo tot, agafo nena; que té ganes de festa i sortim.
Pugem tot el caminet, que aquest any és una mica més llarg, i comença la baixada amb les seves "curvetes". Vaig amb molta prudència i sense pressa. Encara cansada de swim i queda mooooooooooooolta bike.
Un cop passat el primer tram, gel i vinga.....No recordo bé el recorregut i segueixo amb ritme prudent. Em noto cames carregades i com cansada.... i quan porto uns 50 minuts m'adono que no estic gaudint... només penso en acabar. A veure... això no pot ser !! així que a la que arriba la següent baixada em deixo anar i vaig a lo que dona la nena.... la velocitat, el vent a les orelletes..... fan que em retrobi...... com no? Els meus Seeeeeeeeeeeee i Yiiijaaaaaaaaaaaaaaaaa se senten per tota la comarca.... ara si, ara sí recordo perquè he vingut !!!!!
Nou tram de pujadeta.... més benzina pal cos... i surt mica solete.... alegriaaaaaaaa..... més baixadeta... més crits... passa un altre competidor, que ens hem anat creuant i en sentir el meu yiiiiijaaaaaa també crida i em somriu.
Segueixen els km. Noto algu al llavis, de ser un mosquit ... cap a dins , que han dit que no hi ha sòlid fins el run !!!
Com qui no vol la cosa primera volta superada.... i bones sensacions recuperades..... ara sí, ara a full, gaudint a topeeee del moment.
Sensació en passar per un poble i veure senyal de 50, miro km i veig 56...ups !! seeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee
I abans que pugui adonar-me ja veig Berga de lluny. Últims trams rectes amb vent a favor cridant i gaudint del moment. Ultima pujada (i de les bones) per arribar a boxes. Sento el meu nom, miro: en Dani Bofill !!!! Oleeeeeeeeee quina il.lusió.
Arribo a Boxes, deixo nena, canvio material i a córrer. Però tinc com mal de panxa així que paradeta als WC. Això també hauria de comptar com a repte...... Surto i ara sí, ara, a córrer.
La veritat: em tornen les sensacions dolentes... només vull acabar, acabar i acabar ja...... Per sort, només sortir començo a trobar-me amics i coneguts entre el públic o competint i em dóna una mica de subidón.
Primera volta de "reconeixement" a la saca...... penso que mica rollo, però no..... ara només he de restar... 1 volteta més i a per la última, i aquesta ja no compta perquè ja treus les forces d'on sigui.
Segona volta, aquí ja em trobo amb la Maria, amb l' Oscar, en Quimet, en Miquel, una de les parts més boniques de competir amb els compis: anar trobant-nos i animant-nos mútuament.
També trobo en Dani que no para d' animar, més amics i coneguts.....
Van passant km i segona volta...... Tot i que tinc mal de panxa em trobo bé, així que en certs trams apreto una mica, fins que se m' acaba la benzina i torno a afluixar.
Ara sí, a per la última...... Ja ho tinc, ja ho tinc !!!
Em noto hiper cansada..... però sé que ja està, així que segueixo contenta fins entrar al passeig. Ultim km se'm fa llaaaaaaaaaaaaaarg però només penso que la meva 7 half..... ja la tinc !!!
Felicitat plena en veure l' Arc de Meta i passar-ho parant el crono en 5:32 Tomaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Moment de recuperar forces, anar trobant compis, amics, coneguts.... comentar "jugada", felicitacions...... moment per gaudir 100 %
Com sempre per acabar les gràcies:
Primer a en Miquel i en Bernat. Pels entrenaments, per la vostra actitud, pels consells..... Per fer-nos més grans cada dia.
Bernat, gràcies per la teva Master en bike, la meva passió ...la meva vida ;-)
Miquel, gràcies per "exprimir-nos" en cada entrenament, i per la professionalitat i lluita constant.
Compis, gràcies, a tots i cadascun de vosaltres. De tots aprenc alguna cosa. I entre tots ens ajudem i fem millors dia rere dia
Miquel Nicolau: el meu partner a pistes. Perquè ja tens una medalla de finisher, sinó et donava la meva... perquè aquest RUN te'l dec una mica ;-)
I gràcies a tots els que m' ajudeu cada dia a no caure, i m'ajudeu a aixecar quan ho he fet.
Petonets
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
Triatló Spint de Santa Susana 2014, by Pere Salcedo
Bé,
el meu primer triatló sprint oficial (en vaig fer un a Malgrat fa molts anys amb BTT que no compte).
PRE:
El dia abans, que va ser quasi més estressant que el mateix dia de la cursa, primer error: per estar "decent" vaig i em depilo el dia abans. Sabeu l'anunci del seguro... EEEERRRORR!!! les ingles cremadetes i amb Silviderma... pfff
Tema material. Em veus preguntant al Sergi com em poso el dorsal (tenía un portadorsal de SBT però no els topes ni els "fils" per agafarlo), a on em poso el xip (per suposat em compro el porta-xips sbr), i el més complicat, a on poso el numero a la bici (em dóna un invent amb cargols, etc. que he de muntar entre el frè i el cuadre de la bici). És clar, arribo a casa, i el numero de la bici toca la roda i el quadre... he de llimar la part de dalt i de la dreta del número... no tinc eines... etc., a part, que on poso els 2 gels, si porto tovallola o no, alguna cosa per canviar-me després..., bé, no m'allargo, suposo que tots ho heu patit. Entre pitus i flautes acabo a les 23h deixant-ho mig preparat.
Intento dormir, obviament amb un nen de 12 dies no et deixa ni que ho intentis, i a la mitja hora ja está plorant. Tampoc m'allargo. Només dir que quan aconseguim que dormi, vaig a fer un riu i... NO POT SER! sona el despertador. Calculo que he dormit una hora i pico en tota la nit. Tampoc m'estresso molt, "en la linea" d'aquests dies.
son les 06:00h. Penso que encara tinc temps (obren els box a les 07:15) i de Vilassar a Santa Susanna hi ha com uns 40min. Error! esmortzo, torno a veure la bossa i em falten la meitat de les coses! m'havia oblidat les ullleres de l'aigua, les sabates de la bici... weno... començo a estressar-me. Vaig a buscar el cotxe, ostres! he de inflar les rodes!!! bé, surto de casa a les 6:50 i a 140km/h per l'autopista estressat que no arribo.
Entro a Santa Susanna i encara veig un camió posant els conos del circuit de bici... ???? ... collons, si que s'ho agafen amb calma aquests!
M'equivoco 3 cops per poder entrar a la part de la platja i trobar l'hotel Caprici, son les 07:20 o així i... no hi ha ni Déu!!!! hi ha gent de la organització i tot buit.
que collons está passant!!! m'he equivocat de poble? hi ha un altre cursa? que collons passa???
A veure pensa Pere, que fas... solució: truco a l'Anna.
Ring...
Pere: bones, on esteu???
Anna: estem arribant
[penso: ah, si que van justos aquests també, no?]
Anna: Tu on estás?
Pere: Jo ja estic al costat dels boxes! però no hi ha ningú!!
Anna: Però no vas rebre el mail?
Pere: Ein? Quin mail?
Anna: El que deia que es retrassava la sortida una hora
[penso: La mare que em va parir!!!! ]
[Anna, he de dir, que he mirat i remirat i no he rebut cap mail.]
Bueno, "no hay mal que por bien no venga" i així he arribat amb temps de sobra.
Arriba l'Anna i en Carles (penso: ja estic salvat).
L'Anna diu que va de pardilla i tal... i en Carles em pregunta que fer amb això i allò, jo no en tinc ni ideia i l'Anna va dient... "que feu! això es així! això va aquí! no heu portat xancletes? has de treure això que no val la pena, posa allò que es millor per que després ja no tornes a entrar a boxes, que si aquí que si allà..." total, de pardilla res de res... una experta total! gracies a ella no vaig fer uns quants errors que hagués fet de ben segur.
Arriba el Jose, l'Aitor l'Albert... ja hi som tots!
CURSA
Estem preparats, l'aigua está perfecte, escalfem una mica i de seguida ens criden per començar. Em situo cap al final i a la dreta, no vull sortir i morir ofegat a les primeres de canvi.
Meeeeeec!! som-hi!!
Ho faig bé, amb tranquilitat, deixo que es tirin tots com a sardines davant meu, em tiro tranquil·let, em desvio cap a la dreta i començo a nedar.
Tot i la tranquil·litat, m'estresso ja que tinc un parell a l'esquerra bastant aprop que em generen moltes turbulències. Finalment persegueixo a un que sembla que nada bastant bé i va al meu ritme. Estem arribant a la primera boia, vaig estressat però bé. Passo la boia perseguint al mateix una mica obert però ho prefereixo.
Segona boia, vaig forçadet però bé.
Tercera boia anem a girar a l'esquerra per enfilar cap a terra, i de cop i volta... estic rodejat de uns 10 triatletes!! però d'on ha sortit aquesta gent?!! perdo la meva referència i em començen a donar cops a dreta i esquerra! però què passa??? m'ofego!! No sé si repartir també o intentar sortir cap a la dreta o ... espera... veig un forat! apreto els dents! i consegueixo avançar i sortir del mig de tanta gent. Per fi... un altre vegada tranquilitat "relativa".
Surto de l'aigua i cap a la bici.
M'ho agafo en calma, em trec la sorra dels peus... em poso els mitjons... em poso les sabates, el dorsal, el casc, les ulleres i... som-hi!
Intento agafar el meu ritme però em passa un, un altre, un altre!! m'he de posar les piles!! Apreto. Em passa en Bernat a fondo i em diu: "Pereeeeee, no t'enganxis! queda't a la dreta!"
Queeee??? ni hablar!! apreto a tope!! 2 rotondes després ja no els puc seguir
jajaja Bernat, tens raó... snif, snif he d'entrenar més.
M'enganxo a un que em passa i té bones cames, bona elecció. Em porta tot el tram de la bici a moooolt bon ritme. Vaig amb el ganxo però el puc seguir a roda. A la rotonda d'inici veig el Jose amb la càmera... a fer la pose de la victòria... foto... click... Ojo que has d'agafar la rotonda!!
Acabo el tram de bici.
Vaig fós... arribo a l'entrada de boxes, peus a terra i... que passa!! no puc córrer!! penso que això son les sabates de la bici que no corro bé. Si, si, deu ser això... el del darrera demana pas però no puc correr més! son les sabates de bici segur.
Em trec les sabates em poso les de córrer i... aiii..... quasi rampa... m'he deixat de reserva el segón gel (per si un cas). Doncs, si que es el cas, ho necessito més que l'aigua!! l'agafo i cap a dins! si en tingués 2 més també els agafava! ara entenc tot el material que sempre porta en Ciscu!
M'aixeco... uffff... quasi necessito una grua per aixecar-me. Només penso en no entrebancar-me amb la moqueta dels boxes. Un peu i després l'altre, així, així... ufff... no tiro... quant temps tarda en fer l'efecte el gel??? vaig fotut fotut (ho sé Miquel, ho sé... he d'entrenar més).
En tot el tram de córrer em van passant tots els que havia passat a la bici! jajaja
Veig en Carles... "vinga vinga!!!" uf, vaig concentrat per poder acabar tot el tram corrents. Veig l'Albert... "a Tope!!!" pfff, com afluixi una mica aquest m'enganxa segur. l'Aitor! "anem-hi!!" el veig també al seu ritme. Em concentro que no puc... osties l'Anna! faig veure que tinc bona cara animant-la "Com vas! com vas!!". A la que passa torno a fer ganyotes... uff... ja m'agradaria anar com va ella.
Pateixo els 5kms que em semblen 10km, finalment acabo!! oooeeeeeeeoooeeooeeooeeeee!!! [10 segons després d'acabar-la: No sé si en faré un altre! quin cansament!]
Em relaxo, menjo un donut, beguda, em vaig sentint millor.
En Bernat ha fet 7é!! quin crack! i en Carles el 38!! l'Anna la primera de la seva categoria!! pfff com aneu... molt bé!
El Jose Manuel em diu... "Se te veía muy relajado en el running! tendrías que haber apretado un poco"... collons!!! Jose! si no sabía ni si la podia terminar!!! lo de siempre... tengo que entrenar más, lo sé.
[una estona després d'acabar la cursa: A entrenar més i estar millor per la seguent!!]
Resumint, a part del patiment i la novatada, he disfrutat un munt de l'experiència.
Clara, t'entenc el que dius de les curses sprint, quan estigui més en forma, crec que preferiré curses més llarges on pugui anar més temps a un ritme... el meu. ;-)
Gracies a tots/es ja que sense vosaltres no faria els entrenaments cada setmana!
Etiquetas :
Competicions,
TRI Sprint
Triatló Spint de Santa Susana 2014, by Anna Cortina
Apuntar-me a fer
aquest triatló va costar, en Carles m'havia dit que a la propera que em volgués
apuntar que l'avisés que també s'apuntaria, jo no volia anar sola, però amb les
vacances pel mig, era finals d'Agost quan finalment ens vam inscriure.
Tornant de
vacances torno a entrenar al mar i no pinta bé, em torna a agafar atac de pànic,
suau, però allà està i ja temeixo el dia de la competició.
Haig de fer més
entrenaments al mar així que torno a nadar el dia següent i durant la setmana en
Francis em porta a "gaudir" d'una via brava a Tamariu.
Si vaig superar
nadar en aquelles aigües sense que m'agafés un atac, podia amb tot........ja se
d'on li ve el nom, quina manera de picar les onades a la pared , i nosaltres
allà al mig........uffff!!!!!!!!!!!!
I ja som a
diumenge, passo a buscar a en Carles i cap a Sta.Susanna.
Ens trobem amb en
Pere, Aitor i Albert.....i amb el sensei Bernat, que fa una mica d'entrenador
donant quatre consells abans de l'escalfament, però que allà és un rival
més......sense pietat!!! ;-)
Poc després arriba
en Jose, que avui farà de fotògraf i supporter.......un lujazo!! Gracias por
estar allí, ya tengo ganas de ver tus fotazas!!!
La sortida de
noies és molt tranquila, només sóm 24, així que comencem a nadar sense cops ni
res, genial, pinta bé, el mar estava planet i l'agiua transparent, així que
quasi puc dir que em va agradar i tot.
Surto 4ª, ara
falta saber qui son les que tinc davant, s'ha de controlar les rivals!!! (uiii
això ho he dit jo? ejem...)
En el tram de
bike, plà però amb molts de revolts, vaig veient els compis de l'equip i a una
de les altres noies de la meva categoria, val, perfecte, va darrera, ara a
controlar que al menys ella no passi, les altres com que no se qui son no les
puc controlar, però per la pinta que fan les que tinc davant, totes semblen més
joves, potser hi ha sort i tot, i faig podi.....no estaria malament
penso......
I ara a còrrer,
les cames van bé, però la respiració no acaba de ser regular, osti si afluixo
encara m'enganxarà la que tinc a darrera, doncs res reina, aguanta i tira.
La primera part de
la segona volta va costar, però els ànims dels qui estaven allà van fer la seva
feina i vaig encarar la última recta amb totes les meves
ganes.................va que ja hi sóc!!
Em vaig estrenar
el Juny passat en això del triatló sense saber si m'agradaria, si en faria
més.......i ja en porto 2!!!........i ja estic apuntada a la 3ª!!!!.........i
encara pitjor, ja vaig controlant les rivals.
La sorpresa va ser
saber que em cridarien al calaix més alt del podi de la meva categoria, i dona
subidón dels bons!!!!!!!
Fins i tot ja no
em sembla una bogeria pensar en fer un half l'any vinent, definitivament ja no
tinc remei.........estic enganxada!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Etiquetas :
Competicions,
TRI Sprint
Xtreme Bárdenas BTT 2014, by Francis Santisteve
Este ha sido el primer año q he hecho la Extreme Bardenas (105km de BTT por el desierto de las Bárdenas Reales en Navarra) y, si puedo, no será el último! :-D
Argueda (el pueblo de salida) esta a casi 5h del Maresme, así q dedicamos el sábado a ir para allá (con paradita a comer en Zaragoza), recoger dorsales (la bolsa del corredor q te dan es espectacular: Bote de melocotón en almíbar, latas de pimientos, botella de vino...) y ver el ambiente. Finalmente, cenamos en un Wok (buffet libre) al lado del hotel y a dormir... como bromeaba un amigo hace unos días: "Es lo q podríamos llamar el Bike y el Ñam!" ;o)
El domingo, desayuno a escote en el hotel (28€ por dormir, con el buffet libre del desayuno incluido... creo q me he engordado este finde) y para la salida. Allí nos encontramos un ambientazo, con 1.300 ciclistas, AC/DC en la megafonía y el pueblo volcado en la carrera. Me encantó ver a una señora autóctona, con su bata de guatiné, y 3/4 de siglo de edad, seguir con el pie el ritmo de "Thunderstruck". Chupinazo, al estilo de los San Fermines, y arranca la carrera con los acordes de Angus Young... imposible mejorarlo! :-D
Los primeros 12km son una subida por un camino estrecho, buscando huecos entre la gente, q forma unos tapones considerables. Vas viendo las primeras caídas tontas por culpa de las calas hasta q, poco a poco, se va descongestionando. A partir de ahí, se suceden ligeras bajadas y falsos llanos encadenados a todo lo largo del camino. Una pista muy rodadora, donde las 29 vuelan y ves los primeros tortazos más serios.
La cosa iba bastante bien hasta q, en el km 35, en un cambio de rasante, me pongo de pie para no perder ritmo y se parte la cadena, q se clava con el disco... con lo q salgo volando por encima del manillar en una graciosa pirueta circense.
Aparte de rebozarme en polvo, la caída no tuvo mayores consecuencias, pero pierdo mucho rato desliando los dos trozos de la cadena (intentando no fastidiar más el cambio) y jugando con la trinchadora. Ya llevaba más de 15' haciendo prácticas de mecánico, cuando apareció un vehículo del servicio técnico de Orbea, al q recibí con un baile (Q pasa?, Me puse contento! :-) ). Recalco lo del baile, pq el copi de Orbea iba con una GoPro y lo grabo todo... así q lo mismo salgo en algún vídeo de Orbea "haciendo el Martri" ;-)
El caso es q los de Orbea me lo arreglaron en un plis-plas. En total había perdido unos 20' y tuve q ser extremadamente cuidadoso con los cambios el resto de la carrera, pero pude seguir.
Avituallamientos con tartitas de manzana y bocatas de chorizo (en el primero me comí 2! ;-)) y servicios de masaje (q no use... de veras... :-) ), una animación volcada en la carrera al grito de "Aupa Chavaaa! Q ya lo tienes!" (sin importar q estuvieses en el kilómetro 3) y unas vistas espectaculares, de autentico desierto, nos acompañaron todo el camino.
Lo de los paisajes merece la pena recalcarlo: bases militares q parecen sacadas de una película, valles completamente vacíos (atravesados por la pista), montañas erosionadas por el agua/viento (al estilo del desierto de Arizona) y hasta vida salvaje...(aparte de los 1.300 ciclistas, quiero decir). Todo en Bardenas me encantó y los km's se sucedieron con fluidez al ritmo de la 29.
Una subida especialmente anunciada era la del Alto del Yugo, entre el km 90 y el 97. No es una subida muy fuerte pero, al estar cerca de la llegada, mucha gente del pueblo va allí a animarte. Forman un pasillo, de apenas un metro de ancho y, te llaman por tu nombre, q ven en el dorsal (al principio, flipas como es q todos te conocen! :-) ). Gente vestida de SanFermines, palmadas en la espalda, chavales q corren unos metros a tu lado gritándote q eres un campeón... la verdad es q te da un subidón, q te parece q estés en el Giro. Así q te pones de pie en la bici y das gas... y aun te animan más! Es una pasada! Solo por los 300 metros finales del alto del Yugo, MERECE la pena ir a Bardenas. :-D
A partir de ahí, una bajada vertiginosa por pista asfaltada y pasas la meta como un cohete, cerrando la carrera en 5h 13'. Te reencuentras con los colegas, explicas las aventuras, risas, dos platos de macarrones, un número indeterminado de cervezas... y de vuelta para casa con una sonrisa en la boca y la certeza de q, a poco q pueda, el año q viene repito.
Quien se viene? ;-)
Etiquetas :
BTT,
Competicions
