dilluns, 30 de gener del 2012
Crònica Triatló Blanc Jaca 2012
Feia mooolt de temps que no feia un triatló i, encara no sé perquè, em vaig animar a fer aquest. Estem parlant d’un triatló blanc ( 10 km cursa a peu, 33 Bici i 10 d’esqui de fons, semblaven 100!).
Ens llevem a les 8:00 del matí i anem a esmorzar fort, però sense passar-nos, doncs ens esperen més de 3:00h de cursa i el primer que em passa pel cap un cop em desperto és:”nano, on t’has ficat?”.
Com que no hi ha res a fer, em vesteixo, esmorzo, preparo les coses i cap a la zona de boxes, en allà ens trobem amb tot el personal, com sempre hi ha de tot. Gent nerviosa concentrada, gent cridant, gent preguntat qualsevol cosa per distreure la ment i de pas, la dels altres, vells coneguts, etç.
Un cop em escalfat ens posem a punt per donar la sortida.
Pam! i Gaaas, controlant el ritme doncs encara queda molt de camí per fer. De fet, això era el que pensava, però la realitat va ser molt diferent, doncs en el km 4 de la cursa a peu ja no podia més, ja no sabia ni quantes voltes faltaven, ni quantes en dúiem, ni com em deia. El cap torna a prendre vida dient-me de tot i jo que no hi podia fer res. Vas veient com van marxant els grups grans, després uns grups més petits i al final vas veient com et van passant d’altres que estan despenjats com tu, tot i així vaig anar fent camí, Pim, Pam, Pim,Pam, fins que en el km 9 em passen un parell d’un equip i em pregunten: “Tú eres Ciclista?”. La resposta: “ahora mismo no soy nada”. Varen riure i vàrem anar fins a Boxes tots junts intentant mantenir el ritme.
Entro a boxes i semblava el desert del Sàhara, no quedava ni el del micro.
La part bona d’això, és que tenia la Teschner esperant-me i a la vista, quina il.lusió! Comencem la bici, 33 km de pujada i fort vent de cara per un petit grup de 5 persones. Va ser molt dur, tot i que ens vàrem entendre molt bé en la part on hi havien els “tobogans”, però quan vam entrar a la zona del port final, uns 7 kms de pujada, allà es van encendres totes les llums. Mare de deu, quin fart de patir! Un per aquí, l’altre per allà,cada un a la seva i com podia així fins arribar a boxes.
Bueno, arribem la zona de la T2 i era qüestió de deixar a la Machine i canviar-la per uns esquis de fons, mare de deu! Si ja em costa estant descansat imagineu-vos com era estant fet una me... semblava una aranya coixa.
Em poso els esquis, entro a dins del circuit i només fa que passar-me gent, per l’adreta, per l’esquerra i jo amb aquells coll.. de pals que no sabia com agafar-los no on amagar-los.
La primera volta de 3 que ens quedaven va ser molt dura, entre que estava cansat, estava patós i que hi havia gent que passava per tot arreu, era com una pesadilla. Però un cop vaig passar el primer tràngol de la primera volta, la cosa ja era diferent vaig passar de ser un competidor a ser un espectador dins la cursa. Era molt curiós veure una esplanada amb moltes corbes, turonets i baixades on hi havia tot de gent que anava mig marejada amb esquis als peus caminant, aparentment, sense direcció, d’altres estesos a terra amb rampes, alguns intentant pujar per un lloc, però anant avall en comptes d’amunt. A tot això l’hi havies de sumar una mica de boira... Semblava el Limbo, era un autèntic espectacle. Finalment vaig passar tot aquest calvari i acabar la cursa amb un total de gairebé 4:00horetes i unes agulletes impressionants.
Conclusió: Manolete, si no sabes torear “pa” que te metes?
Feia mooolt de temps que no feia un triatló i, encara no sé perquè, em vaig animar a fer aquest. Estem parlant d’un triatló blanc ( 10 km cursa a peu, 33 Bici i 10 d’esqui de fons, semblaven 100!).
Ens llevem a les 8:00 del matí i anem a esmorzar fort, però sense passar-nos, doncs ens esperen més de 3:00h de cursa i el primer que em passa pel cap un cop em desperto és:”nano, on t’has ficat?”.
Com que no hi ha res a fer, em vesteixo, esmorzo, preparo les coses i cap a la zona de boxes, en allà ens trobem amb tot el personal, com sempre hi ha de tot. Gent nerviosa concentrada, gent cridant, gent preguntat qualsevol cosa per distreure la ment i de pas, la dels altres, vells coneguts, etç.
Un cop em escalfat ens posem a punt per donar la sortida.
Pam! i Gaaas, controlant el ritme doncs encara queda molt de camí per fer. De fet, això era el que pensava, però la realitat va ser molt diferent, doncs en el km 4 de la cursa a peu ja no podia més, ja no sabia ni quantes voltes faltaven, ni quantes en dúiem, ni com em deia. El cap torna a prendre vida dient-me de tot i jo que no hi podia fer res. Vas veient com van marxant els grups grans, després uns grups més petits i al final vas veient com et van passant d’altres que estan despenjats com tu, tot i així vaig anar fent camí, Pim, Pam, Pim,Pam, fins que en el km 9 em passen un parell d’un equip i em pregunten: “Tú eres Ciclista?”. La resposta: “ahora mismo no soy nada”. Varen riure i vàrem anar fins a Boxes tots junts intentant mantenir el ritme.
La part bona d’això, és que tenia la Teschner esperant-me i a la vista, quina il.lusió! Comencem la bici, 33 km de pujada i fort vent de cara per un petit grup de 5 persones. Va ser molt dur, tot i que ens vàrem entendre molt bé en la part on hi havien els “tobogans”, però quan vam entrar a la zona del port final, uns 7 kms de pujada, allà es van encendres totes les llums. Mare de deu, quin fart de patir! Un per aquí, l’altre per allà,cada un a la seva i com podia així fins arribar a boxes.
Bueno, arribem la zona de la T2 i era qüestió de deixar a la Machine i canviar-la per uns esquis de fons, mare de deu! Si ja em costa estant descansat imagineu-vos com era estant fet una me... semblava una aranya coixa.
Em poso els esquis, entro a dins del circuit i només fa que passar-me gent, per l’adreta, per l’esquerra i jo amb aquells coll.. de pals que no sabia com agafar-los no on amagar-los.
La primera volta de 3 que ens quedaven va ser molt dura, entre que estava cansat, estava patós i que hi havia gent que passava per tot arreu, era com una pesadilla. Però un cop vaig passar el primer tràngol de la primera volta, la cosa ja era diferent vaig passar de ser un competidor a ser un espectador dins la cursa. Era molt curiós veure una esplanada amb moltes corbes, turonets i baixades on hi havia tot de gent que anava mig marejada amb esquis als peus caminant, aparentment, sense direcció, d’altres estesos a terra amb rampes, alguns intentant pujar per un lloc, però anant avall en comptes d’amunt. A tot això l’hi havies de sumar una mica de boira... Semblava el Limbo, era un autèntic espectacle. Finalment vaig passar tot aquest calvari i acabar la cursa amb un total de gairebé 4:00horetes i unes agulletes impressionants.
Conclusió: Manolete, si no sabes torear “pa” que te metes?
