Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TRI Half. Mostrar tots els missatges
SailFish Berga 2014, by Clara Hernández
Com qui obre i tanca els ulls, Setembre arriba i amb ell la tercera; i última, Half de la temporada: Sailfish Berga.
El dia abans, m'aixeco sense motivació ni ganes.... no sé si arribo cansada, o trista, o descol·locada... però m' obligo a mi mateixa a canviar el xip. Surto a trotar 30 minutets amb bona música i penso que s'ha de gaudir d' aquest "fin de fiesta".
Per la tarda ben d'hora cap a Berga. Primera parada Boxes. Allà em trobo amb la família Nicolau i amb un amic. Xerradeta, nena preparada i cap al Centre, a on recollim bosses, ens trobem amb l' Oscar, trobem d'altres amics i coneguts.... i cap al Briefing.
Res nou, així que cap a l'hotel a descansar. Dutxeta ben freda, soparet, converses, riures amb la Sister, i a intentar dormir.
4:50 James Morrison em dóna el bon dia. A esmorzar bé i cap a Bergaaaaaaa.
Deixo material a T2 i cap al bus. De camí, encara caminant m' adono que no he agafat el casc.... HORROR. onde ta ??? on l'he deixat? hotel ???
Calma, respira..... pensa.... al cotxe ???? Corrents a T2, agafo claus , corro a cotxe i seeeeeeee, allà està el meu casc plorant pensant que l'havia abandonat. No carinyo, noooooo, ha estat un petit oblit. Vaaaa perdona'm que ens ho passarem molt bé !!!
Torno a boxes, deixo claus. i ara si, al bus !! Trobo l' Oscar i sortim. Estem nerviosillos.... jejeje. Arribem a la Baells, fa un fred que pela..... i poc més tard arriba la família Nicolau: Maria, Quimet i Miquel. Vull escalfar... finalment "enganyo" l' Oscar i ens fem unes carreres per boxes... Fem foto de rigor..... Fem crit de rigor....... i A preparar-nos.
Entrem a l' aigua i hi ha una boira que ja no és que no es vegin les boies, és que no es veu ni el pont !!! Ens preparem per la sortida, Meeeeeeeeeec, comença !!!
Vaig al costat de la Maria i la veritat molt incòmode... molta gent, i cops per tot arreu.... anem seguint la gentada i jo com sempre, una mica estressada...... Em calmo perquè tinc la Maria a prop i la faig servir de referència. Però em surt una parella de ball, que vol abraçar-me i no ha vist Dirty Dancing: este es mi espacio.. este es el tuyo. I el tipo se'm tira a sobre i entre l estress i que la Maria va més ràpida la perdo...... En una altre temporada, m' hagués parat i deixar passar el meu amor... però el temps i els entrenos ens fan més forts i aguanto fins que veu que ens separem...... Bye Bye darling.
Primera boia, passem el pont, i segueixo avançant entre la gent. Això vol dir que no m'estic quedant la última !!!!
Tornem a passar el pont i segona boia.... porto un bon ritme i segueixo envoltada de gent..... tot i l estress contenta. Bon senyal. Ara sí ens estirem una mica i puc fer el tram final soleta i sense cops.
Arribo terra miro crono i no arriba a 39 !! oleeeeeee, quina gran sorpresa. Mateix temps que any passat però aquest estiu gairebé no havia entrenat swim..... Ostres !!! Amb el subidón, pujo rampa i corro a buscar la bike. Preparo tot, agafo nena; que té ganes de festa i sortim.
Pugem tot el caminet, que aquest any és una mica més llarg, i comença la baixada amb les seves "curvetes". Vaig amb molta prudència i sense pressa. Encara cansada de swim i queda mooooooooooooolta bike.
Un cop passat el primer tram, gel i vinga.....No recordo bé el recorregut i segueixo amb ritme prudent. Em noto cames carregades i com cansada.... i quan porto uns 50 minuts m'adono que no estic gaudint... només penso en acabar. A veure... això no pot ser !! així que a la que arriba la següent baixada em deixo anar i vaig a lo que dona la nena.... la velocitat, el vent a les orelletes..... fan que em retrobi...... com no? Els meus Seeeeeeeeeeeee i Yiiijaaaaaaaaaaaaaaaaa se senten per tota la comarca.... ara si, ara sí recordo perquè he vingut !!!!!
Nou tram de pujadeta.... més benzina pal cos... i surt mica solete.... alegriaaaaaaaa..... més baixadeta... més crits... passa un altre competidor, que ens hem anat creuant i en sentir el meu yiiiiijaaaaaa també crida i em somriu.
Segueixen els km. Noto algu al llavis, de ser un mosquit ... cap a dins , que han dit que no hi ha sòlid fins el run !!!
Com qui no vol la cosa primera volta superada.... i bones sensacions recuperades..... ara sí, ara a full, gaudint a topeeee del moment.
Sensació en passar per un poble i veure senyal de 50, miro km i veig 56...ups !! seeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee
I abans que pugui adonar-me ja veig Berga de lluny. Últims trams rectes amb vent a favor cridant i gaudint del moment. Ultima pujada (i de les bones) per arribar a boxes. Sento el meu nom, miro: en Dani Bofill !!!! Oleeeeeeeeee quina il.lusió.
Arribo a Boxes, deixo nena, canvio material i a córrer. Però tinc com mal de panxa així que paradeta als WC. Això també hauria de comptar com a repte...... Surto i ara sí, ara, a córrer.
La veritat: em tornen les sensacions dolentes... només vull acabar, acabar i acabar ja...... Per sort, només sortir començo a trobar-me amics i coneguts entre el públic o competint i em dóna una mica de subidón.
Primera volta de "reconeixement" a la saca...... penso que mica rollo, però no..... ara només he de restar... 1 volteta més i a per la última, i aquesta ja no compta perquè ja treus les forces d'on sigui.
Segona volta, aquí ja em trobo amb la Maria, amb l' Oscar, en Quimet, en Miquel, una de les parts més boniques de competir amb els compis: anar trobant-nos i animant-nos mútuament.
També trobo en Dani que no para d' animar, més amics i coneguts.....
Van passant km i segona volta...... Tot i que tinc mal de panxa em trobo bé, així que en certs trams apreto una mica, fins que se m' acaba la benzina i torno a afluixar.
Ara sí, a per la última...... Ja ho tinc, ja ho tinc !!!
Em noto hiper cansada..... però sé que ja està, així que segueixo contenta fins entrar al passeig. Ultim km se'm fa llaaaaaaaaaaaaaarg però només penso que la meva 7 half..... ja la tinc !!!
Felicitat plena en veure l' Arc de Meta i passar-ho parant el crono en 5:32 Tomaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Moment de recuperar forces, anar trobant compis, amics, coneguts.... comentar "jugada", felicitacions...... moment per gaudir 100 %
Com sempre per acabar les gràcies:
Primer a en Miquel i en Bernat. Pels entrenaments, per la vostra actitud, pels consells..... Per fer-nos més grans cada dia.
Bernat, gràcies per la teva Master en bike, la meva passió ...la meva vida ;-)
Miquel, gràcies per "exprimir-nos" en cada entrenament, i per la professionalitat i lluita constant.
Compis, gràcies, a tots i cadascun de vosaltres. De tots aprenc alguna cosa. I entre tots ens ajudem i fem millors dia rere dia
Miquel Nicolau: el meu partner a pistes. Perquè ja tens una medalla de finisher, sinó et donava la meva... perquè aquest RUN te'l dec una mica ;-)
I gràcies a tots els que m' ajudeu cada dia a no caure, i m'ajudeu a aixecar quan ho he fet.
I aquí tenim la prova gràfica. Una foto gentilesa den Dani (gràcies gàcies, gràcies) sin filtros... Boeing Apache gaudint 100 % i una segona, que em fa molta il.lu, tots els compis Finisher !!!!!!
Petonets
El dia abans, m'aixeco sense motivació ni ganes.... no sé si arribo cansada, o trista, o descol·locada... però m' obligo a mi mateixa a canviar el xip. Surto a trotar 30 minutets amb bona música i penso que s'ha de gaudir d' aquest "fin de fiesta".
Res nou, així que cap a l'hotel a descansar. Dutxeta ben freda, soparet, converses, riures amb la Sister, i a intentar dormir.
4:50 James Morrison em dóna el bon dia. A esmorzar bé i cap a Bergaaaaaaa.
Deixo material a T2 i cap al bus. De camí, encara caminant m' adono que no he agafat el casc.... HORROR. onde ta ??? on l'he deixat? hotel ???
Calma, respira..... pensa.... al cotxe ???? Corrents a T2, agafo claus , corro a cotxe i seeeeeeee, allà està el meu casc plorant pensant que l'havia abandonat. No carinyo, noooooo, ha estat un petit oblit. Vaaaa perdona'm que ens ho passarem molt bé !!!
Torno a boxes, deixo claus. i ara si, al bus !! Trobo l' Oscar i sortim. Estem nerviosillos.... jejeje. Arribem a la Baells, fa un fred que pela..... i poc més tard arriba la família Nicolau: Maria, Quimet i Miquel. Vull escalfar... finalment "enganyo" l' Oscar i ens fem unes carreres per boxes... Fem foto de rigor..... Fem crit de rigor....... i A preparar-nos.
Entrem a l' aigua i hi ha una boira que ja no és que no es vegin les boies, és que no es veu ni el pont !!! Ens preparem per la sortida, Meeeeeeeeeec, comença !!!
Vaig al costat de la Maria i la veritat molt incòmode... molta gent, i cops per tot arreu.... anem seguint la gentada i jo com sempre, una mica estressada...... Em calmo perquè tinc la Maria a prop i la faig servir de referència. Però em surt una parella de ball, que vol abraçar-me i no ha vist Dirty Dancing: este es mi espacio.. este es el tuyo. I el tipo se'm tira a sobre i entre l estress i que la Maria va més ràpida la perdo...... En una altre temporada, m' hagués parat i deixar passar el meu amor... però el temps i els entrenos ens fan més forts i aguanto fins que veu que ens separem...... Bye Bye darling.
Primera boia, passem el pont, i segueixo avançant entre la gent. Això vol dir que no m'estic quedant la última !!!!
Tornem a passar el pont i segona boia.... porto un bon ritme i segueixo envoltada de gent..... tot i l estress contenta. Bon senyal. Ara sí ens estirem una mica i puc fer el tram final soleta i sense cops.
Arribo terra miro crono i no arriba a 39 !! oleeeeeee, quina gran sorpresa. Mateix temps que any passat però aquest estiu gairebé no havia entrenat swim..... Ostres !!! Amb el subidón, pujo rampa i corro a buscar la bike. Preparo tot, agafo nena; que té ganes de festa i sortim.
Pugem tot el caminet, que aquest any és una mica més llarg, i comença la baixada amb les seves "curvetes". Vaig amb molta prudència i sense pressa. Encara cansada de swim i queda mooooooooooooolta bike.
Un cop passat el primer tram, gel i vinga.....No recordo bé el recorregut i segueixo amb ritme prudent. Em noto cames carregades i com cansada.... i quan porto uns 50 minuts m'adono que no estic gaudint... només penso en acabar. A veure... això no pot ser !! així que a la que arriba la següent baixada em deixo anar i vaig a lo que dona la nena.... la velocitat, el vent a les orelletes..... fan que em retrobi...... com no? Els meus Seeeeeeeeeeeee i Yiiijaaaaaaaaaaaaaaaaa se senten per tota la comarca.... ara si, ara sí recordo perquè he vingut !!!!!
Nou tram de pujadeta.... més benzina pal cos... i surt mica solete.... alegriaaaaaaaa..... més baixadeta... més crits... passa un altre competidor, que ens hem anat creuant i en sentir el meu yiiiiijaaaaaa també crida i em somriu.
Segueixen els km. Noto algu al llavis, de ser un mosquit ... cap a dins , que han dit que no hi ha sòlid fins el run !!!
Com qui no vol la cosa primera volta superada.... i bones sensacions recuperades..... ara sí, ara a full, gaudint a topeeee del moment.
Sensació en passar per un poble i veure senyal de 50, miro km i veig 56...ups !! seeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee
I abans que pugui adonar-me ja veig Berga de lluny. Últims trams rectes amb vent a favor cridant i gaudint del moment. Ultima pujada (i de les bones) per arribar a boxes. Sento el meu nom, miro: en Dani Bofill !!!! Oleeeeeeeeee quina il.lusió.
Arribo a Boxes, deixo nena, canvio material i a córrer. Però tinc com mal de panxa així que paradeta als WC. Això també hauria de comptar com a repte...... Surto i ara sí, ara, a córrer.
La veritat: em tornen les sensacions dolentes... només vull acabar, acabar i acabar ja...... Per sort, només sortir començo a trobar-me amics i coneguts entre el públic o competint i em dóna una mica de subidón.
Primera volta de "reconeixement" a la saca...... penso que mica rollo, però no..... ara només he de restar... 1 volteta més i a per la última, i aquesta ja no compta perquè ja treus les forces d'on sigui.
Segona volta, aquí ja em trobo amb la Maria, amb l' Oscar, en Quimet, en Miquel, una de les parts més boniques de competir amb els compis: anar trobant-nos i animant-nos mútuament.
També trobo en Dani que no para d' animar, més amics i coneguts.....
Van passant km i segona volta...... Tot i que tinc mal de panxa em trobo bé, així que en certs trams apreto una mica, fins que se m' acaba la benzina i torno a afluixar.
Ara sí, a per la última...... Ja ho tinc, ja ho tinc !!!
Em noto hiper cansada..... però sé que ja està, així que segueixo contenta fins entrar al passeig. Ultim km se'm fa llaaaaaaaaaaaaaarg però només penso que la meva 7 half..... ja la tinc !!!
Felicitat plena en veure l' Arc de Meta i passar-ho parant el crono en 5:32 Tomaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Moment de recuperar forces, anar trobant compis, amics, coneguts.... comentar "jugada", felicitacions...... moment per gaudir 100 %
Com sempre per acabar les gràcies:
Primer a en Miquel i en Bernat. Pels entrenaments, per la vostra actitud, pels consells..... Per fer-nos més grans cada dia.
Bernat, gràcies per la teva Master en bike, la meva passió ...la meva vida ;-)
Miquel, gràcies per "exprimir-nos" en cada entrenament, i per la professionalitat i lluita constant.
Compis, gràcies, a tots i cadascun de vosaltres. De tots aprenc alguna cosa. I entre tots ens ajudem i fem millors dia rere dia
Miquel Nicolau: el meu partner a pistes. Perquè ja tens una medalla de finisher, sinó et donava la meva... perquè aquest RUN te'l dec una mica ;-)
I gràcies a tots els que m' ajudeu cada dia a no caure, i m'ajudeu a aixecar quan ho he fet.
Petonets
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
X Triatló Internacional B de Banyoles, by Clara
Només tres setmanes després de la Haf de Salou ja hi tornem a ser-hi..... Aquesta vegada toca una que ja en tenia ganes: Half B de Banyoles. Distàncies mica diferents: 2.200 swim + 80 bike + 20 Run
Són 2 half massa seguides pel meu gust però la bike de Banyoles... em posa !! aíxi que "pallá voy"
Aquesta vegada vaig sola, els meus compis o tenen cita a l' sprint de Mataró, o tenen massa a prop els seus IM o Halfs així que no m ho penso: Sola voy !!
Arriba el gran dia i esmorzo poc ... no tinc els meus cereals així que cafè amb llet i galetes. Vaig camí de Banyoles i per variar em perdo... al final ni gps ni naaaa, acabo preguntant un senyor gran que m indica clarament com arribar. En pocs minuts entro al parking costat de boxes, preparo tot i vaig a escalfar ràpid.
Arriba hora i cap a l' Estany. Em fa respecte, són 2.200 m i ja sabem que el swim no és lo meu. Però quan donen sortida em noto més "relaxada" que altres vegades. Vaig nedant amb nervis i por de no passar el tall però no tinc males sensacions del tot.... Però en arribar a la segona boia i començar a tirar enrere per fer la primera volta m assalten les angoixes..... intento no pensar i arribo al punt de partida de la segona volta. M' agafa por, molta por. Encara em falta una volta sencera.... estic nedant a gust sense onades i empassant aigua dolça però queda molt i se m'està fent llarg. I si em quedo última? tinc tanta por que penso que no puc seguir pensant això... així que m'obligo a pensar que desprès d'aquesta mala estona vindrà la felicitat... el motiu del meu viatge fins aquí: la bike. Així que poso el pilot automàtic i vaig nedant.
De sobte començo a rebre cops per totes bandes.. un grup de nois.... buf és igual.. passo per lo que faci falta. La meva nena m'espera a boxes...... així que quan faig última boia i giro cap a terra "sóc feliç"
Arribo a terra i començo a córrer per la catifa ben feliç. Miro rellotge, 44 min. Mal temps però per ser jo està perfecte. i ara a volaaaaaaaaaaaaar
Arribo a nena, preparo tot i gaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaas.
Surto bé, però encara mica fatigada i sobreposant-me d' aigua. La gent va com boja... sembla que estiguin a punt d'arribar a meta i acabem de saltar sobre les bikes.. van molt agressius, et tanquen en passar.. jo els hi deixo fer i penso: Ja arreglem comptes desprès...... com diu el Sensei, en la mitja i llarga distància s'ha de ser humil i fer la teva cursa.. que és molt llarga.
Vaig agafant meu ritme i gaudint... oooooooh no sabeu com !!!! vaig pujant.... arriba alguna recta, alguna baixadeta... en algun moment baixada amb vent favor... no puc resistir la felicitat, crido els meus seeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee, Yijaaaaaaaaaaaaaaaaaa
la gent em mira però van concentrats i no em diuen res.....
vaig avançant i pensant què.... ara no em tanques eh ?? jejejejejejeje
Hi ha moments que les cames cremen mica però sóc tan feliç !!!! arribem a la segona volta. i la veritat hi han trams que són durillos... però a la meva nena i a mi ens va la marxa i seguim, no parem el ritme... més baixades.... més crits... sentint el vent a les orelles.... impossible reprimir els crits de felicitat !!! Yijaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
I de cop estem arribant a Banyoles una altre vegada......coincideixo amb la Nuria, baixo mica ritme pq queden 20 de run i serà dur.....arribo a boxes, deixo nena amb pena , poso bambes i a córrer.
Començó "bé" , cansada però bueno.... em fa molt de mal el genoll esquerre. A la bike m'ha molestat però al córrer em fa unes punxades de molt mal.... suposo que passarà així que no penso.
Totes les vegades que he fet aquest run se m ' ha fet dur, i avui no podia ser menys. No sé pq però em costa.. no es tan pla, té trams de puiada i es avorridot... i més avui, que vinc sola, que no hi ha cap company a qui saludar ni cap cara coneguda que t'anima..... de cop km 5 i veig que no puc. Estic esgotada, no tinc forces i el mal de genoll.......així que penso en abandonar. Jo he vingut per la bike i ja l'he fet. Penso en acabar primera volta i deixar-ho.
Arribo a segona volta i sembla que genoll no fa tant de mal. Així que segueixo. Tinc en ment les paraules del Miquel d'alguns dels seus IM on ha pensant en abandonar i s'ha obligat, i en el Jose en Lanzarote... i a mi m ha de parar una mica de cansament i genoll. nooooooooo
segueixo.
Els km se'm fan llaaaaaaaaaaaaaaargs com mai. Intento no pensar però Deu Méu.. és impossible.... Penso en coses agradables. El Martini que faré quan arribi a casa. La sessió de platja de demà per recuperar..... la felicitat que tindré si passo meta..... Abans d acabar la segona volta, sobre el 10 em començo a trobar malament de veritat. Tinc mal cos, ganes de treure. No tinc forces per res i veig que ara sí.. ara he de parar. impossible acabar així. Penso baixar el ritme però crec que més no el puc baixar... així que penso: arribo a la tercera volta i allà abandono. No puc fer 6.5 km així, és una agonia. Així que segueixo trotant i en arribar a la tercera volta i pensant paro, em diuen: tercera volta polsera groga. I torno a pensar en paraules Miquel. i en el Jose.... i que ara que estic tan a prop deixar-ho..... així que em poso polsera i em dic, segueixo fins que no pugui més, o fins que vomiti.
Arriba avituallament i m obligo a agafar sòlid. Gran sort perquè em calma malestar. i segueixo.......
em vaig tirant aigua i pensant ja està.. només 6 km i fora .
Van passant km lents, lents, hiper lents..... però un triatleta SBR Open Team és un guerrer, un lluitador, i només penso en la felicitat si acabo !!
I quan per fi passo pel km 17,5 penso: vaaaaaa, només 2.5 d' agonia !!!
Vaig mig somrient pensant que acabaré !!!! i quan veig 18,5 ja sóc feliç. ara sí, ho tinc a tocar........
Quan per fi veig 19,5 i entrada al parc... buf... no tinc subidón físic, però sí mental !!!!! Però res comparable a quan passo l'arc de meta.... Oooooooouuuuuuuhhh Yeeaaaaaaaah
Miro crono: 5:07 però el millor, m'he guanyat a mi mateixa, he guanyat el meu coco !!!
Passats 2 metres m'he de recolzar en una taula perquè literalment no tinc forces.. no puc ni mantenir-me dreta: Ho he donat tot. Com mai.. Espero que en Miquel estigui orgullós de mí quan li digui, perquè mai havia tingut aquesta sensació fins avui.
Respiro amb dificultat i estic recolzada a la taula i un altre finisher em ve a felicitar.... caram Gràcies !! Perquè lo que he fet avui és per recordar !!!
Així que per acabar, com sempre.... gràcies Miquel i gràcies Bernat. Si fa 3 anys m haguessin dit que faria triatlons, que faria half i que patint m'ho passaria bé i faria "bons" temps.. no m'ho hagués cregut. Això és mèrit vostre.
Gràcies als meus compis.. ho dic sempre, perquè ho penso de tot cor, els entrenos sense vosaltres no serien els mateixos. Us estimo i us he trobat a faltar, molt, molt, mooooooooooolt
I avui no tinc prova gràfica.... és el que passa quan vas sola i a més et quedes sense bateria al mòbil.......
 |
| Delfineta (Prueba gráfica cortesía del diseñador. Foto www.ngenespanol.com) |
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
Extreme Man Salou 2014, by Martí Lopez
Res no ens pot apartar d’assolir els nostres
somnis. O no hauria. L’any passat una averia mecànica va estroncar el somni que
havia perseguit durant set mesos: penjar-me la medalla de finisher de la Half Challange de
Calella. La mala sort em va deixar plantat a mig camí, perdut pels paratges del
Montseny que de cop es van enfosquir, perdent en els meus ulls la seva habitual
bellesa. Un any després em tornava a plantar de nou davant un somni. Canviava
de població costanera, Callella per Salou, però no pas de distància. Els 1.900 m de natació, els 90 km de bici i els 21 km de
córrer feia 8 mesos que ornaven a estar gravats dins el meu cap.
Arribava a la proba després de 8 mesos inactiu
pel que fa a la triatló. D’entrenaments no me’n van faltar, de lesions tampoc.
Un canvi d’actitud positiva i de prendre’m les coses més amb calma, però sense
oblidar l’esforç i la lluita van ajudar a construir un nou MarTRI. Aquest nou
triatleta havia entrenat menys però amb més energia que anteriorment. No sóc
debutant en la distància, ja he acabat dues halfs i això m’hauria de servir
d’experiència.
El dia D s’acosta perillosament. Nits de suor
freda. Una mescla de nervis i il·lusió per lluitar per el meu somni. El camí
cap als objectius és el que ens fa forts i ara és l’hora de demostrar la meva
fortalesa física i mental.
La
prèvia
Dos mesos abans de la cursa els organitzadors
es veuen obligats a canviar el recorregut de la proba i la bici deixa un perfil
muntanyós per convertir-se en un recorregut totalment pla, ideal per cabres (o
bicis aerodinàmiques). Jo tinc una pobreta Cannondale Caad 8 i amb pla no tiro
gaire precisament. Demano a en Javi Díez si em deixa la seva cabra (batejada
com a Trini) i la
Mayalen Noriega em deixa unes senyores rodes. En Pedro de SBR
m’ho condiciona tot per poder volar. Tot plegat porto entre 4.000 i 5.000 €
sota les cames. I això s’ha d’aprofitar no? Tinc poc temps però per
acostumar-me a la nova bici i a la postura. Dues setmanes abans em quedo clavat
d’esquena. Frena, nano, em dic.
La setmana abans faig un bon entrenament de bici que em donen
confiança.
La setmana prèvia, és suau, de descans actiu
per arribar amb forces a la proba. El dia abans a l’entrenament faig un speach
amb tots els de l’equip, animant a tots els que competim en les dues properes
setmanes a Salou, a l’IM de Lanzarote i al IM 70.3 de Calella. En Miquel, el
meu entrenador, em diu abans de marxar: “Martí a la proba sigues feliç, apreta
i si et passa gent no facis cas, davant els problemes tu mira endavant, sempre
endavant, jo seré amb tu”. Que un campió d’Europa de mitja distància et digui
això val molt.
Dissabte al matí anem cap a Salou amb els 5
que competirem. Poc després s’afegeix la meva estimada Anna. Anem cap a boxes a
recollir dorsals i deixar la
bici. Es respira ambient de triatló en estat pur, també de
nervis i de ganes que arribi ja el moment de tirar-se a l’aigua. Ens fem fotos
i riem amb els companys d’equip.
Anem a prendre alguna cosa i a les 20 h ja
estem sopant. Començo a endrapar com un boig pasta, arròs, pollastre, ou remenat
i arròs amb llet. Ai que no dormiré amb tant de menjar a la panxa.
La nit es fa dura. Una suor m’envaeix el cos.
El meu cap comença a repassar tot el que he de preparar i no deixar-me: bidons
d’aigua, isotònic, gels, gomes per les sabates de bici, bambes de córrer,
ulleres se sol, barretes energètiques...El despertador em sona a les 4.40 i em
fa una mandra de nassos aixecar-me.
A les 5 el menjador de l’hotel està en ple
rendiment. Coincidim esmorzant amb el màxim favorit i guanyador posterior de la
proba, en Marcel Zamora. A mi que m’agrada saludar als cracks, li dic bon dia i
li pregunto que em recomana per esmorzar. M’assenyala els frankfurts i riu.
Tornem a omplir el dipòsit d’energia i anem
amb la Clara, La Maria, la Vicky i en Miquel cap a boxes. Tot és fosc i el
terra està moll de la pluja de la
nit. Allà a boxes anem a preparar les bicis i deixar tot el
material a punt i em trobo la primera sorpresa agradable del dia: em ve un home
i em diu “Tu ets en Martí
López ? Et segueixo per twitter”. Que bona! Quina ilu. Saludo
al gran Àngel Valera que debuta amb distància half. Quin crack.
Els que em coneixeu sabeu que això m’anima i em motiva. Vaig cap al
punt de sortida amb un somriure als llavis. Almenys serveix per dissimular els
nervis. Però tinc un problema: avui no tindré fotògraf de l’equip i jo faig
triatló perquè em facin fotos i després poder-me mirar...què hi farem.
Arriba l’hora. 6.49. Una hora no gaire normal
de tirar-se al mar encara fred de l’hivern. I menys normal ho és amb 200 paios
sonats alhora amb ganes de fotre’s de pals per arribar primer. Per sort la
natació és neta i no rebo cap cop. Impressionat.
Potser hauré après a llegir les probes o vaig
massa lent. Però no, vaig a prou bon ritme. Sense anar a tope surto de l’aigua
amb 34’ o
sigui la posició 161 de 950 que van acabar. Carai. I això que jo nedant amb
neoprè sóc molt més lent que sense...
La transició de bici la faig un pèl lent però
no em vull deixar res. La cursa és llarga i no cal badar. Durant tota l’estona
tinc l’ai al cor de no punxar com el que em va passar a Calella. A més les
rodes que m’han deixat són tubular i només tinc un pot d’espuma per reparar-ho
i no sé com va. És millor no pensar-hi. Em concentro a anar el més ràpid
possible. He d’aprofitar la super bici que m’han deixat. Durant la primera hora
faig 35 km
tot i que durant els primers 20 costava agafar ritme amb molts girs i rotondes.
Anem per una autovia. El paisatge és lleig i se’m fa avorrit.
Vaig ràpid i gaudeixi amb la Trini però només
em distrec quan m’avancen algun grupet i quan jo puc avançar algú (una cosa no
gaire normal amb la bici). Quan arribem cap a Salou m’aixeco de la bici i noto
una lleugera rampa als quàdriceps esquerra...ai, ai ai...
Quan entro dins la població de Salou ja hi ha
públic i jo els foto un crit demanant que animin una mica. Això m’encanta i em
dóna energies extres. M’he marcat un temps de bici impressionant per el meu nivell:
a 36km/h per hora de mitjana. Arribo com una moto a boxes. Deixo la bici
esperitat i em poso a córrer. Em trobo a l’Anna i paro a fer-li un petó.
M’anima encara més i començo a apretar. Carai quin ritme.
Dura però mig km. De sobte em noto unes punxades
als quàdriceps i decideixo parar. Merda. M’agafen unes rampes a les cames que
em fan veure les estrelles.
Demano ajuda als espectadors. Em donen aigua i
un home em tranquil·litza i em fa respirar tranquil·lament. Gent que passa per
allà sento que diuen “mira como
tiene las piernas”. Realment fa angúnia, tinc
els quàdriceps inflats. I això acaba de començar! Però ara no, ara no puc
abandonar! Tres o quatre minuts després decideixo continuar. Començo caminant i
quan pugui córrer ja ho faré. Al km 2o 3 em poso a trotar. Em fa un mal
terrible però penso en l’Anna que m’ha vingut a animar i a patir un cap de
setmana avorrit d’allò més per ella i en Miquel que em deia que no pari mai.
Doncs no pararé. Intento ser feliç i gaudir de la carrera.
Vaig sumant km amb punxades terribles a les
cames que cada vegada van a més. És una odissea. El recorregut és un autèntic tobogan,
amb unes pujades considerables que fan emprenyar a molts dels competidors. A mi
però avui les pujades em van millor, és quan em fan menys mal les cames. A les
baixades veig les estrelles. Però jo intento ser feliç, oblidar-me del patiment
i aprendre a conviure amb el dolor, com fan els pros, penso. Quan passo per un
punt de música sento el gang style i em poso a ballar el pas típic mentre corro.
L’Anna em veu i flipa i la gent del públic es parteix de riure. #marTRIstyle!
Cada km que passa el mal va en augment i el
dolor s’escampa per més punts. Mai havia patit tant però jo intento continuar,
el meu objectiu és a tocar i jo no ho deixo tant fàcilment. Jo sóc un paio
curiós i tot i estar perjudicat vaig animant als competidors que paren per
rampes o per defalliment varis. I jo vaig fent, poc a poc, serrant els llavis
amb les dents i seguint el meu camí d’espines cap a la meta.
De cop i volta em trobo l’home que m’havia
ajudat al començament de córrer. Li dono les gràcies per abans. Ell al·lucina
que estigui corrent i jo li dic, “jo l’acabo”!
Motivació extra. Continuo fent, no sé si dir
corrent, perquè això que faig no és córrer precisament. Cada vegada les mostres
de dolor són més patents i la gent amb veu bufar i fer cares de dolor. Un home
m’anima i jo li dic “el patiment ens fa forts. Som-hi”. El tio flipa.
#marTRIstyle! En els moments durs em vaig fent petons al dorsal tatuat.
M’animo jo sol. De tant en tant vaig saludant
als fotògrafs que hi ha el circuit. No faig bona pinta però vull que em facin
fotos!
A la darrera volta em poso a córrer al mateix
ritme que un triatleta basc, en Patxi Fresnillo. Aquest és un esport bonic,
competitiu i salvatge a la part de natació però que a mesura que el patiment i
l’esforç va augmentant la solidaritat sorgeix del nostre interior. En Patxi em
veu fotut i m’anima. Em diu “va nanu que ja ho tenim”.
Anem xerrant, ens presentem, ens posem al dia
de què fa cadascú, d’on som, de si és dur això, m’explica que ell ha fet alguna
IM sencera i jo li dic que en vull fer una però que no ho tinc clar amb el que
estic patint ara. És fort parlar tant quan portes més de quatre hores de ple
esforç, però els km així passen més ràpid. De com comencem a agafar un bon
ritme dins les limitacions físiques. Em diu que si seguim així baixem de les 5
h, la barrera psicològica a superar. Seria un bon objectiu.
M’agradaria entrar a meta amb aquest gran amic
que acabo de fer, però no li puc seguir el ritme i li dic que tiri. Perdo en
Patxi i la motivació.
Les cames ja no saben com dir-me que pari, però jo no els hi
faig cas. Avui venceré jo, els hi dic. Enfilo el tram final. 1’5 km. Em trobo en
Quim que córrer amb mi i m’anima però els dits del peu se m’estan tensant i estic
a punt de perdre l’equilibri. Però jo continuo endavant, cap a meta. Els metros
se’m fan eterns, pregunto als organitzadors com queden. Arribo a l’arc de meta,
veig l’Anna i que ja arribo. Apreto el puny, aquesta és la meva, ja ho tinc. 5h
5’ , posició
final 456. He tornat a patir el que no està escrit (i mira que porto un bon rotllo,
ja) però he acabat. Encara tinc forces per agafar el micro:
-Dedico aquesta victòria (dic, quan en Marcel
Zamora fa 1h 15’
que ja ha arribat) perquè per mi és una victòria haver acabat a la meva
estimada Anna, al meu entrenador i a en Gonzalo de Triatletas en Red.
I em prenen el micro, que sinó continuo!
És moment de recuperar, de xerrar amb la Clara
que s’ha marcat una gran cursa i li han donat un premi i tot. No puc ni caminar
però ens posem a ballar davant tota la plaça que al·lucinen amb aquests
finishers trastocats. #marTRIstyle!
Xerrem i comentem la jugada, ens recuperem i
anem a dinar. Allà ens trobem al gran Marcel Zamora i em poso a xerrar amb ell.
En MarTRI es fa amic dels pros. #marTRIstyle!
Ens fem una foto amb el vencedor de l’Exterme
Man de Salou.
Ha estat una proba dura, però que recordarem
força temps...de moment encara camino com un avi!
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
Extreme Man Salou 2014, by Maria y Miquel.
Maria
2ona categoria 50-54F 866-general 36-general dones
Donades les circumstancies i malgrat els esforços,...
No s'ha pujat al podi!!! Us preguntareu. Què ha passat? Donsc molt fàcil: NO HI HAVIA PODI PER CATEGORIES :-(
Aquests d'Extrememan són uns "tacaños".
Sempre ens quedarà el resultat:
swim: 43'
bike: 2h 56'
run: 2h 08'
total: 5h 56'
Molt feliç per tornar a fer un triatló després d’un any de parada forçada!! Per la cursa tot es presentava be, temperatura agradable i sense vent!!!
A l’aigua m’ho vaig agafar amb calma, que la cursa seria llarga, i la bici fantàstica, giro una corba hi veig en Quim que ha vingut a animar-nos...subidon!! circuit molt pla i sense sorpreses, els acoples van servir per alguna cosa més que per aguantar el bidó, per primera vegada vaig aconseguir anar acoplada!!!
El córrer prou be, amb 4 pujadetes criminals que trencaven el ritme, però passen ràpid, un, dos tres, quatre… i arribo, els veig a tots Miquel, Quim, Viky, Clara Martí i Anna, xoquem mans com els pros i entro a la meta…..en menys de 6 hores!!
Ens trobem tots, expliquem anècdotes, la Clara feliç pel seu podi de speed point, i com a rematada final la Viky em porta a una piscina de gel … un minut amb les cames en remull i al surtir…com nova!!!
Un cap de setmana per recordar, moltes gràcies a tots Miquel, Bernat i familia!!!
Miquel
23 categoria 50-54M 662-general 646-general homes
swim: 38'
bike: 2h 31'
run: 2h 07'
total: 5h 23'
Satisfet per com va anar tot, encara que cal millorar el còrrer donat que em vaig fondre a partir del qm16 i em va costar acabar. Tot i això he fer MMP.
Hi ha marge de millora doncs de motivació no en falta. Considero un provilegi fer el que fem.
Salut a tots!!!
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
Extreme Man Salou 2014, by Clara.
Doncs com qui no vol la cosa l'hivern ja ha passat i tornem a tenir temporada de Tri !!! Així que anem cap a Salou a fer la primera Half de la temporada i la 5ª en total (ja em puc treure la L).
La Half per a mi comença el dia abans. Dia de preparació, de nervis, d'anar al lloc a on competeixes per a deixar bici a boxes, mirar recurregut de swim.... Així que, aquesta vegada quedem en Martí i jo dissabte a migdia per anar junts cap a Salou.
Aquí comença el primer repte del finde, desmuntar la roda davantera de les nostre bicis perque entrin al cotxe. Tots ja sabeu que tant en Martinet com jo som masters en mecànica. Repte aconseguit! Desmuntem, fiquem bikes i rumbo a Salou.... Viatge de riures escoltant la senyoreta del gps, contestant trucades que ens fan compis que estimem molt, i dient a la resta de conductors que trobem amb bicis: Go, Go, Go to Salouuuuuuu
Arribem a Salou i comença el segon repte. Tornar a muntar rodes... aquesta vegada ens costa algu més de temps però també ho aconseguim !!! Això és bon senyal.
Un cop a l' hotel, dinar, trobada amb Miquel, Maria i Viky i quedada a les 17 per a anar a boxes. A les 17 tot a punt. Anem a boxes deixem bikes preparades per la guerra i anem a prendre un "algu" a una terrasseta.
A les 20 retirada a sopar.
Jo he decidit dinar a l'habitació, i ben d hora per a intentar posar-me modo relax el més aviat possible. Així que abans de 22 ja tinc llum parat i decidida a dormir. Costa una mica, i em desperto un parell de vegades però quan sona alarma a 4:40 tot i la son m'aixeco al segon !!!
A les 5 trobada amb compis per esmorzar i preparats per sortir.
Com sempre, nervis..... Ha plogut durant la nit però ja no. Deixem tot a boxes i en Martí i jo anem a fer mica run per escalfar. Estic super nerviosa...... però intento no pensar gaire. Una mica abans de sortida , neoprè, crit de guerra: Gaaaaaaaaaaaaaaaaaas i a l'agua patos.....
Fem mica escalfament i mirem boies... intento visualitzar recorregut que m'explica 27 vegades la Maria (1.000 gràcies) però tinc pànic.... a quedar-me última, no orientar-me.. vamos lo de siempre !!!
06:53, abraçades i petons amb Viki, Maria i meeeeeeeeeeeeeeeeec al aguaaaaaaa
Això comença. Sortida súper neta... ni un cop... primera boia en marxa... vaig nedant amb ansietat...... però abans que m'adoni ja he arribat. Poso en marxa la tàctica que ens va ensenyar el Sensei de girar-la d'esquena. Ja que sóc un peixet despistat com a mínim amb estil... Així que gir i vinga mirar globo de la última boia que està lluuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuny.
Segueixo nedant amb ansietat.... no vull quedar-me última, tinc por de fer moltes ziga zages.. però penso que ja he passat per això abans i he sobreviscut... així que vaig fent i en una estoneta ja estic a boia que marca gir i tornada al punt de meta..... continuo nedant i encara nerviosa.... però quan em vaig aproximant a ultima boia em relaxo una mica... ja ho tinc !!
Última boia, gir cap a la costa i nedar últims metres.. arribo a costa, toco terra amb mans i m'aixeco amb un somriure. Jaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa seeeeeeee !!! Ara sí que comença lo bo!!
Corro cap a boxes. Tinc un altre repte, fer la T1 en menys de 7 minuts. Repte assolit, la faig en 4. Tomaaaaaaa!!!
Agafo la meva nena, corro fins a sortida i amunt. A volaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaar
Només pujar a bike faig un gel i intento agafar ritme, però és impossible, anem per la ciutat els primers km i fins que no sortim no hi ha forma de poder "gaudir".
Un cop passats els primers km vaig rodant i em fan mals els isquios a dalt de tot.. no pot ser... si ahir estava bé..... vaig passant km i m adono que vaig forta, de fet no estic ni gaudint........ no vull reservar, però hauré de tenir mica de cap... no ??? noooooooo
Segueixo rodant, però isquios fan mal i em "preocupo" ai ai ai..... no pensaré gaire. Miro el paisatge, molt maco.... d'autovia.... el sol que va sortir mentre nedava...... i vaig pensant en l speed point. Un tram entre el km 48 i 52 a on donaran premi al més ràpid. És un objectiu difícil, però la bike és lo meu i ho donaré tot !!!
Poc a poc, cames s'escalfen bé, em noto bé, cap mal i veig cartell que anuncia inici speed point: hora de treure tota l'artilleria. glop d'aigua i gaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaas
Ho dono tot.. els primers km són de pujada progressiva, però desprès recta/baixada i aquí sí.. aquí trec tot. Encara deuen ressonar els meus crits de Yiiiiijaaaaaaa i Seeeeeeeeeeeeeeeee
Buf ! quin subidón !! Quan arribo al final penso... quina felicitat.
Ara afluixo, estic ko. Vaig fent i recuperant i pensant en gaudir. Així que torno a "apretar" i cap a Salou novament. Miro el temps i la mitjana i veig que vaig super bé.... !!! si tot va així em sortirà una bona cursa !!
Abans que pugui pensar gaire ja estic baixant de la bike...... corro fins a boxes i SUBIDON. A la meva filera només hi ha una bici !!! ostres !! això és molt bon senyal. Trec casc, canvio Bambes i per RUN
Començo a córrer i cames no van... Déu Meu.. crec que pagaré la bici... així que com he de passar per WC paro i de pas "descanso". Entro a WC i ... problema. la cremallera del trimono s'havia trencat al matí i en Martí m'havia fet un apanyo per pujar-la però ara no baixa.... apreto, tiro, res.. no baixa... què faig??? bueno... doncs res... m'agafo el trimono per darrera i penso, daños colaterales.... adiós trimono. Tiro amb força i aconsegueixo trencar-la del tot i baixar-la.
M ho torno a pujar, descordat (sort que porto un top ben maco).... i surto a començar el run (again)
Cames no van..... em costa la vida....però tinc confiança en que només siguin els primers km. tot i que sé que pagaré la bici. però no m'importa !!!!
Faig la primera volta i és dur... hi ha un parell de pujades... sobretot una buf.... però no paro. A més.. desprès hi ha miqueta de baixada així que a recuperar.
Començo la segona volta, les cames em diuen que estan cansadetes que no poden córrer al ritme que he entrenat... i els hi dic que sí, que ho entenc, que s'han portat molt bé.
Durant el circuit ens anem trobant la Viky, la Maria, en Miquel, compis de feina, coneguts..en Quimet ens anem animant mutuament. Com mola !!!
Passo per un tram que es veu la platja i el solet i penso; sóc feliç. Torno a fer la mega pujada. i vinga.... la baixadeta de desprès.
I vinga... a per la tercera volta. De cop em veig a mi mateixa apretant. Ostres... les cames super bé.... m'he refet... i penso, a full......
Pos a full !!!!
Torno a passar per la platjeta, torno a tenir el meu petit moment de felicitat, torno a fer la pujada.....la baixadeta i vinga amb un somriure a per la 4 volta.
Em trobo amb en Quim que em diu que em veu super bé, que com vaig.. a tope!!! vaig a topeeeeeeeeeeeeeeee
I de cop veig (sobre el km 19), inici Speed Point de run... ostres... no sabia que aquí també hi havia. Com que porto un bon ritme intento mantenir-lo. i abans que m adoni, final speed point i arribant a meta.
Miro crono: 5:13 Tomaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Que contenta estic !!! Quin subidón !!!
Em trobo amb en Martí i la Viky que ja han acabat. Felicitacions. Ens expliquem com ha anat, anem a menjar algu i ja veiem Miquel i Maria ! Tots amb la feina feta !!!! mmmmhhhh seeeeeeee !
I la cirereta del pastís va arribar quan estava voltant amb el meu "dinar" i em trobo amb amic que em diu: Felicitats per l speed point. T'han cridat perquè pugis a pòdium. Em penso que és broma i em diu que si... que és veritat. OSTRES.... he guanyat el de bike ??
vaig cap allà i pregunto a la dona del micro amb els seus papers.. que m'heu cridat ???? Em mira dorsal, mira papers i diu: Clara Hernández, sí, guanyadora del speed point d'atletisme. Atletisme??? de run ??? siiii !! jajajajaja
M'anuncia i pujo a Podium a on em donen el diploma i una bossa amb productes Isostar.
Tomaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
En aquell moment no sé quin temps he fet.... i ni penso en preguntar. Simplement és una excusa per gaudir encara més i pensar que els bons entrenaments del Sensei recompensa !!!!!
I com sempre, per acabar el Quijote de crònica, les mencions:
Gràcies a en Miquel i a en Bernat. Els entrenaments són cada vegada més exigents i ens fan millorar cada dia. Estem a un nivell, com va dir l'Alberto a pistes dimarts: años luz..... de fa poc temps. Esteu creant BESTIOLES
Gràcies als compis que feu que els entrenos siguin "fàcils". Sense vosaltres no volaria en bike, ni faria les sèries a pistes...... ni per descomptat hagués fet les TT dels findes ;-)
I Gràcies a compis que no heu vingut però ens heu trucat, enviat whats i missatges per donar-nos ànims. Som una gran família i ho demostrem contínuament ! Som molt afortunats d'haver-nos trobat.
Ara toca recuperar bé, eliminar tota la cafeïna del meus cos , i pensar en el següent repte......
I la prova gràfica:
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
Aiii, la Half!! By Miquel
Doncs no. No estic content de com m'ha anat la Half. Suposo que hi deu haver dies per a tot i el diumenge en el meu calendari no tocava Half. Males sensacions en general, patiment, rampes , ....
SWIM- com tothom, superdesorientat, peró francament prou bé.
BIKE- ja a la sorra sortint de l'aigua s'em pujen els bessons de cada cama, pujant a la bici, un altre cop.
Malament!!! Començo a pedalejar amb molt de compte i en totes les pujades no aconssegueixo ni de bon troç agafar el ritme que havia portat altres vegades fent el recorregut. Tothom em passa!!! No puedorrrrr!!!
RUN-en vistes de l'èxit no esperava maravelles, i no n'hi va haver. Passable fins el km 5, un "baixón" tremendo del 5 al 7. Em tinc que parar!!! Vaig caminant amb les pulsacions a tope!. Camino i em recupero, torno a trotar i paro a la Creu Roja a mirar-me pressió -pit stop- em diuen que estic ok i que si em veig amb forces, endavant. Som-hi, pilot automàtic, visera SBR cap avall i a fer com els burros que només poden mirar recte; quasi m'aïllo de tot, em fan mal les cames i n'estic ben fart de còrrer, només penso en que a cada passa que faig falta menys per acabar. Per fiiiiiiiiii, ja acabo, sento companys de l'equip "Collons Miquel que ja ho tens", ni els miro. Vaig molt just, tant que quan em penjen la medalla finisher al coll, em quedo tieso de cames, les meves cames es revel.len no poden fer ni una passa més. No tinc gana, estic tant cansat!!! No puc seure doncs segur que no em podré aixecar.
Poc a poc em recupero i es va oblidant el patiment, torno a estar animat i amb ganes de nous reptes.
Gassssss!!!! però del bo.
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
Crònica del Half Challenge Barcelona-Maresme by Clara
Passats els primers km començo a mirar el crono, i m' adono que estic a un ritme de 5 min/km. No és un bon ritme, però no vull arriscar i penso que faré tota la mijta així si puc aguantar.Es fa pesat córrer en trams o no hi ha nin?u conegut... i penso que es farà llarg. De seguida canvio el xip, no.... no... no....... vinga, segueix i gaudeix, que estàs a punt d' acabar una altre half !!!
Sobre el km 10 danger.. començo a notar molèsties.. no, no si us plau. Baixo mica ritme.... sembla que em fa mal igual... segueixo, ara si que no vull abandonar.
Segueixo i el mal puja.. penso que és igual. Ara sóc aquí, quan acabi deixaré de córrer, passaré pel mecànic però ara no paro.
Amb aquestes vaig passant els km i el mal afluixa una mica, per sort, i començo a restar.
Vaig veient gent coneguda que m' anima i em refaig molt !!!
qué bé!!!
ja ho tinc això , ja ho tinc !!!
Sobre el km 15 em quedo ja sense moltes forces però penso que em queden només 3 km durs.. perquè els 2 últims són dins de Calella, que veuré els meus compis i amics i ni m' enteraré.. penso en això i abans que m adoni ja estic entrant a Calella !!!!
Mare meva.. porto 6 hores (és l' objectiu que m' havia marcat) i la veritat és que desitjo passar l' arc de meta d'una vegada.
Quan per fi entro i trepitjo la catifa vermella tinc un altre subidón.... Ooooooooohhhhhh Yeaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaahh
Hiper feliç em deixo posar la meva medalla de Finisher i miro el crono 06:04, mateix temps que any passat !!!!!!
Seeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee
Ara sí que em bé una felicitat plena !
Una altre half a la sacaaaaaaaaaaaaaaaaaa i amb objectiu assolit.
Estic hiper feliç, veig en Coro, està molt content també !!!
mengem una mica, saludem gent coneguda, recollim un regalet pel Jose, i anem a buscar-lo a ell i resta de compis !!
Estem contents ! hem assolit un altre gran objectiu !!!
Tot això no seria possible si no fos pels entrenaments del nostre Miquel, que és molt gran i cada dia treu el millor de nosaltres, d' en Bernat , un altre imprescindible del club, i per descomptat per tots i cadascun dels membres d' aquest SBR Open Team que és més que un club.
Gràcies a tots i totes, pels entrenos, per la companyia, i el dia de la Half pels ànims i les fotos. Competir i trobar compis dins la mateixa cursa o bé fóra donant ànims.. és una gran sensació !!!
Vaig començar desanimada i amb poca motivació i vaig acabar amb un xute de felicitat, pensant en les absències, però fent una mica de cursa per vosaltres: Maite i Jose.
Ara toca descansar, eliminar tota la Taurina que porto al cos..... i pensar en el següent repte !!!
I, la prova gràfica... gentilesa d' en Dani Bofill ;-)
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
Half Challenge Barcelona-Maresme by Juanfra
Hoy , si hoy!! puedo escribir que he completado una parte de una half!. Llevo unos dias sin escribir, pero esque de los nervios entre que no sabia que escribir exactamente y los nervios no he puesto nada en estos dias.
Vamos a resumir la semana como fue..
Per seguir llegint...
http://sport.jfsnetworks.com/2013/05/21/cronica-half-maresme/
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
La meva primera crònica del Half Challange de Barcelona-Maresme by Nuria
És la meva primera crònica... no sé si m’ha quedat un pèl llarga... però vaja! Espero no avorrir-vos
Començaré per la nit del dia abans. Desprès de passar-me tot el dissabte pendent de la bici, les bosses, el breafing, el chek-in i fer un entrenament suau tocava treballar… quina mandra! Això de tenir un restaurant complica les competicions... Aquella nit però havia agafat reforços de personal perquè si la cosa s’allargava jo poder anar a dormir a una hora més o menys decent. Al final, va ser una nit bastant tranquil·leta, no em vaig cansar massa i cap a les onze passades vaig deixar el personal treballant i tranquil·lament vaig anar cap a casa per dormir. A les dotze tocades em posava al llit. Però no hi havia manera de dormir!! Em vaig aixecar 3 o 4 vegades per preparar coses pel dia següent… que si la biodramina pel mareig, que si un gel per si de cas, que si el compressport… Finalment sembla que em vaig adormir… Encara em vaig despertar un parell de cops mes al llarg de les poques hores que tenia per descansar però de seguida em tombava de nou per intentar aprofitar al màxim les hores que tenia.
Dia de la cursa:
A les 5 em va sonar el despertador. Uf!! Ja està, avui es el dia! Un calfred em va recórrer per tot el cos, quins nervis! Al aixecar-me vaig notar que em feien molt de mal les cervicals… Havia dormit en mala posició? Quina merda! No podia girar el cap ni a dreta ni a esquerra… i sobretot em feia molt de mal al intentar tocar amb la barbeta al pit! Ostres...podria nedar? Em podria acoplar a la bici? Comencem bé vaig pensar… Tot de pensaments negatius em van venir al cap però ràpidament vaig intentar esborrar-los… Com que no tenia més remei que aguantar-me em vaig vestir, vaig esmorzar (no massa perquè els nervis no em deixaven) i vaig agafar les bosses i cap al pàrquing falta gent!
Allà havia quedat amb en Roger, la meva parella (el que em va iniciar al triatló) i el que incondicionalment el tinc al costat a totes les curses i competicions! ( Des d’aquí gràcies! ). Vam aparcar a la fabrica Llobet i des d’allà vam baixar caminant fins a boxes. Vaig anar a la bici i hi vaig deixar els bidons amb l’isotònic i el gps del meu polar (detall important perquè després em portarà problemes) i acte seguit vaig entrar a la carpa a canviar-me. Em vaig posar el neoprè. A la sortida de la carpa em vaig trobar la Marta i li vaig demanar una foto... Llavors vaig passar pel wc i cap a la sortida!! Pel camí encara em vaig haver de parar un altre cop per anar al lavabo… però finalment vam arribar a la sortida.
Ja feia estoneta que els primers havien sortit. No faltava massa. Quins nervis! No sabia si mullar-me primer o no. Tampoc havia pogut escalfar... Enmig de la gent vaig trobar a la vicky, quina sort! Algú conegut. Al final vaig decidir anar a fer un banyet perquè el xoc de l’aigua freda no fos tant bèstia. Al tornar ja ens cridaven per entrar al calaix. Vaig fer un petó a en Roger i cap a dins! Quins nervis i amb la remullada havia perdut la Vicky! Per sort a dins del calaix desprès de buscar una mica la vaig trobar de nou. I aquest cop també hi havia la Clara i la Maria! Ja hi érem totes!! I a punt de començar! Al cap de res ja érem dins l’aigua.
Sona la botzina i tothom corre. Va costar entrar per culpa de les onades i pel merder de gent, caps, braços i cames... Fins a la primera boia més o menys bé. Desprès... el caos. El sol ens enlluernava i les onades eren considerables de manera que costava veure les boies. Ningú sabia a on anava. Veia caps per a tot arreu escampats i no sabia massa bé per on anar però jo anava fent, la direcció era una... Havia d’anar parant sovint per orientar-me i la següent boia encara em va costar molt d’arribar-hi però després sense casi adonar-me’n ja era a l’ultima. Un gir i cap a terra. El coll feia mal però s’aguantava bé i no era limitant.
Vaig sortir de l’aigua molt ràpida i sense problemes, una mica desorientada però bé. Vaig començar a córrer cap a la carpa, intentant descordar-me el neoprè però no me’n sortia... pel camí crits dels meus companys i de la meva parella animant-me vaig mirar pulsòmetre, 40’ ostres! Més bé del que em pensava. L’aigua no és el meu fort...Em vaig animar.
Vaig entrar a la T1 i vaig intentar fer-la el mes ràpid possible. El neoprè no volia sortir!! Un cop fora em vaig posar el dorsal, les sabates, el paravent i vaig agafar casc, ulleres, manguitos, buf... i cap a buscar la bici. A la bici hi havia deixat el gps amb la intenció de posar-me’l al braç en marxa... ERROR! Mentres pedalava per dins de Calella vaig desenganxar-lo de la bici per posar-me’l però amb la mala pata que em va caure a terra! No era un bidó que el pots deixar... que es molt car!!! I sense gps a la cursa a peu em veia perduda! Necessitava saber el ritme que duia! Així que vaig saltar de la bici, la vaig deixar a terra i a córrer cap endarrere a buscar el gps... venien bicis per tots costats. Era difícil i perillós. Llavors una bici trepitja el gps i surt disparat més lluny. Finalment el recupero. I funciona!! Sort!! Torno a la bici i arrenco de nou.
Vull recuperar el temps perdut i apreto tot el que puc. A St. Cebrià avanço a un amic, ens saludem i continuo. Arribo a bon ritme a les quatre carreteres. Collsacreu es fa curt i ja començo a baixar! Crec que vaig bé. A la segona curva susto!... algú a caigut. Està estirat a terra i tapat amb mantes tèrmiques.. m’agafa un calfred i redueixo la velocitat. No vull ser la següent. Arribo ja cap a St. Celoni. I em creo amb les motos de l’organització i de la premsa (on hi va el meu germà) que estan seguint el primer: en Gomez noya... osti! que ràpid que van penso. Entrant a St Celoni m’avança en Javier, em diu que el segueixi i ho intento però va massa fort i tinc por de petar més endavant. Continuo al meu ritme. I arribo a mosqueroles. Vinga que ja queda poc!! Tinc pipí però no se on parar. Amb el mono fer pipí es complicat i m’he de pràcticament despullar... De moment continuo.
Quant ja arribava gairebé a dalt al posar el plat petit (perquè havia posat el gran per que hi ha una petita baixadeta) em surt la cadena! Intento fer-la pujar en marxa posant el plat gran de nou, però no vol, no hi ha manera...cada cop vaig mes lenta i he de treure el peu per evitar caure. Paro i intento posar la cadena amb la mà. Està súper enganxada entre el quadre i el plat petit, no hi ha manera de treure-la! Quins nervis m’està avançant tothom. Al final la puc desenganxar i torno a posar el plat gran (error). Pujo a la bici i arrenco. Merda! Vaig amb el plat gran. Canvio. I torna a sortir la cadena!! Ostres tu. Se m’escapa un JODER! Baixo i torno a barallar-me amb la cadena per posar-la a lloc. Aquest cop és una mica més fàcil. I ara poso d’entrada el plat petit. Pujo a la bici i cap amunt, m’aixeco i apreto tot el que puc per recuperar temps. Arribo a dalt en un no res. Cap avall que fa baixada i ja estem de tornada! Malgrat tot vaig molt bé, em noto bé. El coll segueix portant-se bastant bé i tot i que el noto no em fa anar malament. L’únic el pipí... penso en fer-lo a la bici, però no m’atreveixo...Baixant m’ho passo pipa i aviat arribo a St. Maria de Palautordera. He anat menjant i bebent tota l’estona i crec que ho porto bé. Però no és així, començant a pujar Collsacreu em comença a fer mal la panxa. Afluixo. Deixo de menjar i de tant en tant m’aixeco per treure pressió a l’estómac. Com puc arribo a Collsacreu. Ara sí que ja queda poc. Entre el pipí i el mal de panxa aquest últim tros se’m fa etern. Sort d’uns companys que m’estan animant a les 4 carreteres i que a la NII em trobo a en Roger i m’anima i em diu que vaig molt bé.
Entro a la T2. Bastant ràpida però obsessionada per trobar un lavabo. Em despisto i enlloc d’anar als lavabos del costat de boxes vaig cap a meta. Ara no vull tornar endarrere. Continuo i pregunto per un lavabo a tothom que conec. Ningú sap on n’hi ha. Finalment en veig un de verd al costat d’un xiringuito (crec...) i està lliure! m’hi llenço i buido. PER FI! Surto i continuo. Ara ja es una altre cosa. Ja no tinc pipí i la panxa no fa tant de mal. Estic millor. Agafo un plàtan de l’avituallament (a veure com em senta), bec aigua i em tiro la resta per sobre. Intento agafar un bon ritme. Vaig més o menys a un ritme de 4:50’ (per sota dels 5’ al km). Es el que tenia previst. Genial!! La primera volta em passa volant començo a trobar companys de SBR que animen i amics i els meus pares... quina sorpresa!! La segona volta ja em costa més... em pesen les cames... el coll em segueix fent mal i ara ho noto més i també començo a notar que el tensor de la fascia lata fa de les seves. Sempre passa igual... però només queda una volta així que m’animo a mi mateixa visualitzant el moment de l’arribada... i la satisfacció que tindré... En Roger també m’anima i em diu que tinc a menys de 5 minuts als companys de l’equip DIAF (l’equip amb el que estic federada). Penso que els vull atrapar però no em veig amb forces. Agafo una taronja de l’avituallament i em torno a tirar aigua per sobre. He afluixat però m’esforço per no pujar massa dels 5’ al km. Al final de pineda a on fem la volta avanço a un dels companys de l’equip de DIAF i em diu que els altres dos estan una mica més endavant. Els veig i em motivo, vull atrapar-los. Queden pocs km, ho intento. Quant ja estem entrant a Calella els avanço. Parlem. M’animen. M’animo. Ja hi soc penso. Queda molt poc! Passo boxes i arribant torno a veure els meus pares, - no corris tant- em diuen!!! Pateixen... Mes endavant en Sergi em fa un crit i m’anima (gràcies) i seguidament veig l’equip fotografic de SBR... última foto, només 500metres... en Roger, un altre crit d’ánim...200metres i ja hi soc!! Per fi! Em posen la medalla que no sé on soc... però feliç.
Gràcies a tots!!
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
Half Challenge Barcelona-Maresme by Marcos
Llega el día , después del madrugón llego a Calella reviso que todo esté en su sitio, y para la salida a unos metros me paro a ponerme el neopreno y después sorpresa excursión para dejar al bolsa de la ropa y vuelta a la playa descalzo por las calles de Calella, con esta sorpresa casi sin darme cuenta he de ir a la carrera para mi cajón de salida llego y salida, esto es lo que más miedo me daba 1900mts con mucha gente y mal revuelto, pero una vez que me meto al agua se me olvida todo empiezo a lazar brazadas y paso al primera boya en un paso la segunda y me desoriento la corriente me ha llevado hacia la orilla con un grupo al que iba siguiendo así que vuelve a nadar hacia al boya cuando giro la última veo gente corriendo por la orilla la corriente les ha desviado mucho del punto de control, me concentro para salir bien y no hacer aún más metros y lo consigo salgo justo enfrente, 2200mts según el garmin.
Hago una transición tranquila no quería olvidarme nada, y salgo bici en mano hacia el Montseny, saliendo de Calella empiezo a pensar que lo más difícil para mí ya lo había pasado y en los ánimos de que estabais dando tanto vosotros como los familiares que habían venido, Anna se levantó a las 4 para acompañarme. Pensando en esto llego a la bajada a San Cebria y me alcanza un inglés alto y súper delgado y alto que se iba parando para hacer fotos y grabar en video, empezó a preguntarme que como estaba, que me había parecido al natación, que opinaba del recorrido si lo conocía.. todo esto en ingles subiendo a collsacreu y el ingles en bici a mi izquierda, en la bajada hice todo lo posible por perderlo… y es que hago haciendo mi primera half, subiendo a collsacreu y hablando ingles!. Todo lo demás paso rapidísimo sube, baja vuelve a subir y a Calella que toca correr.
Y aquí es donde aparece u nuevo vehículo en el equipo, creo que voy a ser el tractor!! Jajaja, Salí a correr con las pocas fuerzas que me quedaban y como mi único objetivo era cruzar la meta antes de las 16:10 y eran las 13:00, pensé que por mal que se me diera lo conseguía, ritmo lento y sin parar hasta el arco y así fue, en el km 12 me empezaron a doler los cuádriceps pero como podía seguir moviendo las piernas pues pa’lante, me dije a mi mismo va que solo son 8 km llegas a Pineda y vuelves. Inocente!
Pero bueno ya está alfombra roja mi hermana le ha cogido el micro al speaker y grita mi nombre, el speaker se lo coge y dice no sé qué de un arroz…. Que pasa??? Cruzo y medalla!!! A comer un poco de masaje. Y a por los 3 km finales, bolsa verde, vuelve a la carpa, bici, al coche….
Esto me ha servido para ver claro que QUIERO REPETIR!
Gracias a todos una vez más! y las que me faltan
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
Crònica del No Half Challenge de Calella by Martí
Avui és un dia trist. No he pogut complir el
somni de ser finisher de la half de Calella. No he pogut compartir la felicitat
extrema i el patiment a parts iguals que han sentit els companys que l’han
acabat.
Han estat dues setmanes intenses amb tres objectius:
fer un bon paper i representar el club a la triatló per equips d’El Prat, donar
al meu germà el millor casament que es mereixia amb doble bolo meu (xerrada a
la cerimponia com el discurs del sopar i espectacle final jo fent de núvia,
aviat hi haurà vídeo...) i gaudir d’una vegada per totes a la meva tercera half
i evitar el cony de rampes i de disgustos que havia tingut a les dues
anteriors.
11 de
maig. Gran dia. Torno a la triatló per equip d’el
Prat. Fa dies que estic nerviós perquè vaig amb cinc cracks del Triatló i no sé
si els aguantaré el ritme, sobretot a la bici. La setmana prèvia és durilla com
poques: lios a la feina, dobles entrenos per variar i preparació del casament i
de l’espectacle que fem amb un amic (un dia passem tota la tarda gravant unes
veu en off i efectes de so). Com que no tinc prou coses a fer, uns amics de
m1tv em demanen si vull fer de model de la promo de la retransmissió que faran
de la Challange en directe per tot el món. Jo els hi dic que sí però pensant
que sortiria 10” i que hi hauria més gent. Divendres abans de la tri per equips
i el bodorrio (tot coincideix el mateix dia, té collons la cosa) em planto a
les 7 a Calella a fer les preses i jo vinga a tirar-me a l’aigua, sortir i el
que em diuen. Cagant llets vaig a la feina, dino a casa, torno a la feina
estressat a la tarda una mica i corrent cap a entreno al mar. Quin puto ritme
frenètic. A la tarda ja surt el vídeo i sóc mig famós.
Dissabte de tri anem cap a El Prat i els
nervis els vaig passant gràcies als grans compis d’equips i els gran fotògrafs
suporters (Manu, anna i Dani B). Arriba l’hora i ens tirem a l’aigua, està
freda i moguda. A l’anada en formació cap a la primera boia pateixo una mica.
Hi ha un moment d’agobio després d’empessar-me aigua. Moments de nervis però
mantenc la calma. Sortim bé de l’aigua avançant un equip que ha sortit un minut
i mig abans. A la transició em poso nerviós i no em puc cordar el dorsal. Agafo
la bici i se m’havia trencat la puta goma que m’aguanta la sabata. Perdo el
grup. Només faltava això: ells que estan més forts i jo ja començo enrera. Els
primers dos km ho passo malament, malament per aguantar el ritme i em passa
l’abandonament pel cap però gràcies als compis i a l’ajuda de l’Alberto amb els
seus acompanyaments d’esquena aguanto tota la bici. Al tornar a box em descordo
la sabata i com que tinc les cales fotudes em quedo amb la sabata esquerra a la
mà. Cambio bé, però, i ens posem a córrer. Veig que no puc seguir el ritme que
marquen en David i en Francesc i em quedo retraçat però continuo corrent al
costat d’en Dani (gràcies crack). Acabo i en res me les he de pirar volant cap
a Argentona. Arribo a les 3 a casa, a les 4.30 he de ser a casa els meus pares.
Tinc taquicàrdia pels nervis i per el power5b o com cony es digui que m’he
fotutu abans de començar. No puc dormir migdiada i vaig fent tweets. Vaig al
casament i la lio 12 h seguides més. Diumenge el passo destrossat al sofà.
Del 13
al 18 de maig. M’oblido del casament i de la tri per
equips i em concentro en la half, en el gran objectiu de l’any. L’any passat me’l vaig perdre per un tema
d’hospitalització de la meva dona, l’Anna. Tinc la data en ment des de l’any
passat. Fins i tot els hi havia dit al meu germà i la dona que no es casessin
aquesta data (quasi em maten).
La setmana comença tornant a la tele i
participant a una tertúlia amb l’Anna Rovira (una crack del team Calella, top
10 l’any passat), el director de la cursa i en Joan Pedrero (5è al dakar en
motos i debutant de tri) i jo allà explicant les meves experiències i fent
publicita de l’equip que porto al cor. Passo la tarda allà però no sé dir que
no.
Tota la setmana són nervis i exitació. Ganes
de fer-ho bé. Arribo bé de nedar i córrer i justet de bici però vull gaudir. He
decidit canviar l’actitut en cursa i somriure com fa la gran Maria. Em sento
fort com mai, fins i tot la meva Anna ho ha vist a casa amb el cuerpazo que m’ha quedat. He seguit bé
l’entrenament i fins i tot en Miquel aquest any confiava amb mi pel canvi
d’actitut i d’esforç. Tinc ganes de half.
Em passo tota la setmana mirant el temps. Mira
que m’agrada la pluja però collons aquesta setmana no!Fred, vent i pluja,
collons...
Dia de
la cursa. Ha arribat l’hora de gaudir després de molt
mesos de sacrifici de llevar-me a les 5.30 i compartir entrenament amb en Joan,
l’Alberto i de tant en tant en Billy. Vull fer-ho bé, si acabo amb menys de 6 h
bé. Haurem de veure què passa.
L’Anna i la meva mare em vindran a veure al
moment de la t2 i al córrer. Estic molt
ilusionat! Avui ha de ser el meu dia. No ho sé encara però una amiga de Calella
m’ha fet una pancarta i tot que penjarà a casa seva, davant del passeig de córrer.
L’aigua està moguda però la meitat que el dia
abans. Fa bon dia, solet macu i tots els 14 SBR som allà, amb en Gómez Noya a
100m que ens està mirant...
Sona el dispar i tots cap a l’aigua. La
primera boia es fa dura amb les onades que hi ha. La segona boia no la trobem
pel sol de cara que no la deixa veure. Seguexio la gent: mala decisió tots anem
cap a l’esquerra fins que arribem a un punt que ens queda la boia a 150 m a la
dreta. Catxis. El recorregut se’m fa llarg i no acabo de trobar bé el ritme però
surto amb 35’ tots i els metres que com diu l’Alberto hem fet de més. A la
transició em trobo en Francesc que acaba d’arribar. Surto tan marejat de
l’aigua que no recordo el número de dorsal i no penso que el tinc gravat al
gorro. Busco bosses fins que veig les meves bambes. Canvi ràpid i cap a la
bici. Massa ràpid, m’he deixat els mitjons. Torno a enrrera me’ls posso, em
posso els manguitos i agafo la bici. Surto de Calella i i‘m veri hapyyy. Em sento super bé amb la bici, la pujada de
sortida de Calella ni la noto, la pujada al Collsecreu se’m fa molt curta. No
paro d’avançar gent amb la bici, que fort jo amb la bici! Pujant al Collsecreu
avanço en Jordi, parella de la Marta, que neda bé i ha sortit 3’ abans. N’em bé
nanu. Fins i tot pujant una noia em pregunta pel recorregut i li explico com
va. Em vaig hidratant bé i menjant com diu el manual. Les cames funcionen avui
ha de ser un gran dia. La cosa es comença a trencar a la part dura. A la
rotonda d’inici del fals pla cap a Muscaroles se’m treu la cadena, paro i al
posar-la em cau la roda de darrera. Aquesta molt no la domino (sóc un negat de
la mecànica). Els nervis em traeixen i les ganes de no perdre temps. Em poso
nerviós i no hi ha manera, cada vegada
més nerviós i no me’ntra la cadena. Em trobo uns amics d’en Javi (ho sé per la
gorra Solkedint) i em venen a ajudar. En aquell moment passa una jutgessa i em
diu: “estàs descualificat”. Jo li dic que uns collons “que no veus que tinc la
roda a la mà?” em van dient com cony posar la roda. M’enfilo i ja he perdut 15’
meravellsos. Ja no penso amb el pique particular amb en Coro, només penso en
arribar. Torno a canviar el xip i em poso a pujar com mai. Torno a passar gent.
Bé! Començo a baixar i i a la primera frenada sento un soroll estrany. Jo en
tota ma vida de ciclista només havia punxat, només una vegada i havia estat
allà mateix a la roda de darrera. En aquella ocasió en Joan me l’havia canviat
perquè teníem pressa. Jo sóc un negat. Un km de baixada i paf, punxada a
darrera. Jo canviaré la roda i la podré posar? Aquesta vegada penso “nanu amb
la calma, ara el temps és lo de menys”. Ho canvio jo com puc i al final em bé
un noi a ajudar (ell està penjat allà ja que se li ha trencat la roda).
Controlem el soroll de motos perqùe no em diguin res. La canviem i faig 100m i
torna a petar. Merda. Tinc una altra càmera però no bombona. Me’n deixa una ell. Ja més igual
si em fan plegar, jo vull tornar a Calella. Canviem i només d’inflar-la ja es
peta. Tres punxades i tots els somnis a la merda. Ens diuen que fins les 11 h no
ens venen a recollir. Son les 9.30 i estem al lloc més lluny del recorergut, al
mig del no res i amb un fred que pela. Passen les 11 i el cotxe escombra no arriba. Em descalço i
em foto a córrer cap al punt dels contenidors on hi havia una ambulància i Mossos.
Em diuen que tardaran a recollir-nos i els demano una manta tèrmica. Només en
tenen una. La compartim amb el nou amic. Jo pateixo perquè no tinc telèfon i no
vull que l’Anna i la meva mare pateixin per mi.
Estic trist i penso, mira almenys quan arribi em poso les bambes i faig
el recorregut de córrer encara que m’hagin tret el xip. El dorsal no me’l
tocaran.
Finalment ens recullen dues hores deprés, però
arribar a Calella és una odissea. Un autobús que no passa per la carretera,
recollim més triatletes tirats i ens cambien de cotxe perquè no hi cabem. Ens
posen amb un ADF que és el corrdinador i un bon pàjaru. A Santa Maria de Palautordera el fan anar enrera per parlar
amb uns companys que li diuen que uns gitanos els han amenaçat i es queixen que
no tenien l’ordre de feina. Jo l’hi dic “va tio, ja parlareu després, porta’ns
que tenim fred, cony”. Ens porta a Sant Celoni i cambien de cotxe una altra
vegada. Puc trucar a l’anna. Les ganes de córrer ja se m’han passat. Arribem a
Calella i és la 1 i jo he petat roda a les 9.30. El cotxe no pot arribar al
bike park perls carrers tallats. Jo li dic que em deixi baixar. Em descalço i
vaig pel carrer corrent amb el casco al cap i les sabates a la mà.
Entro a box cambio de bambes i em colo dins el
recorregut. Penso: “jo me’n vaig a meta, vull samarreta i medalla, que
collons”. Començo a córrer i la penya flipa de lo ràpid que vaig per els ritmes
que porta la gent en aquell moment. Veig l’Anna i ma mare, en Dani, l’Anna Cortina,
la Mònica d’en Cañada, l’Alberto, tots, que em van animant i jo dient que he
abandonat i em diuen “tu corre cony”. Faig només la part final que si ara faig
tot el recorregur l’Anna em mata de l’espera. Entro a meta millor que mai, això
sí. Sense rampes, amb bona cara. Però trist per dins. Molt trist perque no he pogut
acabar i fer-ho tot. Tot i això em foto les botes a la carpa de recuperació
(tres entrapans i tres donuts).
Acabo el dia a la fira de Mataró menjant
xipirons, braves, sonsos, xocos i vevent turbio i rebujito per celebrar
l’aniversari del meu germà. (la meva família només sap celebrar coses quan hi
ha triatlons!).
Mala llet , què hi farem. Potser a la tercera
va la vençuda. Gràcies a tots pel suport donat i un dia d’aquets faré un curs
particular de mecànica bàsica, bàsica.
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
ExtremeMan by Marti
Menorca és terra de menjar, veure i gaudir però no és gens pla.
Dia 1: ens trobem 4 membres SBR +3 acompanyants. Semblen unes colònies
però estem concentrats amb el que anem a fer. A l'avió trobem forces
triatletes i al gran Marcel Zamora. La Clara li vol tirar la canya però
està massa lluny. L'avió de Rayanair no s'equivoca i aterra a Menorca.
Els tris es van repartint per l'illa.
Dia 2: Dia d'arribada de tres SBR's més. Trote matinal d'amagat. En Coro
però ja ha fet una volta al circuit i ha pujat a la torre. Té ganes de
guanyar-me. Com que toca descansar i desconectar anem a la platja. El
paradís és cala Tortuga. Ens enduem fruita per dinar (1r error, que en
Miquel no aprovaria). Però ens comencen a venir un tropa d'abelles que
ens provoquen la desvendada sense obrir el meló. Tenim gana i anem a
berenar a Es Mercadal 2 senyores ensaimades (2n error). Amb la cara
plena de sucre veiem passar en Marcel Zamora i un grup de tris corrent.
Ens sentim malament però ens passa ràpid: hem gaudit de nassos!
Dia 3: dia previ a la cursa. Gran ambient a Fornells però ens fan
anar amunt i avall recollint dorsals. Ja venim cansats de fer 7km amb en
Xavi Llovet pujant a la torre, tastant l'infern que podrem conèixer
l'endemà. Potser va ser un mig error però tot un plaer. Després de molt
anar amunt i avall vaig a dormir d'hora.
Dia de la cursa: sona el despertador a les 4:55. He dormit tranquil
i emocionat ja que compliré un dels meus somnis: competir amb un dorsal
tatuat al braç. Oé. Nervis entre els 650 participants. Preparatius,
pixeres de rigor i cap a l'aigua. El nedar és el que porto millor i ho
he d'aprofitar. Miro el temps que el gran David Cañada va fer l'any
passat: 37'. Si faig una mica menys anem bé. Comencem a nedar un pèl
retrassats sense veure on hem d'anar però vaig fent al meu ritme. Rebo
cops. Hi ha un parell que van torts i m'estan fent la guitza. Freno i
canvio de cantó però ells també. Collons. M'emprenyo, a un i li dic tio
que vas tort. A la recta final li començo a fotre canya. L'arribada de
l'aigua és espectacular: ple de gent esperant. Sento els crits de l'Anna
(la meva dona) i la Núria d'en Coro que em donen forces. 32'57" uauhh.
No m'ho esperava. Posició 69! Carai. Anem molt bé. A boxes, poca gent
però tinc un petit problema: havia nedat sense el mallot i al posarme'l
se m'enganxa. Merda. Perdo 2' almenys. Agafo bici i a gaudir d'un gran
recorregut. Però no em paren de passar bicis! I quines bicis: cabretes
guapes, rodes de perfils, lenticulars...així qualsevol. El circuit és
xulo i amb moltes càmeres i clar jo m'hi poso bé. Hi ha un fotògraf que
segueix en Santi Millàn i jo el crido: fes-me foto! Vull tenir foto
acoplat i amb tatoo! El meu somni. Total que el gracietes m'ha passat a
l'última volta però penso: corrent el passo.
Arribo a boxes sense saludar família i faig una bona
transició. 2h 38' de bici però noto que he fet curt d'entreno. Començo a
córrer a bon ritme. 4'30" els 2 primers. Freno una mica, nanu que són
21km. Tinc en Santi a tocar. La massa de gent de Fornells l'aplaudeix i
jo a darrera dient: "gràcies, gràcies". La gent riu. Passo en Millàn i
li dic: "m'estaven aplaudint a mi". Riu. Arriba la temible pujada a la
torre. La faig corrent i prou bé, però costa. Continuo bé fins el km
13-14 i de cop em fonc. Plas, les forces se'n van. Estic marejat, dèbil,
tinc molta calor. Començo a combinar correr amb caminades. Els altres
triatletes m'animen a no parar però el coco no em deixa. Se'm fa etern
arribar al següent havituallament. M'és igual que em passi tothom, estic
creuat. En Jose de la Maite em diu que tinc en Coro a poc però no tinc
ganes de córrer per atrapar-lo. Que dur psicològicament! Van passant els
km i cada cop és més dur. Km a 7' i 8', però què fas? He de treballar
la part de coco. Al final arribo però amb un registre
lamentable: 2h 3'...S'acosta la meta i a l'arribar a la pujadeta m'agafa
una rampa. Però això no m'atura de fer un mig streaptease mentre
celebro que he arribat! Veig en Millàn amb 6 o 7 càmeres davant.
M'acosto i l'abraço per xupar càmera...estic feliç: he acabat un repte
difícil per com el portava preparat en 5h 20' i posició 235.
La festa de la tarda va ser molt divertida amb la Maria i altres
guanyadors al podi. Mentre criden els guanyadors anaven passant selecció
de fotos i jo surto en 4 de seguides!!! Olé. M'aixeco com si jo fos el
prota de la festa dient sóc jo! L'espeaker que va cridant als guanyadors
flipa i no sap què passa! La gent riu i jo encara més feliç.
Conclusió de tot plegat: En Kilian Jornet diu que el múscul més important del cos és el cervell. Ho he de treballar.
Moltes gràcies Miquel per preparar-me per aquest repte, més gran que el de Berga per la situació amb què arribava.
I gràcies als companys per aquests dies plens de llum, alegria i esforços.
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
