dilluns, 20 de maig del 2013
Avui és un dia trist. No he pogut complir el
somni de ser finisher de la half de Calella. No he pogut compartir la felicitat
extrema i el patiment a parts iguals que han sentit els companys que l’han
acabat.
Han estat dues setmanes intenses amb tres objectius:
fer un bon paper i representar el club a la triatló per equips d’El Prat, donar
al meu germà el millor casament que es mereixia amb doble bolo meu (xerrada a
la cerimponia com el discurs del sopar i espectacle final jo fent de núvia,
aviat hi haurà vídeo...) i gaudir d’una vegada per totes a la meva tercera half
i evitar el cony de rampes i de disgustos que havia tingut a les dues
anteriors.
11 de
maig. Gran dia. Torno a la triatló per equip d’el
Prat. Fa dies que estic nerviós perquè vaig amb cinc cracks del Triatló i no sé
si els aguantaré el ritme, sobretot a la bici. La setmana prèvia és durilla com
poques: lios a la feina, dobles entrenos per variar i preparació del casament i
de l’espectacle que fem amb un amic (un dia passem tota la tarda gravant unes
veu en off i efectes de so). Com que no tinc prou coses a fer, uns amics de
m1tv em demanen si vull fer de model de la promo de la retransmissió que faran
de la Challange en directe per tot el món. Jo els hi dic que sí però pensant
que sortiria 10” i que hi hauria més gent. Divendres abans de la tri per equips
i el bodorrio (tot coincideix el mateix dia, té collons la cosa) em planto a
les 7 a Calella a fer les preses i jo vinga a tirar-me a l’aigua, sortir i el
que em diuen. Cagant llets vaig a la feina, dino a casa, torno a la feina
estressat a la tarda una mica i corrent cap a entreno al mar. Quin puto ritme
frenètic. A la tarda ja surt el vídeo i sóc mig famós.
Dissabte de tri anem cap a El Prat i els
nervis els vaig passant gràcies als grans compis d’equips i els gran fotògrafs
suporters (Manu, anna i Dani B). Arriba l’hora i ens tirem a l’aigua, està
freda i moguda. A l’anada en formació cap a la primera boia pateixo una mica.
Hi ha un moment d’agobio després d’empessar-me aigua. Moments de nervis però
mantenc la calma. Sortim bé de l’aigua avançant un equip que ha sortit un minut
i mig abans. A la transició em poso nerviós i no em puc cordar el dorsal. Agafo
la bici i se m’havia trencat la puta goma que m’aguanta la sabata. Perdo el
grup. Només faltava això: ells que estan més forts i jo ja començo enrera. Els
primers dos km ho passo malament, malament per aguantar el ritme i em passa
l’abandonament pel cap però gràcies als compis i a l’ajuda de l’Alberto amb els
seus acompanyaments d’esquena aguanto tota la bici. Al tornar a box em descordo
la sabata i com que tinc les cales fotudes em quedo amb la sabata esquerra a la
mà. Cambio bé, però, i ens posem a córrer. Veig que no puc seguir el ritme que
marquen en David i en Francesc i em quedo retraçat però continuo corrent al
costat d’en Dani (gràcies crack). Acabo i en res me les he de pirar volant cap
a Argentona. Arribo a les 3 a casa, a les 4.30 he de ser a casa els meus pares.
Tinc taquicàrdia pels nervis i per el power5b o com cony es digui que m’he
fotutu abans de començar. No puc dormir migdiada i vaig fent tweets. Vaig al
casament i la lio 12 h seguides més. Diumenge el passo destrossat al sofà.
Del 13
al 18 de maig. M’oblido del casament i de la tri per
equips i em concentro en la half, en el gran objectiu de l’any. L’any passat me’l vaig perdre per un tema
d’hospitalització de la meva dona, l’Anna. Tinc la data en ment des de l’any
passat. Fins i tot els hi havia dit al meu germà i la dona que no es casessin
aquesta data (quasi em maten).
La setmana comença tornant a la tele i
participant a una tertúlia amb l’Anna Rovira (una crack del team Calella, top
10 l’any passat), el director de la cursa i en Joan Pedrero (5è al dakar en
motos i debutant de tri) i jo allà explicant les meves experiències i fent
publicita de l’equip que porto al cor. Passo la tarda allà però no sé dir que
no.
Tota la setmana són nervis i exitació. Ganes
de fer-ho bé. Arribo bé de nedar i córrer i justet de bici però vull gaudir. He
decidit canviar l’actitut en cursa i somriure com fa la gran Maria. Em sento
fort com mai, fins i tot la meva Anna ho ha vist a casa amb el cuerpazo que m’ha quedat. He seguit bé
l’entrenament i fins i tot en Miquel aquest any confiava amb mi pel canvi
d’actitut i d’esforç. Tinc ganes de half.
Em passo tota la setmana mirant el temps. Mira
que m’agrada la pluja però collons aquesta setmana no!Fred, vent i pluja,
collons...
Dia de
la cursa. Ha arribat l’hora de gaudir després de molt
mesos de sacrifici de llevar-me a les 5.30 i compartir entrenament amb en Joan,
l’Alberto i de tant en tant en Billy. Vull fer-ho bé, si acabo amb menys de 6 h
bé. Haurem de veure què passa.
L’Anna i la meva mare em vindran a veure al
moment de la t2 i al córrer. Estic molt
ilusionat! Avui ha de ser el meu dia. No ho sé encara però una amiga de Calella
m’ha fet una pancarta i tot que penjarà a casa seva, davant del passeig de córrer.
L’aigua està moguda però la meitat que el dia
abans. Fa bon dia, solet macu i tots els 14 SBR som allà, amb en Gómez Noya a
100m que ens està mirant...
Sona el dispar i tots cap a l’aigua. La
primera boia es fa dura amb les onades que hi ha. La segona boia no la trobem
pel sol de cara que no la deixa veure. Seguexio la gent: mala decisió tots anem
cap a l’esquerra fins que arribem a un punt que ens queda la boia a 150 m a la
dreta. Catxis. El recorregut se’m fa llarg i no acabo de trobar bé el ritme però
surto amb 35’ tots i els metres que com diu l’Alberto hem fet de més. A la
transició em trobo en Francesc que acaba d’arribar. Surto tan marejat de
l’aigua que no recordo el número de dorsal i no penso que el tinc gravat al
gorro. Busco bosses fins que veig les meves bambes. Canvi ràpid i cap a la
bici. Massa ràpid, m’he deixat els mitjons. Torno a enrrera me’ls posso, em
posso els manguitos i agafo la bici. Surto de Calella i i‘m veri hapyyy. Em sento super bé amb la bici, la pujada de
sortida de Calella ni la noto, la pujada al Collsecreu se’m fa molt curta. No
paro d’avançar gent amb la bici, que fort jo amb la bici! Pujant al Collsecreu
avanço en Jordi, parella de la Marta, que neda bé i ha sortit 3’ abans. N’em bé
nanu. Fins i tot pujant una noia em pregunta pel recorregut i li explico com
va. Em vaig hidratant bé i menjant com diu el manual. Les cames funcionen avui
ha de ser un gran dia. La cosa es comença a trencar a la part dura. A la
rotonda d’inici del fals pla cap a Muscaroles se’m treu la cadena, paro i al
posar-la em cau la roda de darrera. Aquesta molt no la domino (sóc un negat de
la mecànica). Els nervis em traeixen i les ganes de no perdre temps. Em poso
nerviós i no hi ha manera, cada vegada
més nerviós i no me’ntra la cadena. Em trobo uns amics d’en Javi (ho sé per la
gorra Solkedint) i em venen a ajudar. En aquell moment passa una jutgessa i em
diu: “estàs descualificat”. Jo li dic que uns collons “que no veus que tinc la
roda a la mà?” em van dient com cony posar la roda. M’enfilo i ja he perdut 15’
meravellsos. Ja no penso amb el pique particular amb en Coro, només penso en
arribar. Torno a canviar el xip i em poso a pujar com mai. Torno a passar gent.
Bé! Començo a baixar i i a la primera frenada sento un soroll estrany. Jo en
tota ma vida de ciclista només havia punxat, només una vegada i havia estat
allà mateix a la roda de darrera. En aquella ocasió en Joan me l’havia canviat
perquè teníem pressa. Jo sóc un negat. Un km de baixada i paf, punxada a
darrera. Jo canviaré la roda i la podré posar? Aquesta vegada penso “nanu amb
la calma, ara el temps és lo de menys”. Ho canvio jo com puc i al final em bé
un noi a ajudar (ell està penjat allà ja que se li ha trencat la roda).
Controlem el soroll de motos perqùe no em diguin res. La canviem i faig 100m i
torna a petar. Merda. Tinc una altra càmera però no bombona. Me’n deixa una ell. Ja més igual
si em fan plegar, jo vull tornar a Calella. Canviem i només d’inflar-la ja es
peta. Tres punxades i tots els somnis a la merda. Ens diuen que fins les 11 h no
ens venen a recollir. Son les 9.30 i estem al lloc més lluny del recorergut, al
mig del no res i amb un fred que pela. Passen les 11 i el cotxe escombra no arriba. Em descalço i
em foto a córrer cap al punt dels contenidors on hi havia una ambulància i Mossos.
Em diuen que tardaran a recollir-nos i els demano una manta tèrmica. Només en
tenen una. La compartim amb el nou amic. Jo pateixo perquè no tinc telèfon i no
vull que l’Anna i la meva mare pateixin per mi.
Estic trist i penso, mira almenys quan arribi em poso les bambes i faig
el recorregut de córrer encara que m’hagin tret el xip. El dorsal no me’l
tocaran.
Finalment ens recullen dues hores deprés, però
arribar a Calella és una odissea. Un autobús que no passa per la carretera,
recollim més triatletes tirats i ens cambien de cotxe perquè no hi cabem. Ens
posen amb un ADF que és el corrdinador i un bon pàjaru. A Santa Maria de Palautordera el fan anar enrera per parlar
amb uns companys que li diuen que uns gitanos els han amenaçat i es queixen que
no tenien l’ordre de feina. Jo l’hi dic “va tio, ja parlareu després, porta’ns
que tenim fred, cony”. Ens porta a Sant Celoni i cambien de cotxe una altra
vegada. Puc trucar a l’anna. Les ganes de córrer ja se m’han passat. Arribem a
Calella i és la 1 i jo he petat roda a les 9.30. El cotxe no pot arribar al
bike park perls carrers tallats. Jo li dic que em deixi baixar. Em descalço i
vaig pel carrer corrent amb el casco al cap i les sabates a la mà.
Entro a box cambio de bambes i em colo dins el
recorregut. Penso: “jo me’n vaig a meta, vull samarreta i medalla, que
collons”. Començo a córrer i la penya flipa de lo ràpid que vaig per els ritmes
que porta la gent en aquell moment. Veig l’Anna i ma mare, en Dani, l’Anna Cortina,
la Mònica d’en Cañada, l’Alberto, tots, que em van animant i jo dient que he
abandonat i em diuen “tu corre cony”. Faig només la part final que si ara faig
tot el recorregur l’Anna em mata de l’espera. Entro a meta millor que mai, això
sí. Sense rampes, amb bona cara. Però trist per dins. Molt trist perque no he pogut
acabar i fer-ho tot. Tot i això em foto les botes a la carpa de recuperació
(tres entrapans i tres donuts).
Acabo el dia a la fira de Mataró menjant
xipirons, braves, sonsos, xocos i vevent turbio i rebujito per celebrar
l’aniversari del meu germà. (la meva família només sap celebrar coses quan hi
ha triatlons!).
Mala llet , què hi farem. Potser a la tercera
va la vençuda. Gràcies a tots pel suport donat i un dia d’aquets faré un curs
particular de mecànica bàsica, bàsica.
