Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris DU Carretera. Mostrar tots els missatges
Duatló por Equipos El Prat 2014 - Campeonato de Cataluña, by @sbropenteam.
Si competir bajo la manta del equipo SBR Open Team es la repera, representarlo en este campeonato es el no va más.
Se acerca la semana del 15 de febrero. Por las cabezas de los miembros del equipo la cosa está muy clara. Se ha de mejorar los resultados de años anteriores. Este año sabemos que se puede lograr. Que se puede conseguir hacer un buen tiempo.
Los ánimos del Sensei Miquel Blanchart se dejan caer el martes. Nos alegra el entreno marcándonos esos tiempos de las series de 400m. Siempre hace que des un poco más. Es capaz de trasmitir esa energía y garra que vemos en sus competiciones: nuestro referente.
Pero las cosas no empiezan bien. La mala suerte envía fuera al Equipo B masculino. En el sorteo, nos toca el gordo. No habrá representación B y el Equipo femenino, tampoco estará en la salida. Entre alguna lesionada y ausencias por motivos personales, hacen que éste no esté representado. Pero esa decepción, al minuto, se convierte en ánimos al Equipo A masculino, el único representante de SBR Open Team en el campeonato. Son esas pequeñas diferencias que hacen que este equipo tenga vida propia. El apoyo incondicional se palpa en el día a día, tanto en los entrenos, como en competición, por las redes sociales personales o las de equipo.
Y este equipo “Never walk alone!”. Y utilizo este término futbolístico del Liverpool. Porque es así. Así nos sentimos el Equipo A masculino en el Prat. No estábamos solos. Detrás de nosotros, allí animando, estaban nuestros forofos. Nuestros propios compañeros de equipo. Con la rabia de no poder estar en la salida alguno, otros por no poder competir por decisión técnica y otros por acarrear lesiones. Pero los no presentes en el día de la competición, también estaban. Con sus mensajes durante la semana, ese día, el día después… Las muestras de cariño han sido inmensas.
Las ganas de dejar al equipo en lo más alto, eran muchas. Y así se palpaba en el ambiente. Nervios a flor de piel. Tanto, que desde las 12 de la mañana ya andábamos por la zona de boxes, oliendo a competición. Y a boxes, no entraríamos antes de las 15:30.
Este equipo es diferente. El humor está presente en cada momento. Todo a su tiempo. Serios y divertidos. Todo es compatible. Y seriamente, nos plantamos en el restaurante a comer. Qué dilema. ¿Pasta? ¿Pollo? Mejor… ¿Bacalao? Una cosa es contarlo y otra vivirlo. Por un momento, fuimos expertos en pescado. Razonamos que una sardina, no era un tiburón pequeño. Que un bacalao en rodajas, puede pasar por una merluza del Atlántico Norte. Y que la almeja, mejor chilena. Entre risas y lágrimas de la ocasión, nos plantamos en el postre. Helado. Un rico helado de vainilla y fresa. Y café e infusión. Unos para calmar la excitación y otros para subirla. Faltaban los orujos de hierbas para la digestión pero como somos serios, no cayeron. Eso será en la próxima cena de convivencia, cuando no se compite.
Del retraso de las salidas y control de material en boxes, pasamos a calentar en menos de cinco minutos. 5, 4, 3, 2, 1…… Gaaaaaaaaaaaaas!!!!
Salimos como lo planeado…. ¿Queréis saber a cuánto? No, no lo sabréis. Son las tácticas de guerra que no podemos compartir. Solamente os diremos que nuestro grito de guerra, mediada la primera vuelta de carrera a pie, fue: “BACALAAAAAOOOO”. Comprendimos que podemos correr a menos de 4’ el km a cara desencajada por las risas. Con principio de flato y con lágrimas en los ojos. Pero somos serios, era la hora del kit kat.
Fin del primer sector de carrera. Entramos a boxes a buscar el rebaño de cabras. Por suerte, seguían donde las habíamos dejado. Iniciamos lo que para nosotros era nuestro fuerte: El control del rebaño. Pero no, El rebaño no fue todo lo controlado que nos gustaría. No hicimos unos buenos relevos pero aun así, supimos manejar los tiempos y dar lo mejor. Se pudo hacer un sector ciclista razonablemente bueno. Todo eso, gracias a la formación Doble X. Es altamente eficaz cuando estás adelantando o hueles una rueda cuando te están intentado adelantar. Genera confusión en el rival. ¡Mano de santo!
Cuatro vueltas con el rebaño y para el corral.
Iniciamos las dos últimas vueltas de carrera a pie. Las fuerzas van justas, la patata al límite y el bacalao, a punto de sacar la cabeza. Son dos vueltas en las que dimos lo máximo para dejar dignamente a nuestro querido equipo, en una digna 25ª posición, en un tiempo de 1:00:23, mejorando 25 posiciones y restando algo más de 4’ a la clasificación del año pasado.
¿Lo mejor? Por descontado que nuestra afición, nuestros compañeros, amigos, forofos…. Son lo más grande que un equipo puede tener. Nosotros hemos puesto el físico y todo SBR Open Team ha puesto el alma.
Se acerca la semana del 15 de febrero. Por las cabezas de los miembros del equipo la cosa está muy clara. Se ha de mejorar los resultados de años anteriores. Este año sabemos que se puede lograr. Que se puede conseguir hacer un buen tiempo.
Pero las cosas no empiezan bien. La mala suerte envía fuera al Equipo B masculino. En el sorteo, nos toca el gordo. No habrá representación B y el Equipo femenino, tampoco estará en la salida. Entre alguna lesionada y ausencias por motivos personales, hacen que éste no esté representado. Pero esa decepción, al minuto, se convierte en ánimos al Equipo A masculino, el único representante de SBR Open Team en el campeonato. Son esas pequeñas diferencias que hacen que este equipo tenga vida propia. El apoyo incondicional se palpa en el día a día, tanto en los entrenos, como en competición, por las redes sociales personales o las de equipo.
Y este equipo “Never walk alone!”. Y utilizo este término futbolístico del Liverpool. Porque es así. Así nos sentimos el Equipo A masculino en el Prat. No estábamos solos. Detrás de nosotros, allí animando, estaban nuestros forofos. Nuestros propios compañeros de equipo. Con la rabia de no poder estar en la salida alguno, otros por no poder competir por decisión técnica y otros por acarrear lesiones. Pero los no presentes en el día de la competición, también estaban. Con sus mensajes durante la semana, ese día, el día después… Las muestras de cariño han sido inmensas.Las ganas de dejar al equipo en lo más alto, eran muchas. Y así se palpaba en el ambiente. Nervios a flor de piel. Tanto, que desde las 12 de la mañana ya andábamos por la zona de boxes, oliendo a competición. Y a boxes, no entraríamos antes de las 15:30.
Este equipo es diferente. El humor está presente en cada momento. Todo a su tiempo. Serios y divertidos. Todo es compatible. Y seriamente, nos plantamos en el restaurante a comer. Qué dilema. ¿Pasta? ¿Pollo? Mejor… ¿Bacalao? Una cosa es contarlo y otra vivirlo. Por un momento, fuimos expertos en pescado. Razonamos que una sardina, no era un tiburón pequeño. Que un bacalao en rodajas, puede pasar por una merluza del Atlántico Norte. Y que la almeja, mejor chilena. Entre risas y lágrimas de la ocasión, nos plantamos en el postre. Helado. Un rico helado de vainilla y fresa. Y café e infusión. Unos para calmar la excitación y otros para subirla. Faltaban los orujos de hierbas para la digestión pero como somos serios, no cayeron. Eso será en la próxima cena de convivencia, cuando no se compite.
Del retraso de las salidas y control de material en boxes, pasamos a calentar en menos de cinco minutos. 5, 4, 3, 2, 1…… Gaaaaaaaaaaaaas!!!!Salimos como lo planeado…. ¿Queréis saber a cuánto? No, no lo sabréis. Son las tácticas de guerra que no podemos compartir. Solamente os diremos que nuestro grito de guerra, mediada la primera vuelta de carrera a pie, fue: “BACALAAAAAOOOO”. Comprendimos que podemos correr a menos de 4’ el km a cara desencajada por las risas. Con principio de flato y con lágrimas en los ojos. Pero somos serios, era la hora del kit kat.
Fin del primer sector de carrera. Entramos a boxes a buscar el rebaño de cabras. Por suerte, seguían donde las habíamos dejado. Iniciamos lo que para nosotros era nuestro fuerte: El control del rebaño. Pero no, El rebaño no fue todo lo controlado que nos gustaría. No hicimos unos buenos relevos pero aun así, supimos manejar los tiempos y dar lo mejor. Se pudo hacer un sector ciclista razonablemente bueno. Todo eso, gracias a la formación Doble X. Es altamente eficaz cuando estás adelantando o hueles una rueda cuando te están intentado adelantar. Genera confusión en el rival. ¡Mano de santo!Iniciamos las dos últimas vueltas de carrera a pie. Las fuerzas van justas, la patata al límite y el bacalao, a punto de sacar la cabeza. Son dos vueltas en las que dimos lo máximo para dejar dignamente a nuestro querido equipo, en una digna 25ª posición, en un tiempo de 1:00:23, mejorando 25 posiciones y restando algo más de 4’ a la clasificación del año pasado.¿Lo mejor? Por descontado que nuestra afición, nuestros compañeros, amigos, forofos…. Son lo más grande que un equipo puede tener. Nosotros hemos puesto el físico y todo SBR Open Team ha puesto el alma.
Etiquetas :
Competicions,
DU Carretera
Duatló de Granollers 2014, by Jordi Claret
Em feia molta il·lusió poder córrer i fer bici per el circuit; amb les
velocitats que van tant els cotxes com les motos.., i com prenen les corbes que
segur que se lis fa la carretera petita.
En canvi corrent i en bici tot es veu ample, i et sents petitet petitet.
A les 10.00h han donat la sortida, era una volta de 5km al circuit, hi ha un parell de pujadetes que et fa treure la llengua; tothom surt a tope de gas, però a la primera rampeta ja veus com molts tenen que afluixar, queda molta cursa encara.
La volta es fa molt amena i m'agrada, vols anar ràpid ja que és un "du" sprint però no deixen de ser cinc quilòmetres casi a tope.
Primera transició, no agafo ni guants ni ulleres, surto ràpid i intento agafar un bon ritme per mi; seran quatre voltes al circuit, la primera em serveix de tast i decideixo que es pot fer tot amb el plat gran, i a les pujadetes de les ultimes voltes les farem aixecats de la bici.
En bici és un circuit ràpid, crec que es pot treure molt profit si estas bé de forma; a la última volta ja em notava les cames pesades, però bé, m'ha agradat molt.
Segona transició, voltem per el paddock, hi ha unes pujades que t'acaben de destrossar les cames, aprofito i puc adelantar a uns quants. Pasen els kms molt ràpid, no tens temps de pensar en gairebé res.
Arribada a meta!!
Una experiència molt maca, ara quan vegi al Marc volar amb la seva Honda pel circuit pensaré que jo també he "volat" pel mateix lloc.
De la meva categoria eren 22 i he quedat 14.
Ja millorarem.
En canvi corrent i en bici tot es veu ample, i et sents petitet petitet.
A les 10.00h han donat la sortida, era una volta de 5km al circuit, hi ha un parell de pujadetes que et fa treure la llengua; tothom surt a tope de gas, però a la primera rampeta ja veus com molts tenen que afluixar, queda molta cursa encara.
La volta es fa molt amena i m'agrada, vols anar ràpid ja que és un "du" sprint però no deixen de ser cinc quilòmetres casi a tope.
Primera transició, no agafo ni guants ni ulleres, surto ràpid i intento agafar un bon ritme per mi; seran quatre voltes al circuit, la primera em serveix de tast i decideixo que es pot fer tot amb el plat gran, i a les pujadetes de les ultimes voltes les farem aixecats de la bici.
En bici és un circuit ràpid, crec que es pot treure molt profit si estas bé de forma; a la última volta ja em notava les cames pesades, però bé, m'ha agradat molt.
Segona transició, voltem per el paddock, hi ha unes pujades que t'acaben de destrossar les cames, aprofito i puc adelantar a uns quants. Pasen els kms molt ràpid, no tens temps de pensar en gairebé res.
Arribada a meta!!
Una experiència molt maca, ara quan vegi al Marc volar amb la seva Honda pel circuit pensaré que jo també he "volat" pel mateix lloc.
De la meva categoria eren 22 i he quedat 14.
Ja millorarem.
Etiquetas :
Competicions,
DU Carretera
Primer Duatló Olimpic, Vic 2014 - Va per tu, mare!, by Jordi Claret
Crec que ha sigut el meu primer duatló olímpic de carretera, avui tocava fer-ho, dona igual que ahir estigués constipat com una sopa, que aquesta nit hagi plogut, que portés uns quants dies sense poder entrenar de debó, que no estigui amb els suficients ànims, que.., avui el tenia que fer, el tenia que acabar i alliberar-me de tot plegat.
Comença el dia amb un fred de collons, és igual avui no vull excuses, ja m'abrigaré més.
Arribo a Rubí com sempre justet de temps, i això que no m'he perdut!! que raro! alguna explicació té, estic convençut...
Tinc molt de fred però no em preocupa, tremolant preparo les coses en el box, decideixo córrer sense guants ni gorro, ja entraré en calor.
No m'adono i ja estic pel quilòmetre 2, fa fresqueta però mica en mica la noto menys; la gent ha sortit com unes bales i jo vull anar a la meva, em marco un ritme i vaig fent.
Van passant els quilòmetres i en el 5 em prenc un gel normal, no vull cafeina, no la necessito. Vaig a la meva, dues voltes pels carrers de la ciutat amb els seus puja i baixa que et deixen les cames tocadetes; això ja s'acaba, solament falta l'últim pujadeta (i van...) per arribar a boxes. Mira ja veig la bici!
Divendres em van donar els resultats de la prova d'esforç, osti tu! perfecte, uns resultats que ni m'esperava: "excelente eficacia miocardica; no arritmias, respuesta tensión normal; excelente eficacia ventilatoria, excelente capacidad funcional" evidentment tot això en funció de la meva edat.
El que em va recomanar és potenciar més les cames amb els aparells del gimnàs, ho faré però a base de "sentadilles".
Surto cap el tram de bici, ara si que m'he posat guants i m'he abrigat. El sol no vol sortir i el fred no vol marxar.
No hi havia manera d'enganxar la cala amb el pedal, suposo que al fer tant de temps que no agafava aquesta bici doncs he perdut el joc de entrada a la cala; al final he pogut i poc a poc vaig adelantant a uns quants que m'han passat.
Quedan poc menys de 40 km per endevant, fa tope fred i no conec gens el circuit, em tapo fins les orelles amb el buff i començo a fer quilòmetres de pujadeta i falsos plans, no vull cremar les cames, queda molt i després els 5 quilòmetres per córrer encara.
Comença a fer vent, veig que em saluden i és el noi amb el que vaig coincidir per els corriols tant macos de la "du" de Mataró, deixo que marxi, avui no vull seguir a ningú, necessito anar sol, no sentirme sol però sí anar-hi. Després de la baixadeta enfilo la pujadeta, ara vaig adelantant a uns quants, em diuen d'afegir-me a una "grupeta", no, els deixo passar i no vull forçar massa, vaig al meu ritme; els quilòmetres ja es comencen a notar i encara queda córrer.
Quilòmetre 30 em prenc una Mule Bar, està boníssima! Va vinga!!
Circuit molt exigent, i si fa vent encara més. Ja estic acabant, estic cansat de cames, noto que portaven dies sense molt esforç. Això ja està, queda el tram a peu.
Surto i no m'adono que encara porto el casc, mitja volta per deixar-ho, on tens el cap Tritó????
El circuit és per un parc amb els seus corriols, molt maco, m'agrada i faig aquests últims quilòmetres ple de sensacions, records i milions de coses maques i boniques que em venen al cap, em costa seguir, però sé que no em pararé per res del món, avui és especial, ha sigut molt dura, dura físicament, però especialment dura animicament.
Ja arribo, paso per meta, no tinc molta gana però em prenc mig plàtan i un tros de coca.
La primera "du" olímpica!!
Mare, va per tu:
no fa ni una setmana et vam donar l'últim adéu, ja feia molt i molt de temps que per feina no viatjaves, de tots has tornat, m'enrecordo que de petit moltes esperes se'm feien eternes, i quan arribaves anava a l'aeroport a recollir-te.
D'aquest viatje ja no tornaràs, ara et toca a tu esperar; sé que desitjes que la teva espera ara sigui eterna, però al final o, qui sap, pot ser és el principi, ens tornarem a veure. Segur que sí.
Avui ja no et podré explicar com m'ha anat la cursa, estic convençut que ja ho saps i has pogut disfrutar d'estar en primera fila.
Com tu volies, em donat els teus ulls, uns ulls blaus com la mar i el cel, uns ulls plens de vida.
Fins sempre mare.
T'estimem.
Comença el dia amb un fred de collons, és igual avui no vull excuses, ja m'abrigaré més.
Arribo a Rubí com sempre justet de temps, i això que no m'he perdut!! que raro! alguna explicació té, estic convençut...
Tinc molt de fred però no em preocupa, tremolant preparo les coses en el box, decideixo córrer sense guants ni gorro, ja entraré en calor.
No m'adono i ja estic pel quilòmetre 2, fa fresqueta però mica en mica la noto menys; la gent ha sortit com unes bales i jo vull anar a la meva, em marco un ritme i vaig fent.
Van passant els quilòmetres i en el 5 em prenc un gel normal, no vull cafeina, no la necessito. Vaig a la meva, dues voltes pels carrers de la ciutat amb els seus puja i baixa que et deixen les cames tocadetes; això ja s'acaba, solament falta l'últim pujadeta (i van...) per arribar a boxes. Mira ja veig la bici!
Divendres em van donar els resultats de la prova d'esforç, osti tu! perfecte, uns resultats que ni m'esperava: "excelente eficacia miocardica; no arritmias, respuesta tensión normal; excelente eficacia ventilatoria, excelente capacidad funcional" evidentment tot això en funció de la meva edat.
El que em va recomanar és potenciar més les cames amb els aparells del gimnàs, ho faré però a base de "sentadilles".
Surto cap el tram de bici, ara si que m'he posat guants i m'he abrigat. El sol no vol sortir i el fred no vol marxar.
No hi havia manera d'enganxar la cala amb el pedal, suposo que al fer tant de temps que no agafava aquesta bici doncs he perdut el joc de entrada a la cala; al final he pogut i poc a poc vaig adelantant a uns quants que m'han passat.
Quedan poc menys de 40 km per endevant, fa tope fred i no conec gens el circuit, em tapo fins les orelles amb el buff i començo a fer quilòmetres de pujadeta i falsos plans, no vull cremar les cames, queda molt i després els 5 quilòmetres per córrer encara.
Comença a fer vent, veig que em saluden i és el noi amb el que vaig coincidir per els corriols tant macos de la "du" de Mataró, deixo que marxi, avui no vull seguir a ningú, necessito anar sol, no sentirme sol però sí anar-hi. Després de la baixadeta enfilo la pujadeta, ara vaig adelantant a uns quants, em diuen d'afegir-me a una "grupeta", no, els deixo passar i no vull forçar massa, vaig al meu ritme; els quilòmetres ja es comencen a notar i encara queda córrer.
Quilòmetre 30 em prenc una Mule Bar, està boníssima! Va vinga!!
Circuit molt exigent, i si fa vent encara més. Ja estic acabant, estic cansat de cames, noto que portaven dies sense molt esforç. Això ja està, queda el tram a peu.
Surto i no m'adono que encara porto el casc, mitja volta per deixar-ho, on tens el cap Tritó????
El circuit és per un parc amb els seus corriols, molt maco, m'agrada i faig aquests últims quilòmetres ple de sensacions, records i milions de coses maques i boniques que em venen al cap, em costa seguir, però sé que no em pararé per res del món, avui és especial, ha sigut molt dura, dura físicament, però especialment dura animicament.
Ja arribo, paso per meta, no tinc molta gana però em prenc mig plàtan i un tros de coca.
La primera "du" olímpica!!
no fa ni una setmana et vam donar l'últim adéu, ja feia molt i molt de temps que per feina no viatjaves, de tots has tornat, m'enrecordo que de petit moltes esperes se'm feien eternes, i quan arribaves anava a l'aeroport a recollir-te.
D'aquest viatje ja no tornaràs, ara et toca a tu esperar; sé que desitjes que la teva espera ara sigui eterna, però al final o, qui sap, pot ser és el principi, ens tornarem a veure. Segur que sí.
Avui ja no et podré explicar com m'ha anat la cursa, estic convençut que ja ho saps i has pogut disfrutar d'estar en primera fila.
Com tu volies, em donat els teus ulls, uns ulls blaus com la mar i el cel, uns ulls plens de vida.
Fins sempre mare.
T'estimem.
Crónica del Duatló de l'Ametlla by Martí
Hola aquí va el que tots espereu (modest el noi).
Perdoneu el rotllo.
Dia 1 (dilluns)
Comença la setmana com no podia ser d’una altra manera: corrent a les 6 del matí amb Alberto, Joan Ramon i Joan, l’equip de triatletes a les 6. Com que ells fan la marató toca una hora i mitja. Jo la nit abans dormo malament: vinc de fer diumenge 100km de bici i sé que tot i que al paper diu 1h30 suaus aniran a 4.30”. Hi vaig perquè a les 6 del matí no tinc res millor a fer. Ens surten 17’5km tot i que fem un km duríssim per la sorra de la platja i a les fosques en 1h 26’. Que cabrons.
Dia 2 (dimarts)
A les 6 del matí nedem amb en Joan Ramon 2.500m (ell com a mínim en fa 4.000 el sr. Peix). A la tarda m’ho passo de conya fent mig de coach a pistes. Però no faig com en Miquel marcant temps i prou, sinó que em poso a córrer amb els pupils i ells graeixen córrer amb el minisensei. I com que el meu objectiu de running de l’any ja l’he complert (baixar de l’1h 30 a la mitja) li faig de llebre a la Maite a les 5 sèries de 2.000. La veig molt bé.
A pistes fa fred i jo sóc de pell fineta (m’estic deixant pèl per veure si aguanto millor el fred però no és la solució)
En Javi diu que està malalt i no pot fer la du de l’Ametlla. Jo com que dissabte estic de Rodriguez penso: doncs la faig, que collons. Tinc ganes de fer combi i no només córrer tot i que la bici és el pitjor que porto i últimament em quedo frenat cada dissabte (oi Bernat?). Potser és que no inflo la roda...
Dia 3 (dimecres)
Dimecres treballo tot el dia amb el cony de carnestoltes i l’enterrament de la sardineta. Pels qui no ho sàpiguen treballo amb en Joan a cultura de l’Aj de Mataró (però no tinc barra lliure, he deixat l’alcohol...). A les 15h i abans de tornar al curro anem amb en Joan a fer peses (em duren les agulletes encara).
Treballo fins les 22.15 (en Joan és un savi i se les pira a les 20h). Estic 3 hores al carrer i la última assegut a terra fent fotos i tweets. Pillo fred. Molt de fred. Arribo a casa i la meva dóna que porta tota la setmana malalta m’abraça...virus vénen virus van (envàs on vas?)
Dia 4 (dijous)
Com que un triatleta a les 6 no pot fallar dos dies seguits vaig a nedar 1800m i al vespre amb els virus covant faig rodillo al balcó amb la combinació de fred i suor (guai, anem millor).
Dia 4 (divendres)
Em llevo com el puto cul. Això no va pas bé. Arrivo a la feina que no m’entero. Allà gasto 6 paquets de kleenex i em trobo fatal. Marxo esgotat a les 13 h a casa. He de treballar a la tarda fins passades les 20h. 5 paquest més de kleenex. Em començo a fotre de tot (medicaments homeopàtic,s oligoelements que em dona la meva dóna i frenadol, to pa dentro!). Quina putada, ara que portava tot l’hivern de puta mare mentre quèieu tots!! (bé, menys en Joan que es fot 10 taronges cada dia i no té mai fred). Que curiós, faig de subtiut d’un malalt i estic pitjor que ell...
Dia D
Em desperto una mica millor però amb mal als óssos. Com puc anar a competir així??? També diuen que suar va bé per treure l’encostipat. ..també diuen que es passa a base de moltes birres...
Bé anirem a gaudir, penso. Anem amb en Sierra i l’Alejandro un pibe molt bon paio del Mataró (aviat vindrà amb nosaltres, amb la gran família bon rtollo SBR però ell no ho sap). Quan arribem veig que no ve l’Anna. Quina putada, no només per la companyia sinó perquè volia fotos seves. I tampoc ve en Dani Bofill. Això m’enfonsa un pèl. Ja sabeu que jo només competiexo per quedar bé a les fotos per si un dia s’equivoquen i els de finisher o Triatlon em treuen a les revistes.
Continuo com una sopa i la Beth en pot donar fe. Estic amb la cara blanca i una mocositat...(ja torna a plorar el nen).
A l’escalfament em noto sense forces però prou motivat per una bomba de líquid que m’han venut l’alfredo i l’Abel.
Comença la carrera i els dos primers km els faig a 3’50 i tinc l’Alberto a tocar. Carai vas prou bé. a la segona volta em començo a quedar sense forces i baixo a 4’05. Hi ha poc més de 4km i arribo a la transició fatal. Perdo molt de temps, estic físicament esgotat, no tinc forces per canviar de sabates i posar-me el casc. Tinc com la sensació de caure desmaiat. Surto com puc i aprofito la baixada i la primera volta per perdre-m’ho en calma. Tot i això he fet el parcial 75 de córrer. En condicions normals (el 45 màx. )Vaig perdent tots els grups, però és que no els vull agafar. Vull fer entreno sol, sense xupar roda, que té més mèrit (els collons!).
Trobo a faltar en Coro per donar-me un plus de motivació! Vaig perdent la gent però hi ha una pujada durilla i avanço algú i tot. Arribo a boxes. Al segon córrer em noto millor. Començo a córrer bé, amb estil...llàstima que no hi hagi cap fotògraf de l’equip perquè hagués quedat guapo de collons! Començo a avançar gent, carai. I fins i tot se’m fan curts els 2km. Amb un parell de km més avanço més posicions segur. Entro el 91 i el 69 del segon parcial de córrer (m’encanta aquest número). La Beth i en Jose poden donar fe de la cara de patiment, de malat però de donar-ho tot que he fet. En cap moment he saludat als que m’animaven ni a càmera. (a new Martí it’s coming).
No ha estat el que volia però veien les condicions i que he decidit fer la carrera només en 4 dies està prou bé.
Estem molt contents per la gran Maite i aquest segon lloc. Nosaltres no hem pogut fer podi per equips però a la propera segur.
Bona nit i us prometo que em taparé...després de fer un s’hawarma, unes birres i veure el Barça que diuen que ho arregla oi?
Etiquetas :
Competicions,
DU Carretera
Duatló de l'Ametlla del Vallés by Maite
Ahí va la mía!!
Me despierto el sábado por la mañana pensando que llevo dos días sin entrenar por muchos lios en el trabajo y pienso que quizás me vendría bien ir a nadar...al final en vez de nadar decido ´hacer de Marí´y me pongo a planchar, jeje. A las 12h00 estoy comiendo como los guiris un buen plato de pasta con verduras y a las 13h15 rumbo a l´Ametlla con mi club de fans, jeje, Jose y mi amigo Carlos. Llegamos allí a las 14h00 y ya empezamos a ver movimiento de gente y bicis por el centro del pueblo. Hinflo ruedas y me dirijo hacia boxes dónde me encuentro con Beth, Alberto con los que charlo un rato y ya entro a dejar bici y el resto del material. No hace nada de frio y decido correr en manga corta y con los manguitos en la muñeca por si en el tramo de bici tengo frio y me los tengo que subir.
Me encuentro con Martí y Sierra con los que calentamos unos 15 minutos antes de que den la salida...a Martí le comento mi estrategia de intentar visualizarlo en todo momento pero sin que me espere...dan la salida y salgo con un ritmo muy alto y ni así consigo seguir a Martí...desisto, bajo el ritmo y pienso que tengo que ir más cómoda corriendo porque sino petaré en los 5 primeros kms. En la segunda vuelta ya me encuentro mejor, llego a la transición bien pero acelerada...tengo que bajar pulsaciones en cuanto me suba a la bici...empieza el tramo de bici y salgo con un grupillo de chicos que en la primera bajada pierdo de vista y ya no consigo ponerme a rueda. La primera vuelta es un poco de reconocimiento, hace un poco de viento y voy sola, qué rollo! En el tramo de subida para empezar la segunda vuelta oigo a Beth y a su marido animándome (qué buen rollo da oír tu nombre) y a Jose que me dice ´Vas, segundaaa!´ - no me lo puedo creer...qué subidón!! intento mantener el ritmo que llevo y engancharme a rueda de algún grupillo pero no hay manera...así que que no me queda otra que ir en solitaria...finalizo el tramo de la bici con buenas sensaciones y me pongo a correr...me cuesta coger el ritmo pero pienso que sólo son 2 kms así que no me puedo venir a bajo y ahí sigo el ritmo de un chico que iba delante y me va animando. Cuando faltan 500 metros para cruzar meta paso por delante de una chica de la organización y la oigo decir por el pinganillo ´Esta passant la segonda noia´...qué fuerte esa soy yo!! Cruzo meta con un mega subidón...y allí está Jose esperándome y me lanzo a sus brazos, jeje, momento de felicidad total!!
 |
| by Joan |
Gracias a Miquel y Bernat por su trabajo de coach y sus buenos consejos en los entrenamientos, me siento muy orgullosa de teneros como entrenadores y ver que con el sacrificio, persistencia y esfuerzo los frutos se van recogiendo.
Compañeros daros las gracias por vuestras felicitaciones y ánimos.
Nos vemos el martes en pistas.
Feliz domingo!
Etiquetas :
Competicions,
DU Carretera
Cronisher del mes de Febrer
Crònica by Maria
Hola a tots!
Avui he començat el dia amb molts nervis, era la primera cursa no multitudinària que feia i no les tenia totes.
Al arribar ens hem començat a trobar, la Beth, la Imma, la Judit, anem a deixar les bicis, escalfem una mica, i cap a la sortida. La primera part molt bé, 24 min, agafar la bici i carretera...
Quan començo la segona volta veig a la Judit, fem "relleus", jo vaig davant a la pujada i la Judit a la baixada, arriben juntes a la T2, ja només queda la part més curta... però que llarga es fa la pujada !!
Ja veig l'arc d'arribada, allà hi ha tots els nois que ens esperen, Joan, Martí, Javi i Xevi ... Ja tinc la meva primera duatló : 1,24"
Molt contenta i a per la propera !!
Crònica by Beth
Ens ho hem passat molt be!
jo m'he despertat a les 5 del mati i ja no podia dormir!!!!!!!!!!!a les 7 he esmorçat amb tranquilitat i anava fem coses per casa doncs en Pol tambe feia la Duatlo i fins les 8 ell no s'ha aixecat.
Be hem arribat i ens hem trobat totes, hem deixat les bicis a boxes i hem anat a escalfar amb la Maria uns 20 minuts, feia bastante calor.
Be donen la sortida, jo he sortit tranquila i mica en mica he anat agafan el ritme, però la veritat es que al ser poca gent tenia por de quedarme l'última i he començat a tirar una mica mes.La T1 bastant be i amb moltes ganes de agafar la bici, la 1ª volta s'ha fet molt llarga, la 2ª millor i la 3ª s'ha m'ha fet mes curta, però deu ni do les pujadetes i la 1ª volta he anat amb el plat petit i fatal!
A la T2 he arribat amb els bessons destrossats i elpossar-me a corre he petit de molt mal a les cames, però tenia que arribar.............
M'agradat molt quant passaveu tots vosaltres amb bici i animan tota l'estona!!!!!!
Tambè m'encantat coincidir amb el meu fill, en Pol, i fer una Duatló junts, ens trobavem i ens animavem mutuament que guay!!!!!!!!!!!!!!!
Ah! he disfrutat molt a la meta quant tots vosaltres meu fet una gran rebuda! gràcies companys molt guay
Be ha estat un bon dia i ja he fet la meva primera Duatlo 1,33 ( ja se que no es un bon temps però Miquel entrenaré mes fort)
Be companys bona nit i felicitats a tothom!
Fins dimarts
Crònica by Judith
Hola!
Per començar el dia, me llevat i he
esmorçat i miro el rellotge i zasca! Les 5:45 me novio no havia tret l'alarma de treballar je je total m'ha anat be per pair ( he tornat al llit fins les 8).
En arribar he trobat a la imma! Ens hem saludat i hem portat les bicis a boxes molt nerviosa i am molt de fred dels nervis.. hem trobat a la Maria i la beth i ens hem fet unes fotos!!! He marchat a escalfar 15 minutets i ens hem tornat a trobar per sortir juntes!
Etiquetas :
Competicions,
DU Carretera
