És la meva primera crònica... no sé si m’ha quedat un pèl llarga... però vaja! Espero no avorrir-vos

Començaré per la nit del dia abans. Desprès de passar-me tot el dissabte pendent de la bici, les bosses, el breafing, el chek-in i  fer un entrenament suau tocava treballar… quina mandra! Això de tenir un restaurant complica les competicions...  Aquella nit però havia agafat reforços de personal perquè si la cosa s’allargava jo poder anar a dormir a una hora més o menys decent. Al final, va ser una nit bastant tranquil·leta, no em vaig cansar massa i cap a les onze passades vaig deixar el personal treballant i tranquil·lament vaig anar cap a casa per dormir. A les dotze tocades em posava al llit. Però no hi havia manera de dormir!! Em vaig aixecar 3 o 4 vegades per preparar coses pel dia següent… que si la biodramina pel mareig, que si un gel per si de cas, que si el compressport… Finalment sembla que em vaig adormir… Encara em vaig despertar un parell de cops mes al llarg de les poques hores que tenia per descansar però de seguida em tombava de nou per intentar aprofitar al màxim les hores que tenia.

Dia de la cursa:

A les 5 em va sonar el despertador. Uf!! Ja està, avui es el dia! Un calfred em va recórrer per tot el cos, quins nervis! Al aixecar-me vaig notar que em feien molt de mal les cervicals… Havia dormit en mala posició? Quina merda! No podia girar el cap ni a dreta ni a esquerra… i sobretot em feia molt de mal al intentar tocar amb la barbeta al pit! Ostres...podria nedar? Em podria acoplar a la bici? Comencem bé vaig pensar… Tot de pensaments negatius em van venir al cap però  ràpidament vaig intentar esborrar-los… Com que no tenia més remei que aguantar-me em vaig vestir, vaig esmorzar (no massa perquè els nervis no em deixaven) i vaig agafar les bosses i cap al pàrquing falta gent!

Allà havia quedat amb en Roger, la meva parella (el que em va iniciar al triatló) i el que incondicionalment el tinc al costat a totes les curses i competicions! ( Des d’aquí gràcies! ). Vam aparcar a la fabrica Llobet i des d’allà vam baixar caminant fins a boxes. Vaig anar a la bici i hi vaig deixar els bidons amb l’isotònic i el gps del meu polar (detall important perquè després em portarà problemes) i acte seguit vaig entrar a la carpa a canviar-me. Em vaig posar el neoprè.  A la sortida de la carpa em vaig trobar la Marta i li vaig demanar una foto... Llavors  vaig passar pel wc i cap a la sortida!! Pel camí encara em vaig haver de parar un altre cop per anar al lavabo… però finalment vam arribar a la sortida.

Ja feia estoneta que els primers havien sortit. No faltava massa. Quins nervis! No sabia si mullar-me primer  o no. Tampoc havia pogut escalfar... Enmig de la gent vaig trobar a la vicky, quina sort! Algú conegut. Al final vaig decidir anar a fer un banyet perquè el xoc de l’aigua freda no fos tant bèstia. Al tornar ja ens cridaven per entrar al calaix. Vaig fer un petó a en Roger i cap a dins! Quins nervis i amb la remullada havia perdut la Vicky! Per sort a dins del calaix desprès de buscar una mica la vaig trobar de nou. I aquest cop també hi havia la Clara i la Maria! Ja hi érem totes!! I a punt de començar! Al cap de res ja érem dins l’aigua.

Sona la botzina i tothom corre. Va costar entrar per culpa de les onades i pel merder de gent, caps, braços i cames...  Fins a la primera boia més o menys bé. Desprès... el caos. El sol ens enlluernava i les onades eren considerables de manera que costava veure les boies. Ningú sabia a on anava. Veia caps per a tot arreu escampats i no sabia massa bé per on anar però jo anava fent, la direcció era una... Havia d’anar parant sovint per orientar-me i la següent boia encara em va costar molt d’arribar-hi però després sense casi adonar-me’n ja era a l’ultima. Un gir i cap a terra.  El coll feia mal però s’aguantava bé i no era limitant.

Vaig sortir de l’aigua molt ràpida i sense problemes, una mica desorientada però bé. Vaig començar a córrer cap a la carpa, intentant descordar-me el neoprè però no me’n sortia... pel camí crits dels meus companys i de la meva parella animant-me vaig mirar pulsòmetre, 40’ ostres! Més bé del que em pensava. L’aigua no és el meu fort...Em vaig animar.

Vaig entrar a la T1 i vaig intentar fer-la el mes ràpid possible. El neoprè no volia sortir!! Un cop fora em vaig posar el dorsal, les sabates, el paravent i vaig agafar casc, ulleres, manguitos, buf... i cap a buscar la bici. A la bici hi havia deixat el gps amb la intenció de posar-me’l al braç en marxa... ERROR! Mentres pedalava per dins de Calella vaig desenganxar-lo de la bici per posar-me’l però amb la mala pata que em va caure a terra! No era un bidó que el pots deixar... que es molt car!!! I sense gps a la cursa a peu em veia perduda! Necessitava saber el ritme que duia! Així que vaig saltar de la bici, la vaig deixar a terra i a córrer cap endarrere a buscar el gps... venien bicis per tots costats. Era difícil i perillós. Llavors una bici trepitja el gps i surt disparat més lluny. Finalment el recupero. I funciona!! Sort!! Torno a la bici i arrenco de nou.

Vull recuperar el temps perdut i apreto tot el que puc. A St. Cebrià avanço a un amic, ens saludem i continuo. Arribo a bon ritme a les quatre carreteres. Collsacreu es fa curt i ja començo a baixar! Crec que vaig bé. A la segona curva susto!... algú a caigut. Està estirat a terra i tapat amb mantes tèrmiques.. m’agafa un calfred i redueixo la velocitat. No vull ser la següent. Arribo ja cap a St. Celoni. I em creo amb les motos de l’organització i de la premsa (on hi va el meu germà) que estan seguint el primer: en Gomez noya... osti! que ràpid que van penso. Entrant a St Celoni m’avança en Javier, em diu que el segueixi i ho intento però va massa fort i tinc por de petar més endavant. Continuo al meu ritme. I arribo a mosqueroles. Vinga que ja queda poc!! Tinc pipí però no se on parar. Amb el mono fer pipí es complicat i m’he de pràcticament despullar... De moment continuo.

Quant ja arribava gairebé a dalt al posar el plat petit (perquè havia posat el gran per que hi ha una petita baixadeta) em surt la cadena! Intento fer-la pujar en marxa posant el plat gran de nou, però no vol, no hi ha manera...cada cop vaig mes lenta i he de treure el peu per evitar caure. Paro i intento posar la cadena amb la mà. Està súper enganxada entre el quadre i el plat petit, no hi ha manera de treure-la! Quins nervis m’està avançant tothom. Al final la puc desenganxar i torno a posar el plat gran (error). Pujo a la bici i arrenco. Merda! Vaig amb el plat gran. Canvio. I torna a sortir la cadena!! Ostres tu. Se m’escapa un JODER! Baixo i torno a barallar-me amb la cadena per posar-la a lloc. Aquest cop és una mica més fàcil. I ara poso d’entrada el plat petit. Pujo a la bici i cap amunt, m’aixeco i apreto tot el que puc per recuperar temps. Arribo a dalt en un no res. Cap avall que fa baixada i ja estem de tornada! Malgrat tot vaig molt bé, em noto bé.  El coll segueix portant-se bastant bé i tot i que el noto no em fa anar malament. L’únic el pipí... penso en fer-lo a la bici, però no m’atreveixo...Baixant m’ho passo pipa i aviat arribo a St. Maria de Palautordera. He anat menjant i bebent tota l’estona i crec que ho porto bé. Però no és així, començant a pujar Collsacreu em comença a fer mal la panxa. Afluixo. Deixo de menjar i de tant en tant m’aixeco per treure pressió a l’estómac. Com puc arribo a Collsacreu. Ara sí que ja queda poc. Entre el pipí i el mal de panxa aquest últim tros se’m fa etern. Sort d’uns companys que m’estan animant a les 4 carreteres i que a la NII em trobo a en Roger i m’anima i em diu que vaig molt bé.

Entro a la T2. Bastant ràpida però obsessionada per trobar un lavabo. Em despisto i enlloc d’anar als lavabos del costat de boxes vaig cap a meta. Ara no vull tornar endarrere. Continuo i pregunto per un lavabo a tothom que conec. Ningú sap on n’hi ha. Finalment en veig un de verd al costat d’un xiringuito (crec...) i està lliure!  m’hi llenço i buido. PER FI! Surto i continuo. Ara ja es una altre cosa. Ja no tinc pipí i la panxa no fa tant de mal. Estic millor. Agafo un plàtan de l’avituallament (a veure com em senta), bec aigua i em tiro la resta per sobre.  Intento agafar un bon ritme. Vaig més o menys a un ritme de 4:50’ (per sota dels 5’ al km). Es el que tenia previst.  Genial!! La primera volta em passa volant començo a trobar companys de SBR que animen i amics i els meus pares... quina sorpresa!! La segona volta ja em costa més... em pesen les cames... el coll em segueix fent mal i ara ho noto més i també començo a notar que el tensor de la fascia lata fa de les seves. Sempre passa igual... però només queda una volta així que m’animo a mi mateixa visualitzant el moment de l’arribada... i la satisfacció que tindré... En Roger també m’anima i em diu que tinc a menys de 5 minuts als companys de l’equip DIAF (l’equip amb el que estic federada). Penso que els vull atrapar però no em veig amb forces. Agafo una taronja de l’avituallament i em torno a tirar aigua per sobre. He afluixat però m’esforço per no pujar massa dels 5’ al km. Al final de pineda a on fem la volta avanço a un dels companys de l’equip de DIAF i em diu que els altres dos estan una mica més endavant. Els veig i em motivo, vull atrapar-los. Queden pocs km, ho intento. Quant ja estem entrant a Calella els avanço. Parlem. M’animen. M’animo. Ja hi soc penso. Queda molt poc! Passo boxes i arribant torno a veure els meus pares, - no corris tant- em diuen!!! Pateixen... Mes endavant en Sergi em fa un crit i m’anima (gràcies) i seguidament veig l’equip fotografic de SBR... última foto, només  500metres... en Roger, un altre crit d’ánim...200metres i ja hi soc!! Per fi! Em posen la medalla que no sé on soc... però feliç.