dimarts, 27 de maig del 2014
Res no ens pot apartar d’assolir els nostres
somnis. O no hauria. L’any passat una averia mecànica va estroncar el somni que
havia perseguit durant set mesos: penjar-me la medalla de finisher de la Half Challange de
Calella. La mala sort em va deixar plantat a mig camí, perdut pels paratges del
Montseny que de cop es van enfosquir, perdent en els meus ulls la seva habitual
bellesa. Un any després em tornava a plantar de nou davant un somni. Canviava
de població costanera, Callella per Salou, però no pas de distància. Els 1.900 m de natació, els 90 km de bici i els 21 km de
córrer feia 8 mesos que ornaven a estar gravats dins el meu cap.
Arribava a la proba després de 8 mesos inactiu
pel que fa a la triatló. D’entrenaments no me’n van faltar, de lesions tampoc.
Un canvi d’actitud positiva i de prendre’m les coses més amb calma, però sense
oblidar l’esforç i la lluita van ajudar a construir un nou MarTRI. Aquest nou
triatleta havia entrenat menys però amb més energia que anteriorment. No sóc
debutant en la distància, ja he acabat dues halfs i això m’hauria de servir
d’experiència.
El dia D s’acosta perillosament. Nits de suor
freda. Una mescla de nervis i il·lusió per lluitar per el meu somni. El camí
cap als objectius és el que ens fa forts i ara és l’hora de demostrar la meva
fortalesa física i mental.
La
prèvia
Dos mesos abans de la cursa els organitzadors
es veuen obligats a canviar el recorregut de la proba i la bici deixa un perfil
muntanyós per convertir-se en un recorregut totalment pla, ideal per cabres (o
bicis aerodinàmiques). Jo tinc una pobreta Cannondale Caad 8 i amb pla no tiro
gaire precisament. Demano a en Javi Díez si em deixa la seva cabra (batejada
com a Trini) i la
Mayalen Noriega em deixa unes senyores rodes. En Pedro de SBR
m’ho condiciona tot per poder volar. Tot plegat porto entre 4.000 i 5.000 €
sota les cames. I això s’ha d’aprofitar no? Tinc poc temps però per
acostumar-me a la nova bici i a la postura. Dues setmanes abans em quedo clavat
d’esquena. Frena, nano, em dic.
La setmana abans faig un bon entrenament de bici que em donen
confiança.
La setmana prèvia, és suau, de descans actiu
per arribar amb forces a la proba. El dia abans a l’entrenament faig un speach
amb tots els de l’equip, animant a tots els que competim en les dues properes
setmanes a Salou, a l’IM de Lanzarote i al IM 70.3 de Calella. En Miquel, el
meu entrenador, em diu abans de marxar: “Martí a la proba sigues feliç, apreta
i si et passa gent no facis cas, davant els problemes tu mira endavant, sempre
endavant, jo seré amb tu”. Que un campió d’Europa de mitja distància et digui
això val molt.
Dissabte al matí anem cap a Salou amb els 5
que competirem. Poc després s’afegeix la meva estimada Anna. Anem cap a boxes a
recollir dorsals i deixar la
bici. Es respira ambient de triatló en estat pur, també de
nervis i de ganes que arribi ja el moment de tirar-se a l’aigua. Ens fem fotos
i riem amb els companys d’equip.
Anem a prendre alguna cosa i a les 20 h ja
estem sopant. Començo a endrapar com un boig pasta, arròs, pollastre, ou remenat
i arròs amb llet. Ai que no dormiré amb tant de menjar a la panxa.
La nit es fa dura. Una suor m’envaeix el cos.
El meu cap comença a repassar tot el que he de preparar i no deixar-me: bidons
d’aigua, isotònic, gels, gomes per les sabates de bici, bambes de córrer,
ulleres se sol, barretes energètiques...El despertador em sona a les 4.40 i em
fa una mandra de nassos aixecar-me.
A les 5 el menjador de l’hotel està en ple
rendiment. Coincidim esmorzant amb el màxim favorit i guanyador posterior de la
proba, en Marcel Zamora. A mi que m’agrada saludar als cracks, li dic bon dia i
li pregunto que em recomana per esmorzar. M’assenyala els frankfurts i riu.
Tornem a omplir el dipòsit d’energia i anem
amb la Clara, La Maria, la Vicky i en Miquel cap a boxes. Tot és fosc i el
terra està moll de la pluja de la
nit. Allà a boxes anem a preparar les bicis i deixar tot el
material a punt i em trobo la primera sorpresa agradable del dia: em ve un home
i em diu “Tu ets en Martí
López ? Et segueixo per twitter”. Que bona! Quina ilu. Saludo
al gran Àngel Valera que debuta amb distància half. Quin crack.
Els que em coneixeu sabeu que això m’anima i em motiva. Vaig cap al
punt de sortida amb un somriure als llavis. Almenys serveix per dissimular els
nervis. Però tinc un problema: avui no tindré fotògraf de l’equip i jo faig
triatló perquè em facin fotos i després poder-me mirar...què hi farem.
Arriba l’hora. 6.49. Una hora no gaire normal
de tirar-se al mar encara fred de l’hivern. I menys normal ho és amb 200 paios
sonats alhora amb ganes de fotre’s de pals per arribar primer. Per sort la
natació és neta i no rebo cap cop. Impressionat.
Potser hauré après a llegir les probes o vaig
massa lent. Però no, vaig a prou bon ritme. Sense anar a tope surto de l’aigua
amb 34’ o
sigui la posició 161 de 950 que van acabar. Carai. I això que jo nedant amb
neoprè sóc molt més lent que sense...
La transició de bici la faig un pèl lent però
no em vull deixar res. La cursa és llarga i no cal badar. Durant tota l’estona
tinc l’ai al cor de no punxar com el que em va passar a Calella. A més les
rodes que m’han deixat són tubular i només tinc un pot d’espuma per reparar-ho
i no sé com va. És millor no pensar-hi. Em concentro a anar el més ràpid
possible. He d’aprofitar la super bici que m’han deixat. Durant la primera hora
faig 35 km
tot i que durant els primers 20 costava agafar ritme amb molts girs i rotondes.
Anem per una autovia. El paisatge és lleig i se’m fa avorrit.
Vaig ràpid i gaudeixi amb la Trini però només
em distrec quan m’avancen algun grupet i quan jo puc avançar algú (una cosa no
gaire normal amb la bici). Quan arribem cap a Salou m’aixeco de la bici i noto
una lleugera rampa als quàdriceps esquerra...ai, ai ai...
Quan entro dins la població de Salou ja hi ha
públic i jo els foto un crit demanant que animin una mica. Això m’encanta i em
dóna energies extres. M’he marcat un temps de bici impressionant per el meu nivell:
a 36km/h per hora de mitjana. Arribo com una moto a boxes. Deixo la bici
esperitat i em poso a córrer. Em trobo a l’Anna i paro a fer-li un petó.
M’anima encara més i començo a apretar. Carai quin ritme.
Dura però mig km. De sobte em noto unes punxades
als quàdriceps i decideixo parar. Merda. M’agafen unes rampes a les cames que
em fan veure les estrelles.
Demano ajuda als espectadors. Em donen aigua i
un home em tranquil·litza i em fa respirar tranquil·lament. Gent que passa per
allà sento que diuen “mira como
tiene las piernas”. Realment fa angúnia, tinc
els quàdriceps inflats. I això acaba de començar! Però ara no, ara no puc
abandonar! Tres o quatre minuts després decideixo continuar. Començo caminant i
quan pugui córrer ja ho faré. Al km 2o 3 em poso a trotar. Em fa un mal
terrible però penso en l’Anna que m’ha vingut a animar i a patir un cap de
setmana avorrit d’allò més per ella i en Miquel que em deia que no pari mai.
Doncs no pararé. Intento ser feliç i gaudir de la carrera.
Vaig sumant km amb punxades terribles a les
cames que cada vegada van a més. És una odissea. El recorregut és un autèntic tobogan,
amb unes pujades considerables que fan emprenyar a molts dels competidors. A mi
però avui les pujades em van millor, és quan em fan menys mal les cames. A les
baixades veig les estrelles. Però jo intento ser feliç, oblidar-me del patiment
i aprendre a conviure amb el dolor, com fan els pros, penso. Quan passo per un
punt de música sento el gang style i em poso a ballar el pas típic mentre corro.
L’Anna em veu i flipa i la gent del públic es parteix de riure. #marTRIstyle!
Cada km que passa el mal va en augment i el
dolor s’escampa per més punts. Mai havia patit tant però jo intento continuar,
el meu objectiu és a tocar i jo no ho deixo tant fàcilment. Jo sóc un paio
curiós i tot i estar perjudicat vaig animant als competidors que paren per
rampes o per defalliment varis. I jo vaig fent, poc a poc, serrant els llavis
amb les dents i seguint el meu camí d’espines cap a la meta.
De cop i volta em trobo l’home que m’havia
ajudat al començament de córrer. Li dono les gràcies per abans. Ell al·lucina
que estigui corrent i jo li dic, “jo l’acabo”!
Motivació extra. Continuo fent, no sé si dir
corrent, perquè això que faig no és córrer precisament. Cada vegada les mostres
de dolor són més patents i la gent amb veu bufar i fer cares de dolor. Un home
m’anima i jo li dic “el patiment ens fa forts. Som-hi”. El tio flipa.
#marTRIstyle! En els moments durs em vaig fent petons al dorsal tatuat.
M’animo jo sol. De tant en tant vaig saludant
als fotògrafs que hi ha el circuit. No faig bona pinta però vull que em facin
fotos!
A la darrera volta em poso a córrer al mateix
ritme que un triatleta basc, en Patxi Fresnillo. Aquest és un esport bonic,
competitiu i salvatge a la part de natació però que a mesura que el patiment i
l’esforç va augmentant la solidaritat sorgeix del nostre interior. En Patxi em
veu fotut i m’anima. Em diu “va nanu que ja ho tenim”.
Anem xerrant, ens presentem, ens posem al dia
de què fa cadascú, d’on som, de si és dur això, m’explica que ell ha fet alguna
IM sencera i jo li dic que en vull fer una però que no ho tinc clar amb el que
estic patint ara. És fort parlar tant quan portes més de quatre hores de ple
esforç, però els km així passen més ràpid. De com comencem a agafar un bon
ritme dins les limitacions físiques. Em diu que si seguim així baixem de les 5
h, la barrera psicològica a superar. Seria un bon objectiu.
M’agradaria entrar a meta amb aquest gran amic
que acabo de fer, però no li puc seguir el ritme i li dic que tiri. Perdo en
Patxi i la motivació.
Les cames ja no saben com dir-me que pari, però jo no els hi
faig cas. Avui venceré jo, els hi dic. Enfilo el tram final. 1’5 km. Em trobo en
Quim que córrer amb mi i m’anima però els dits del peu se m’estan tensant i estic
a punt de perdre l’equilibri. Però jo continuo endavant, cap a meta. Els metros
se’m fan eterns, pregunto als organitzadors com queden. Arribo a l’arc de meta,
veig l’Anna i que ja arribo. Apreto el puny, aquesta és la meva, ja ho tinc. 5h
5’ , posició
final 456. He tornat a patir el que no està escrit (i mira que porto un bon rotllo,
ja) però he acabat. Encara tinc forces per agafar el micro:
-Dedico aquesta victòria (dic, quan en Marcel
Zamora fa 1h 15’
que ja ha arribat) perquè per mi és una victòria haver acabat a la meva
estimada Anna, al meu entrenador i a en Gonzalo de Triatletas en Red.
I em prenen el micro, que sinó continuo!
És moment de recuperar, de xerrar amb la Clara
que s’ha marcat una gran cursa i li han donat un premi i tot. No puc ni caminar
però ens posem a ballar davant tota la plaça que al·lucinen amb aquests
finishers trastocats. #marTRIstyle!
Xerrem i comentem la jugada, ens recuperem i
anem a dinar. Allà ens trobem al gran Marcel Zamora i em poso a xerrar amb ell.
En MarTRI es fa amic dels pros. #marTRIstyle!
Ens fem una foto amb el vencedor de l’Exterme
Man de Salou.
Ha estat una proba dura, però que recordarem
força temps...de moment encara camino com un avi!
