Diuen que abans de morir cal escriure un llibre, plantar un arbre i tener un fill; jo hi afageixo còrrer la Behobia. És una cursa diferent, és competitiva, com totes, però és més que una cursa de 20qm, es respira en l'ambient agraiment mutu, per part del pùblic que ho dona tot pel corredor (sentint la cursa com una cosa pròpia aportant el màxim d'ambient i animació) i per part del corredor agraint formar part de la festa muntada. No hi fa res si plou, no hi fa res si fa fred, millor, tot més autèntic, més dur, més basc.

Si mentre corres ha parat de ploure: "Aupa!!! que ya no llueve y ha pasado lo peor". Si es posa a ploure fort: "Aupa!!! que cuanto más corras menos te mojas". T'ho diu gent que porta més d'una hora sota el paraigua aguantant l'aiguat i animant un per un el corredor que li passa pel davant. Això és la Behobia.

S'acosta l'hora de la nostra sortida, la de color blau, i plou molt, estem com xais, apilonats sota qualsevol teulada, ajustant el moment just de sortir i no fer tard. Anem cap a la sortida amb un xàfec dels bons, ens anem mirant mig rient, mig fent veure que no passa res, cadascú amb les seves cabòries.-les meves: ja que hi som, passem-ho bé-. Saltem, cridem, ens animem per distreuren's del que ens espera.

 Hiru, bi, bat, zero .... Gassssss!!! Sortida, s'ha acabat la gresca, les voreres plenes de samarretes, de plàstics, de tot. L'aigua em regalima per la visera de la gorra i em cau a raig sobre la cara, a poc a poc vaig entrant en calor encara que a les cames els hi costa, estan dures, no s'acostumen a l'aigua, serà que les tinc massa ben acostumades. Aigua, vent, peus molls, tot moll, pujades, baixades, còrrer, patir, gaudir. L'arribada a Donosti es simplement colossal, passar sota l'arc del qm19 amb la cridòria total de la gent, t'obliga a esprintar i acabar d'esprèmer les poques forces que queden.

     Ens hem guanyat un bon dinar, ho fem a un poblet -Gorriti- un bon "chuletón i bona sobretaula, tornem als cotxes i ja és fosc. Arrivem a casa tard i cansats.