Fa un mes vaig començar la temporada triatlètica de la millor (o pitjor) manera: disputant una mitja IronMan a Salou. Bon inici de cursa i mal final corrent 20 km amb rampes als quàdriceps i patint com no ho havia fet mai. Doncs ara tocava canviar de disància i fer un pèl menys,  la Triatló de Cambrils (1.500 de swim, 40 de bike i 10 de run). Aquesta és una distància que m’agrada, ni massa explosiu ni massa allarg.

Les setmanes abans 

Portava temps intentant convèncer als companys d’equip que vinguessin a fer-la però em deien que era massa lluny o altres que només només fan IronMans i competiexen dues vegades l’any i prou (quin pal). A casa no em podia acompanyar ningú. I ara què? Jo sol cap a Cambrils sense fotògrafs ni companys? No passa res, jo vull gaudir d’aquest esport, sol o acompanyat. Però aquest esport té una cosa curiosa, per molt lluny que vagis o et troves algú conegut o coneixes a gent (el veí de boxes, els del grupet de bici amb qui fas el recorregut de la triatló, el que animes a la part de córrer perquè està defallit...el triatló és un esport bonic més enllà de lo estríctament competitiu. 

A nivell d’entrenament arribo prou bé però cansat. Porto setmanes dormint cinc horetes, treballant força i convinant com puc la feina, família i l’entrenament per a pdoer complir amb les dues sessions diàries. 

El dia abans

Per variar començo el dissabte dormint poc i treballant durant el matí. A la tarda endracem armaris tot omplint el cotxeamb trastos per llençar a la deixalleria. Res de descansar, no fos cas. Anem a sopar amb la família una pizza i trenco per un dia la dieta sense gluten que estic fent darrerament (i que em va molt bé!). 

El dia D

Entre una cosa i altra i la pluja inesperada que no ens deixa marxar del restarurant anem a dormir quasi a les 23 h i a les 4 em sonarà el despertador, nooo!!! Com un bon matinador no estic acostumat a que em soni aquest element emprenyador que reposa damunt la tauleta de nit, i a les 3.30 m’aixeco del llit i vaig al sofà. Intento dormir una mica però la tempesta de llamps i trons m’ho impedeix. Em començo a preparar i a fora està caient la de Déu. Espero que pari una mica i carrego el cotxe i cap a Cambrils falta gent. 

Tinc por que al tarragonès també plogui però per sort quan arribo el cel està només una mica ennuvolat. Bé. No havia competit mai a la província de Tarragona i he començat la temporada amb dues triatlons en aquesta terra.

Vaig a recollir el dorsal i veig que hi ha un que és amb tatoo.!!!! Oe, m’encanta portar el braç amb el dorsal. Em fa sentir més pro, jo volia fer triatló per portar el braç pintat! I en les dues que he fet enguany me l’he pogut tatuar. I love tarragona tri.

Arriba l’hora de tirar-nos a l’aigua però som molts. Masses. Inmtueixo el que passarà i no fallo. Els primers 300 o 500 m és una batalla campal dins l’aigua on sobreviure surant és el millor que pots fer. Cops, gent que t’intenta passar per sobre...Intento prendre’m-ho amb calma. Al final de la primera volta començo a agafar el ritme. A la segona em noto un pèl cansat però vaig fent. Surto amb 28’ que no està gaire bé però jo crec que hem fet més de 1.500m. Posició 156 de 600. 

Després d’una llarga transició agafo la bici i cap a volar per la N340, circuit ràpid a 2 voltes de 20 km. Ideal per anar en grup. Em costa agafar-ne però al final em mantinc un bon tram amb un d’ells. Això és nou en mi. Em costa anar a aquestes velocitats sense la TRINI, la cabra que m’havia deixat en Javi. Noto que vaig forçat però no s’hi val reservar forces. Em surt una mitjana de 33’5 km/h posició 300 (mitja taula). La bici no és el meu fort però m’he defensat.

Arribem de nou a boxes i és hora de gaudir amb el que m’agrada més. Surto amb calma per no passar-me. Els primer km els vaig marcant a 4’15-20’ i em noto prou bé. El recorregut és molt bonic: dues voltes de 5 km per el passeig de Cambrils, molt xulo, arreglat i amb palmeres a un costat i a l’altre les bones vistes de les platges encara orfes de banyistes. Vaig tirant i els km comencen a pesar, però mantinc el ritme. L’ultim km el faig a 3’55’’ i acabo amb molt bones sensacions i amb el parcial 106 de run. Ni rampes ni molèsties. Després em trobo un vell conegut, en Josep Garcés, ex baliga i ara amb el Granollers. 

Ara toca esperar a que puguem recollir les bicis. I què faig? Doncs agafo el mòbil i demano que em facin fotos amb el tatoo, fent posses de les meves i enviant whats i twitters i facebooks. 

Quan em canso de mòbil vaig al bar i em foto un senyor entrepà de butifarra i una cerveseta (by by dieta de gluten free) i em quedo al bar que porten uns tios molt ben parits que tenen música reggae sonant. Em posi a menjar i ballar. Jo sol, però feliç.

Ha estat un gran diumenge, sol però m’ho he passat molt bé. I no m’ha passat res destacable que pugui utilitzar per excusa...però si ho he fet prou bé, he acabat el 143...

I ara la setmana vinent celebraré el meu aniversari competint. Una cosa que feia temps que volia fer. I lov this game!