No sabria trobar la paraula per descriure el que sentia els dies previs, una barreja de por i emoció per veure com me'n sortia en el repte en el que m'havia ficat, animada sobre tot a fer aquesta en concret per una confiada Maria, que creia en mi més que jo mateixa, la millor padrina que es pot tenir per començar.

Nadar al mar no m'agrada gaire, l'any passat ja ho vaig provar i vaig desistir, i aquest no pintava massa bé. 

Però aquest equip té per costum no deixar que ningú es rendeixi davant un entrebanc, i és clar, havia de nadar al mar, sí o sí, i així vaig anar fent els entrenaments al mar, fins arribar a ahir.

Arriba el diumenge i hem de matinar, havia descansat i estava animada, més tranquil·la del que pensava.

Anem cap a Montgat, la Maria en Miquel i jo, veient com el dia comença ennubolat i plujòs, intentant que això no ens desanimi.

Els preparatius van ràpid i anem a veure la sortida d'en Miquel, nosaltres encara tenim per una estona.

El mar està picadet, quines onades!! Espero que no em doni un atac de pànic!!

I sense donar-nos compte ja ens preparem per anar a escalfar, acompanyades d'en Dani, que fa de supporter, avui hem canviat els llocs.......

Piten per entrar al calaix de sortida, entrem acompanyades dels ànims dels compis que han anat en bici,quatre indicacions del jutge i apa.........gaaaasss a fondo!!

Ja estic a l'aigua, sola encara que envoltada de gent, sense cap company de l'equip que em faci de suport si em dona el "yuyu", ara lluito amb el mar i amb el meu cap perquè tot vagi bé.

Vaig avançant cap a la boia sense rebre ni un cop, cosa que ajuda bastant a no sentir-me ofegada, gir a la dreta i a la següent, vaig avançant gent, passo la segona boia i de repent, vaig sola, ningú al costat ni davant mateix, imagino que estic al mig entre el grup davanter i el que va quedant enrere, i així arribo a la tercera, amb bon ritme i sense sentir-me agobiada......oleee ho estic fent!! 

La última boia i gir a la dreta, enfilant cap a la platja, cap a l'arc d'arribada, tram per on distingeixo un grupet que va davant......uishhh i la resta?? va darrera?? no pot ser......tan bé vaig?? No, deu ser que amb les onades no ho veig bé.....

I toco sorra, peus a terra i cap a la transició........sento que m'animen "va que vas molt bé, de les primeres" ....toma ya!! subidón!! parcial swim 16:46, neopré fora, trastets de bici i més gaaasss.

Sento "vengaaa, pilla una buena rueda" doncs ni de conya, o massa lentes o massa ràpides, res, doncs a currar, glop d'aigua amb gels i som-hi.

El circuit és planer excepte una pujadeta on veig al final en Dani Bofill, animant quan veu el logo SBR del trimono i al·lucinant quan em reconeix al passar pel seu costat, encara recordo la seva cara amb la boca oberta, jajajaja.

Final primera volta, faig segona i va que aquesta és la última...... sento "a muerteeeee".....inconfundible el crit de guerra d'en Ciscu!! otro subidón!!

I ja torno a estar a boxes, tram bike 40:03, canvi de material i a còrrer!!

Quan he estat al costat de fora, de supporter, sempre he preguntat a qui la feia si sentien els ànims, ara ses del cert que sí, que ho sents tot, potser no distingeixes d'on ve exactament, però arribar al teu cervell, arriba, i com s'agraeix!! 

Aquí, corrents, va ser on vaig notar el primer flaqueig i no de cames, anava massa forçada de ritme al princpi i amb la respiració una mica accelerada, vaig notar l'amenaça de punxada de flato, doncs res, afluixo, respiro i si puc ja apretaré.

La segona volta la vaig fer empesa pels ànims de tots els que tenia allà al meu costat animant, familia, amics, companys d'equip......i la entrada a meta és una sensació....¡¡¡¡increible!!!

Trepitjar la catifa blava i veure l'arc d'arribada sabent que has acabat, que ho has aconseguit, no es pot explicar si no ho vius, ara ho se, tram de còrrer 24:37, temps final 1:21:26.

I el que em va agradar és poder arribar a meta i no estar tancada en un recinte on no poden entrar els acompanyants, sino estar amb la gent que ha anat fins allà per estar amb tú i deixar-te portar per la emoció i picar de mans i abraçar a qui t'espera.

Algú mooolt savi em va dir que se'm faria curta, no li faltava raó, em va passar volant, però la vaig gaudir tant com vaig poder.

Està clar que ara ja he entrat en el cercle viciós que és competir en triatló i més si a la primera quedes segona del grup d'edat......subidón dels bons!!!! Això potser no es repeteix més, però aquesta medalla, ja és mevaaaaa!!!!

Miquel, Bernat, sense els vostres entrenaments, i consells, i ànims, i confiança en les meves possibilitats, evidentment, no hagués fet el que he fet.

Gràcies als ànims de la meva familia, la de sang, i als de la familia SBR OPEN TEAM, va ser que vaig volar cap a meta diumenge.

Aquesta medalla, la primera, us la vui dedicar a tots, però més especialment a qui ha fet possible que m'animés a competir, ajudant-me a entrenar, a millorar, fent que creiés que ho podia fer, per vosaltres, Maria, Jose i Dani.

Es pot estar més orgullós de ser part d'un equip com aquest? No, no es pot.