5.15 del matí. Podria dir que sona el despertador, però us enganyaria. Fa minuts que vaig controlant l’hora i m’aixeco sol. No he dormit gaire però he descansat prou durant el dia previ. És dia de Garmin, de posar-me el dorsal de nou des que el passat 22 de juny faig fer la darrera tri. Potser massa temps. Recordaré tot com va?

La veritat és que ara mateix no sé en quin punt de forma estic. Els darrers mesos han estat estranys: el juliol quasi no vaig poder entrenar per el tema laboral (treballant per Les Santes), l’agost va ser també una mica fluix amb 10 dies que em vaig escapar a la muntanya i vaig trotar pe la muntanya amb uns amics a ritme de 8 al km i al setembre va i marxo 20 dies als EUA. 20 dies sense tocar bici, ni nedar i corrent 5 o 6 dies un màx de 6 km Però em va anar bé per oxigenar la ment, per ser feliç i ara he vist que aquest és una part molt important de l’entrenament. 

La primera setmana després de la tornada torna a ser inútil amb el jet lag que arrossego., per tant només tinc 10 dies de bons entrenaments. Per sort em sento feliç i només he de deixar treure l’entrenament que porto acumulat des de l’octubre. Encara que en Bernat em renyi per la falta de constància, ho he donat tot aquest any. I més del que podia donar.

Tornem a les 5 del matí. Esmorzo, carrego trastos i vaig a buscr en Quim. Al carrer es fosc i hi ha un grup de joves que arriben de marxa. I jo a competir. Com canvia la vida...

Arribem a Barcelona amb el desig que aguanti el temps, almenys fins que haguem fet la part de bici. Aparquem als Icària per poder sortir de l’infern del circuit de bici. La Garmin està bé si surts d’hora amb les invites d’en Sergi, però per sortir d’allà és lo pitjor del món amb 5.000 participants... 

Carreguem trastos i anem amb bici cap a la Mar Bella (que bonic el nom...). comencem a preparar les coses a boxes i arriba la temuda pluja. Ens resguardem sota cobert mentre la pluja va augmentant. Aprofito per repassar material i veig que m’he deixat el neoprè al cotxe. Amb la que està caient...merda!!!No sabem què passarà, si es retrasa o s’anul·la però per si de cas vaig al cotxe corrent. Arribo al cotxe moll de dalt a baix: em trec el xandall, samarreta i jersei i ho escorro mentre segueix dilubiant. Em poso un xubasquero i amb el neoprè penjat torno a córrer cap a l’estadi. Mirant pel cantó bo, ja he escalfat bici i córrer. Llàstima que m’he quedat com un pollet i ens fan esperar una hora i mitja més fins que para la tempesta elèctrica. 

Anem cap a la sortida. Ens llencem a l’aigua a 2’ dels pro. No els agafaré pas, je ,je. Fins la primera boia és continuo d’òsties a cantó i cantó. Paro un moment agobiat per continuo. A partir del gir començo a trobar un bon ritme. Surto de l’aigua amb 23 minuts i algo. No està malament! Fa dos anys vaig fer 28’ llargs. Carai...i si hagués nedat una mica més aquest estiu...

La T1  és llarga i jo l’allargo més encara. No sé si posar-me mitjons, busco gels... amb el cony de pluja no ho he pogut preparar bé. Pujo a la bici i no plou però el terra està molt moll. El recorregut té moltes corbes i vaig amb cura. A la primera volta em passa un que va igual que jo, vestit d’SBR però que no és de l’equip (eh, Sergi...). Em diu que m’enganxi a ell i un altre noi. Li dic que passo d’anar amb grup, que vull arribar a casa viu. Sóc un cagat i ara no me la jugaré per 3-4’. Vaig fent tranquil·lament. Em distrec mirant el eprsonal que hui ha competint. Et trobes gent amb mountainbike amb cistellet i tot, vaig mirant com porta la gent els dorsals i n’hi ha per fer un llibre. 

Per on hi ha gent vaig demanant que ens animin, vaig mirant als fotògrafs per reclamar la meva foto, ja que avui, per variar no tinc fotògrafa.

A la tercera volta penso, “potser que tiris una mica, no, nanu? I apreto una mica més. Sempre al meu rotllo, més èpic, millor consciència. Sóc jo i la meva Cannondale. Per fi s’acaba el tram de bici i comença el running. Quines ganes. 

Faig la T2 a un ritme també tranquil. No em poso mitjons, anem a fondo. I faig bé perquè es 2 primer km està ple de basalts dels grossos. El recorregut de córrer és dels més bonics que hi ha ja que passa pel passeig de mar i va fins a Arc de Triomf i entra al Parc de la Ciutadella. Surto a bon ritme i el vaig accelerant. Em creuo el fals SBR i em deu portar 4’.. potser hagués fet 4’ menys...potser hagués anat per terra com alguns altres...

Total que ja em veieu a mi corrent tant panxo, gaudint i apretant.

Em noto cansat però prou bé de cames. Al parc de la Ciutadella començo a fer la tàctica d’enfocar el de davant amb l’objectiu de passar-lo. I va funcionant. I love this game! Veig gent patint i caminant i jo els animo a continuar.

Pel camí sento que em miren i m’animen cridant-me “Angel”. Al començament penso, “què diuen aquesta gent?” i després recordo que vaig amb el trimono deixat de l’Alberto.No en tinc perquè no vaig guanyar el concurs de les fotos tot i tenir moltes fotos divertides...però tinc pocs amics al faceboock.

Una dona em diu “Que se’t caurà el dorsal!. Li faig un no amb el dit. No en té ni idea que es porta així, a mig culet i que d’aquí no baixa.

Arribem als dos últims km i miro el rellotge i veig que puc baixar de les 2h 20’ flipa! Fa dos anys al mateix lloc i amb el terra sec vaig fer 2 h 30 i una mica més. Doncs foto un últim km i mig de rebentar el crono. Apreto les dents. La mandíbula se’m va desencaixant. Ara no ric, no animo ningú. Jo sol esprintant. La gent m’anima. Només apreto i aconsegueixo meu objectiu i baixo de les 2 h 20’. Seeee. M’he cascat la natació en 5’ menys que l’any passat i el run en 41’28’’ per 44’50’’ de fa dos anys!

Gràcies a tots per ajudar-me a creure en mi, sobretot a la Clara i al sensei Blanchi!!