Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TRI Half. Mostrar tots els missatges
SailFish Berga 2014, by Clara Hernández
Com qui obre i tanca els ulls, Setembre arriba i amb ell la tercera; i última, Half de la temporada: Sailfish Berga.
El dia abans, m'aixeco sense motivació ni ganes.... no sé si arribo cansada, o trista, o descol·locada... però m' obligo a mi mateixa a canviar el xip. Surto a trotar 30 minutets amb bona música i penso que s'ha de gaudir d' aquest "fin de fiesta".
Per la tarda ben d'hora cap a Berga. Primera parada Boxes. Allà em trobo amb la família Nicolau i amb un amic. Xerradeta, nena preparada i cap al Centre, a on recollim bosses, ens trobem amb l' Oscar, trobem d'altres amics i coneguts.... i cap al Briefing.
Res nou, així que cap a l'hotel a descansar. Dutxeta ben freda, soparet, converses, riures amb la Sister, i a intentar dormir.
4:50 James Morrison em dóna el bon dia. A esmorzar bé i cap a Bergaaaaaaa.
Deixo material a T2 i cap al bus. De camí, encara caminant m' adono que no he agafat el casc.... HORROR. onde ta ??? on l'he deixat? hotel ???
Calma, respira..... pensa.... al cotxe ???? Corrents a T2, agafo claus , corro a cotxe i seeeeeeee, allà està el meu casc plorant pensant que l'havia abandonat. No carinyo, noooooo, ha estat un petit oblit. Vaaaa perdona'm que ens ho passarem molt bé !!!
Torno a boxes, deixo claus. i ara si, al bus !! Trobo l' Oscar i sortim. Estem nerviosillos.... jejeje. Arribem a la Baells, fa un fred que pela..... i poc més tard arriba la família Nicolau: Maria, Quimet i Miquel. Vull escalfar... finalment "enganyo" l' Oscar i ens fem unes carreres per boxes... Fem foto de rigor..... Fem crit de rigor....... i A preparar-nos.
Entrem a l' aigua i hi ha una boira que ja no és que no es vegin les boies, és que no es veu ni el pont !!! Ens preparem per la sortida, Meeeeeeeeeec, comença !!!
Vaig al costat de la Maria i la veritat molt incòmode... molta gent, i cops per tot arreu.... anem seguint la gentada i jo com sempre, una mica estressada...... Em calmo perquè tinc la Maria a prop i la faig servir de referència. Però em surt una parella de ball, que vol abraçar-me i no ha vist Dirty Dancing: este es mi espacio.. este es el tuyo. I el tipo se'm tira a sobre i entre l estress i que la Maria va més ràpida la perdo...... En una altre temporada, m' hagués parat i deixar passar el meu amor... però el temps i els entrenos ens fan més forts i aguanto fins que veu que ens separem...... Bye Bye darling.
Primera boia, passem el pont, i segueixo avançant entre la gent. Això vol dir que no m'estic quedant la última !!!!
Tornem a passar el pont i segona boia.... porto un bon ritme i segueixo envoltada de gent..... tot i l estress contenta. Bon senyal. Ara sí ens estirem una mica i puc fer el tram final soleta i sense cops.
Arribo terra miro crono i no arriba a 39 !! oleeeeeee, quina gran sorpresa. Mateix temps que any passat però aquest estiu gairebé no havia entrenat swim..... Ostres !!! Amb el subidón, pujo rampa i corro a buscar la bike. Preparo tot, agafo nena; que té ganes de festa i sortim.
Pugem tot el caminet, que aquest any és una mica més llarg, i comença la baixada amb les seves "curvetes". Vaig amb molta prudència i sense pressa. Encara cansada de swim i queda mooooooooooooolta bike.
Un cop passat el primer tram, gel i vinga.....No recordo bé el recorregut i segueixo amb ritme prudent. Em noto cames carregades i com cansada.... i quan porto uns 50 minuts m'adono que no estic gaudint... només penso en acabar. A veure... això no pot ser !! així que a la que arriba la següent baixada em deixo anar i vaig a lo que dona la nena.... la velocitat, el vent a les orelletes..... fan que em retrobi...... com no? Els meus Seeeeeeeeeeeee i Yiiijaaaaaaaaaaaaaaaaa se senten per tota la comarca.... ara si, ara sí recordo perquè he vingut !!!!!
Nou tram de pujadeta.... més benzina pal cos... i surt mica solete.... alegriaaaaaaaa..... més baixadeta... més crits... passa un altre competidor, que ens hem anat creuant i en sentir el meu yiiiiijaaaaaa també crida i em somriu.
Segueixen els km. Noto algu al llavis, de ser un mosquit ... cap a dins , que han dit que no hi ha sòlid fins el run !!!
Com qui no vol la cosa primera volta superada.... i bones sensacions recuperades..... ara sí, ara a full, gaudint a topeeee del moment.
Sensació en passar per un poble i veure senyal de 50, miro km i veig 56...ups !! seeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee
I abans que pugui adonar-me ja veig Berga de lluny. Últims trams rectes amb vent a favor cridant i gaudint del moment. Ultima pujada (i de les bones) per arribar a boxes. Sento el meu nom, miro: en Dani Bofill !!!! Oleeeeeeeeee quina il.lusió.
Arribo a Boxes, deixo nena, canvio material i a córrer. Però tinc com mal de panxa així que paradeta als WC. Això també hauria de comptar com a repte...... Surto i ara sí, ara, a córrer.
La veritat: em tornen les sensacions dolentes... només vull acabar, acabar i acabar ja...... Per sort, només sortir començo a trobar-me amics i coneguts entre el públic o competint i em dóna una mica de subidón.
Primera volta de "reconeixement" a la saca...... penso que mica rollo, però no..... ara només he de restar... 1 volteta més i a per la última, i aquesta ja no compta perquè ja treus les forces d'on sigui.
Segona volta, aquí ja em trobo amb la Maria, amb l' Oscar, en Quimet, en Miquel, una de les parts més boniques de competir amb els compis: anar trobant-nos i animant-nos mútuament.
També trobo en Dani que no para d' animar, més amics i coneguts.....
Van passant km i segona volta...... Tot i que tinc mal de panxa em trobo bé, així que en certs trams apreto una mica, fins que se m' acaba la benzina i torno a afluixar.
Ara sí, a per la última...... Ja ho tinc, ja ho tinc !!!
Em noto hiper cansada..... però sé que ja està, així que segueixo contenta fins entrar al passeig. Ultim km se'm fa llaaaaaaaaaaaaaarg però només penso que la meva 7 half..... ja la tinc !!!
Felicitat plena en veure l' Arc de Meta i passar-ho parant el crono en 5:32 Tomaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Moment de recuperar forces, anar trobant compis, amics, coneguts.... comentar "jugada", felicitacions...... moment per gaudir 100 %
Com sempre per acabar les gràcies:
Primer a en Miquel i en Bernat. Pels entrenaments, per la vostra actitud, pels consells..... Per fer-nos més grans cada dia.
Bernat, gràcies per la teva Master en bike, la meva passió ...la meva vida ;-)
Miquel, gràcies per "exprimir-nos" en cada entrenament, i per la professionalitat i lluita constant.
Compis, gràcies, a tots i cadascun de vosaltres. De tots aprenc alguna cosa. I entre tots ens ajudem i fem millors dia rere dia
Miquel Nicolau: el meu partner a pistes. Perquè ja tens una medalla de finisher, sinó et donava la meva... perquè aquest RUN te'l dec una mica ;-)
I gràcies a tots els que m' ajudeu cada dia a no caure, i m'ajudeu a aixecar quan ho he fet.
I aquí tenim la prova gràfica. Una foto gentilesa den Dani (gràcies gàcies, gràcies) sin filtros... Boeing Apache gaudint 100 % i una segona, que em fa molta il.lu, tots els compis Finisher !!!!!!
Petonets
El dia abans, m'aixeco sense motivació ni ganes.... no sé si arribo cansada, o trista, o descol·locada... però m' obligo a mi mateixa a canviar el xip. Surto a trotar 30 minutets amb bona música i penso que s'ha de gaudir d' aquest "fin de fiesta".
Res nou, així que cap a l'hotel a descansar. Dutxeta ben freda, soparet, converses, riures amb la Sister, i a intentar dormir.
4:50 James Morrison em dóna el bon dia. A esmorzar bé i cap a Bergaaaaaaa.
Deixo material a T2 i cap al bus. De camí, encara caminant m' adono que no he agafat el casc.... HORROR. onde ta ??? on l'he deixat? hotel ???
Calma, respira..... pensa.... al cotxe ???? Corrents a T2, agafo claus , corro a cotxe i seeeeeeee, allà està el meu casc plorant pensant que l'havia abandonat. No carinyo, noooooo, ha estat un petit oblit. Vaaaa perdona'm que ens ho passarem molt bé !!!
Torno a boxes, deixo claus. i ara si, al bus !! Trobo l' Oscar i sortim. Estem nerviosillos.... jejeje. Arribem a la Baells, fa un fred que pela..... i poc més tard arriba la família Nicolau: Maria, Quimet i Miquel. Vull escalfar... finalment "enganyo" l' Oscar i ens fem unes carreres per boxes... Fem foto de rigor..... Fem crit de rigor....... i A preparar-nos.
Entrem a l' aigua i hi ha una boira que ja no és que no es vegin les boies, és que no es veu ni el pont !!! Ens preparem per la sortida, Meeeeeeeeeec, comença !!!
Vaig al costat de la Maria i la veritat molt incòmode... molta gent, i cops per tot arreu.... anem seguint la gentada i jo com sempre, una mica estressada...... Em calmo perquè tinc la Maria a prop i la faig servir de referència. Però em surt una parella de ball, que vol abraçar-me i no ha vist Dirty Dancing: este es mi espacio.. este es el tuyo. I el tipo se'm tira a sobre i entre l estress i que la Maria va més ràpida la perdo...... En una altre temporada, m' hagués parat i deixar passar el meu amor... però el temps i els entrenos ens fan més forts i aguanto fins que veu que ens separem...... Bye Bye darling.
Primera boia, passem el pont, i segueixo avançant entre la gent. Això vol dir que no m'estic quedant la última !!!!
Tornem a passar el pont i segona boia.... porto un bon ritme i segueixo envoltada de gent..... tot i l estress contenta. Bon senyal. Ara sí ens estirem una mica i puc fer el tram final soleta i sense cops.
Arribo terra miro crono i no arriba a 39 !! oleeeeeee, quina gran sorpresa. Mateix temps que any passat però aquest estiu gairebé no havia entrenat swim..... Ostres !!! Amb el subidón, pujo rampa i corro a buscar la bike. Preparo tot, agafo nena; que té ganes de festa i sortim.
Pugem tot el caminet, que aquest any és una mica més llarg, i comença la baixada amb les seves "curvetes". Vaig amb molta prudència i sense pressa. Encara cansada de swim i queda mooooooooooooolta bike.
Un cop passat el primer tram, gel i vinga.....No recordo bé el recorregut i segueixo amb ritme prudent. Em noto cames carregades i com cansada.... i quan porto uns 50 minuts m'adono que no estic gaudint... només penso en acabar. A veure... això no pot ser !! així que a la que arriba la següent baixada em deixo anar i vaig a lo que dona la nena.... la velocitat, el vent a les orelletes..... fan que em retrobi...... com no? Els meus Seeeeeeeeeeeee i Yiiijaaaaaaaaaaaaaaaaa se senten per tota la comarca.... ara si, ara sí recordo perquè he vingut !!!!!
Nou tram de pujadeta.... més benzina pal cos... i surt mica solete.... alegriaaaaaaaa..... més baixadeta... més crits... passa un altre competidor, que ens hem anat creuant i en sentir el meu yiiiiijaaaaaa també crida i em somriu.
Segueixen els km. Noto algu al llavis, de ser un mosquit ... cap a dins , que han dit que no hi ha sòlid fins el run !!!
Com qui no vol la cosa primera volta superada.... i bones sensacions recuperades..... ara sí, ara a full, gaudint a topeeee del moment.
Sensació en passar per un poble i veure senyal de 50, miro km i veig 56...ups !! seeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee
I abans que pugui adonar-me ja veig Berga de lluny. Últims trams rectes amb vent a favor cridant i gaudint del moment. Ultima pujada (i de les bones) per arribar a boxes. Sento el meu nom, miro: en Dani Bofill !!!! Oleeeeeeeeee quina il.lusió.
Arribo a Boxes, deixo nena, canvio material i a córrer. Però tinc com mal de panxa així que paradeta als WC. Això també hauria de comptar com a repte...... Surto i ara sí, ara, a córrer.
La veritat: em tornen les sensacions dolentes... només vull acabar, acabar i acabar ja...... Per sort, només sortir començo a trobar-me amics i coneguts entre el públic o competint i em dóna una mica de subidón.
Primera volta de "reconeixement" a la saca...... penso que mica rollo, però no..... ara només he de restar... 1 volteta més i a per la última, i aquesta ja no compta perquè ja treus les forces d'on sigui.
Segona volta, aquí ja em trobo amb la Maria, amb l' Oscar, en Quimet, en Miquel, una de les parts més boniques de competir amb els compis: anar trobant-nos i animant-nos mútuament.
També trobo en Dani que no para d' animar, més amics i coneguts.....
Van passant km i segona volta...... Tot i que tinc mal de panxa em trobo bé, així que en certs trams apreto una mica, fins que se m' acaba la benzina i torno a afluixar.
Ara sí, a per la última...... Ja ho tinc, ja ho tinc !!!
Em noto hiper cansada..... però sé que ja està, així que segueixo contenta fins entrar al passeig. Ultim km se'm fa llaaaaaaaaaaaaaarg però només penso que la meva 7 half..... ja la tinc !!!
Felicitat plena en veure l' Arc de Meta i passar-ho parant el crono en 5:32 Tomaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Moment de recuperar forces, anar trobant compis, amics, coneguts.... comentar "jugada", felicitacions...... moment per gaudir 100 %
Com sempre per acabar les gràcies:
Primer a en Miquel i en Bernat. Pels entrenaments, per la vostra actitud, pels consells..... Per fer-nos més grans cada dia.
Bernat, gràcies per la teva Master en bike, la meva passió ...la meva vida ;-)
Miquel, gràcies per "exprimir-nos" en cada entrenament, i per la professionalitat i lluita constant.
Compis, gràcies, a tots i cadascun de vosaltres. De tots aprenc alguna cosa. I entre tots ens ajudem i fem millors dia rere dia
Miquel Nicolau: el meu partner a pistes. Perquè ja tens una medalla de finisher, sinó et donava la meva... perquè aquest RUN te'l dec una mica ;-)
I gràcies a tots els que m' ajudeu cada dia a no caure, i m'ajudeu a aixecar quan ho he fet.
Petonets
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
X Triatló Internacional B de Banyoles, by Clara
Només tres setmanes després de la Haf de Salou ja hi tornem a ser-hi..... Aquesta vegada toca una que ja en tenia ganes: Half B de Banyoles. Distàncies mica diferents: 2.200 swim + 80 bike + 20 Run
Són 2 half massa seguides pel meu gust però la bike de Banyoles... em posa !! aíxi que "pallá voy"
Aquesta vegada vaig sola, els meus compis o tenen cita a l' sprint de Mataró, o tenen massa a prop els seus IM o Halfs així que no m ho penso: Sola voy !!
Arriba el gran dia i esmorzo poc ... no tinc els meus cereals així que cafè amb llet i galetes. Vaig camí de Banyoles i per variar em perdo... al final ni gps ni naaaa, acabo preguntant un senyor gran que m indica clarament com arribar. En pocs minuts entro al parking costat de boxes, preparo tot i vaig a escalfar ràpid.
Arriba hora i cap a l' Estany. Em fa respecte, són 2.200 m i ja sabem que el swim no és lo meu. Però quan donen sortida em noto més "relaxada" que altres vegades. Vaig nedant amb nervis i por de no passar el tall però no tinc males sensacions del tot.... Però en arribar a la segona boia i començar a tirar enrere per fer la primera volta m assalten les angoixes..... intento no pensar i arribo al punt de partida de la segona volta. M' agafa por, molta por. Encara em falta una volta sencera.... estic nedant a gust sense onades i empassant aigua dolça però queda molt i se m'està fent llarg. I si em quedo última? tinc tanta por que penso que no puc seguir pensant això... així que m'obligo a pensar que desprès d'aquesta mala estona vindrà la felicitat... el motiu del meu viatge fins aquí: la bike. Així que poso el pilot automàtic i vaig nedant.
De sobte començo a rebre cops per totes bandes.. un grup de nois.... buf és igual.. passo per lo que faci falta. La meva nena m'espera a boxes...... així que quan faig última boia i giro cap a terra "sóc feliç"
Arribo a terra i començo a córrer per la catifa ben feliç. Miro rellotge, 44 min. Mal temps però per ser jo està perfecte. i ara a volaaaaaaaaaaaaar
Arribo a nena, preparo tot i gaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaas.
Surto bé, però encara mica fatigada i sobreposant-me d' aigua. La gent va com boja... sembla que estiguin a punt d'arribar a meta i acabem de saltar sobre les bikes.. van molt agressius, et tanquen en passar.. jo els hi deixo fer i penso: Ja arreglem comptes desprès...... com diu el Sensei, en la mitja i llarga distància s'ha de ser humil i fer la teva cursa.. que és molt llarga.
Vaig agafant meu ritme i gaudint... oooooooh no sabeu com !!!! vaig pujant.... arriba alguna recta, alguna baixadeta... en algun moment baixada amb vent favor... no puc resistir la felicitat, crido els meus seeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee, Yijaaaaaaaaaaaaaaaaaa
la gent em mira però van concentrats i no em diuen res.....
vaig avançant i pensant què.... ara no em tanques eh ?? jejejejejejeje
Hi ha moments que les cames cremen mica però sóc tan feliç !!!! arribem a la segona volta. i la veritat hi han trams que són durillos... però a la meva nena i a mi ens va la marxa i seguim, no parem el ritme... més baixades.... més crits... sentint el vent a les orelles.... impossible reprimir els crits de felicitat !!! Yijaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
I de cop estem arribant a Banyoles una altre vegada......coincideixo amb la Nuria, baixo mica ritme pq queden 20 de run i serà dur.....arribo a boxes, deixo nena amb pena , poso bambes i a córrer.
Començó "bé" , cansada però bueno.... em fa molt de mal el genoll esquerre. A la bike m'ha molestat però al córrer em fa unes punxades de molt mal.... suposo que passarà així que no penso.
Totes les vegades que he fet aquest run se m ' ha fet dur, i avui no podia ser menys. No sé pq però em costa.. no es tan pla, té trams de puiada i es avorridot... i més avui, que vinc sola, que no hi ha cap company a qui saludar ni cap cara coneguda que t'anima..... de cop km 5 i veig que no puc. Estic esgotada, no tinc forces i el mal de genoll.......així que penso en abandonar. Jo he vingut per la bike i ja l'he fet. Penso en acabar primera volta i deixar-ho.
Arribo a segona volta i sembla que genoll no fa tant de mal. Així que segueixo. Tinc en ment les paraules del Miquel d'alguns dels seus IM on ha pensant en abandonar i s'ha obligat, i en el Jose en Lanzarote... i a mi m ha de parar una mica de cansament i genoll. nooooooooo
segueixo.
Els km se'm fan llaaaaaaaaaaaaaaargs com mai. Intento no pensar però Deu Méu.. és impossible.... Penso en coses agradables. El Martini que faré quan arribi a casa. La sessió de platja de demà per recuperar..... la felicitat que tindré si passo meta..... Abans d acabar la segona volta, sobre el 10 em començo a trobar malament de veritat. Tinc mal cos, ganes de treure. No tinc forces per res i veig que ara sí.. ara he de parar. impossible acabar així. Penso baixar el ritme però crec que més no el puc baixar... així que penso: arribo a la tercera volta i allà abandono. No puc fer 6.5 km així, és una agonia. Així que segueixo trotant i en arribar a la tercera volta i pensant paro, em diuen: tercera volta polsera groga. I torno a pensar en paraules Miquel. i en el Jose.... i que ara que estic tan a prop deixar-ho..... així que em poso polsera i em dic, segueixo fins que no pugui més, o fins que vomiti.
Arriba avituallament i m obligo a agafar sòlid. Gran sort perquè em calma malestar. i segueixo.......
em vaig tirant aigua i pensant ja està.. només 6 km i fora .
Van passant km lents, lents, hiper lents..... però un triatleta SBR Open Team és un guerrer, un lluitador, i només penso en la felicitat si acabo !!
I quan per fi passo pel km 17,5 penso: vaaaaaa, només 2.5 d' agonia !!!
Vaig mig somrient pensant que acabaré !!!! i quan veig 18,5 ja sóc feliç. ara sí, ho tinc a tocar........
Quan per fi veig 19,5 i entrada al parc... buf... no tinc subidón físic, però sí mental !!!!! Però res comparable a quan passo l'arc de meta.... Oooooooouuuuuuuhhh Yeeaaaaaaaah
Miro crono: 5:07 però el millor, m'he guanyat a mi mateixa, he guanyat el meu coco !!!
Passats 2 metres m'he de recolzar en una taula perquè literalment no tinc forces.. no puc ni mantenir-me dreta: Ho he donat tot. Com mai.. Espero que en Miquel estigui orgullós de mí quan li digui, perquè mai havia tingut aquesta sensació fins avui.
Respiro amb dificultat i estic recolzada a la taula i un altre finisher em ve a felicitar.... caram Gràcies !! Perquè lo que he fet avui és per recordar !!!
Així que per acabar, com sempre.... gràcies Miquel i gràcies Bernat. Si fa 3 anys m haguessin dit que faria triatlons, que faria half i que patint m'ho passaria bé i faria "bons" temps.. no m'ho hagués cregut. Això és mèrit vostre.
Gràcies als meus compis.. ho dic sempre, perquè ho penso de tot cor, els entrenos sense vosaltres no serien els mateixos. Us estimo i us he trobat a faltar, molt, molt, mooooooooooolt
I avui no tinc prova gràfica.... és el que passa quan vas sola i a més et quedes sense bateria al mòbil.......
 |
| Delfineta (Prueba gráfica cortesía del diseñador. Foto www.ngenespanol.com) |
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
Extreme Man Salou 2014, by Martí Lopez
Res no ens pot apartar d’assolir els nostres
somnis. O no hauria. L’any passat una averia mecànica va estroncar el somni que
havia perseguit durant set mesos: penjar-me la medalla de finisher de la Half Challange de
Calella. La mala sort em va deixar plantat a mig camí, perdut pels paratges del
Montseny que de cop es van enfosquir, perdent en els meus ulls la seva habitual
bellesa. Un any després em tornava a plantar de nou davant un somni. Canviava
de població costanera, Callella per Salou, però no pas de distància. Els 1.900 m de natació, els 90 km de bici i els 21 km de
córrer feia 8 mesos que ornaven a estar gravats dins el meu cap.
Arribava a la proba després de 8 mesos inactiu
pel que fa a la triatló. D’entrenaments no me’n van faltar, de lesions tampoc.
Un canvi d’actitud positiva i de prendre’m les coses més amb calma, però sense
oblidar l’esforç i la lluita van ajudar a construir un nou MarTRI. Aquest nou
triatleta havia entrenat menys però amb més energia que anteriorment. No sóc
debutant en la distància, ja he acabat dues halfs i això m’hauria de servir
d’experiència.
El dia D s’acosta perillosament. Nits de suor
freda. Una mescla de nervis i il·lusió per lluitar per el meu somni. El camí
cap als objectius és el que ens fa forts i ara és l’hora de demostrar la meva
fortalesa física i mental.
La
prèvia
Dos mesos abans de la cursa els organitzadors
es veuen obligats a canviar el recorregut de la proba i la bici deixa un perfil
muntanyós per convertir-se en un recorregut totalment pla, ideal per cabres (o
bicis aerodinàmiques). Jo tinc una pobreta Cannondale Caad 8 i amb pla no tiro
gaire precisament. Demano a en Javi Díez si em deixa la seva cabra (batejada
com a Trini) i la
Mayalen Noriega em deixa unes senyores rodes. En Pedro de SBR
m’ho condiciona tot per poder volar. Tot plegat porto entre 4.000 i 5.000 €
sota les cames. I això s’ha d’aprofitar no? Tinc poc temps però per
acostumar-me a la nova bici i a la postura. Dues setmanes abans em quedo clavat
d’esquena. Frena, nano, em dic.
La setmana abans faig un bon entrenament de bici que em donen
confiança.
La setmana prèvia, és suau, de descans actiu
per arribar amb forces a la proba. El dia abans a l’entrenament faig un speach
amb tots els de l’equip, animant a tots els que competim en les dues properes
setmanes a Salou, a l’IM de Lanzarote i al IM 70.3 de Calella. En Miquel, el
meu entrenador, em diu abans de marxar: “Martí a la proba sigues feliç, apreta
i si et passa gent no facis cas, davant els problemes tu mira endavant, sempre
endavant, jo seré amb tu”. Que un campió d’Europa de mitja distància et digui
això val molt.
Dissabte al matí anem cap a Salou amb els 5
que competirem. Poc després s’afegeix la meva estimada Anna. Anem cap a boxes a
recollir dorsals i deixar la
bici. Es respira ambient de triatló en estat pur, també de
nervis i de ganes que arribi ja el moment de tirar-se a l’aigua. Ens fem fotos
i riem amb els companys d’equip.
Anem a prendre alguna cosa i a les 20 h ja
estem sopant. Començo a endrapar com un boig pasta, arròs, pollastre, ou remenat
i arròs amb llet. Ai que no dormiré amb tant de menjar a la panxa.
La nit es fa dura. Una suor m’envaeix el cos.
El meu cap comença a repassar tot el que he de preparar i no deixar-me: bidons
d’aigua, isotònic, gels, gomes per les sabates de bici, bambes de córrer,
ulleres se sol, barretes energètiques...El despertador em sona a les 4.40 i em
fa una mandra de nassos aixecar-me.
A les 5 el menjador de l’hotel està en ple
rendiment. Coincidim esmorzant amb el màxim favorit i guanyador posterior de la
proba, en Marcel Zamora. A mi que m’agrada saludar als cracks, li dic bon dia i
li pregunto que em recomana per esmorzar. M’assenyala els frankfurts i riu.
Tornem a omplir el dipòsit d’energia i anem
amb la Clara, La Maria, la Vicky i en Miquel cap a boxes. Tot és fosc i el
terra està moll de la pluja de la
nit. Allà a boxes anem a preparar les bicis i deixar tot el
material a punt i em trobo la primera sorpresa agradable del dia: em ve un home
i em diu “Tu ets en Martí
López ? Et segueixo per twitter”. Que bona! Quina ilu. Saludo
al gran Àngel Valera que debuta amb distància half. Quin crack.
Els que em coneixeu sabeu que això m’anima i em motiva. Vaig cap al
punt de sortida amb un somriure als llavis. Almenys serveix per dissimular els
nervis. Però tinc un problema: avui no tindré fotògraf de l’equip i jo faig
triatló perquè em facin fotos i després poder-me mirar...què hi farem.
Arriba l’hora. 6.49. Una hora no gaire normal
de tirar-se al mar encara fred de l’hivern. I menys normal ho és amb 200 paios
sonats alhora amb ganes de fotre’s de pals per arribar primer. Per sort la
natació és neta i no rebo cap cop. Impressionat.
Potser hauré après a llegir les probes o vaig
massa lent. Però no, vaig a prou bon ritme. Sense anar a tope surto de l’aigua
amb 34’ o
sigui la posició 161 de 950 que van acabar. Carai. I això que jo nedant amb
neoprè sóc molt més lent que sense...
La transició de bici la faig un pèl lent però
no em vull deixar res. La cursa és llarga i no cal badar. Durant tota l’estona
tinc l’ai al cor de no punxar com el que em va passar a Calella. A més les
rodes que m’han deixat són tubular i només tinc un pot d’espuma per reparar-ho
i no sé com va. És millor no pensar-hi. Em concentro a anar el més ràpid
possible. He d’aprofitar la super bici que m’han deixat. Durant la primera hora
faig 35 km
tot i que durant els primers 20 costava agafar ritme amb molts girs i rotondes.
Anem per una autovia. El paisatge és lleig i se’m fa avorrit.
Vaig ràpid i gaudeixi amb la Trini però només
em distrec quan m’avancen algun grupet i quan jo puc avançar algú (una cosa no
gaire normal amb la bici). Quan arribem cap a Salou m’aixeco de la bici i noto
una lleugera rampa als quàdriceps esquerra...ai, ai ai...
Quan entro dins la població de Salou ja hi ha
públic i jo els foto un crit demanant que animin una mica. Això m’encanta i em
dóna energies extres. M’he marcat un temps de bici impressionant per el meu nivell:
a 36km/h per hora de mitjana. Arribo com una moto a boxes. Deixo la bici
esperitat i em poso a córrer. Em trobo a l’Anna i paro a fer-li un petó.
M’anima encara més i començo a apretar. Carai quin ritme.
Dura però mig km. De sobte em noto unes punxades
als quàdriceps i decideixo parar. Merda. M’agafen unes rampes a les cames que
em fan veure les estrelles.
Demano ajuda als espectadors. Em donen aigua i
un home em tranquil·litza i em fa respirar tranquil·lament. Gent que passa per
allà sento que diuen “mira como
tiene las piernas”. Realment fa angúnia, tinc
els quàdriceps inflats. I això acaba de començar! Però ara no, ara no puc
abandonar! Tres o quatre minuts després decideixo continuar. Començo caminant i
quan pugui córrer ja ho faré. Al km 2o 3 em poso a trotar. Em fa un mal
terrible però penso en l’Anna que m’ha vingut a animar i a patir un cap de
setmana avorrit d’allò més per ella i en Miquel que em deia que no pari mai.
Doncs no pararé. Intento ser feliç i gaudir de la carrera.
Vaig sumant km amb punxades terribles a les
cames que cada vegada van a més. És una odissea. El recorregut és un autèntic tobogan,
amb unes pujades considerables que fan emprenyar a molts dels competidors. A mi
però avui les pujades em van millor, és quan em fan menys mal les cames. A les
baixades veig les estrelles. Però jo intento ser feliç, oblidar-me del patiment
i aprendre a conviure amb el dolor, com fan els pros, penso. Quan passo per un
punt de música sento el gang style i em poso a ballar el pas típic mentre corro.
L’Anna em veu i flipa i la gent del públic es parteix de riure. #marTRIstyle!
Cada km que passa el mal va en augment i el
dolor s’escampa per més punts. Mai havia patit tant però jo intento continuar,
el meu objectiu és a tocar i jo no ho deixo tant fàcilment. Jo sóc un paio
curiós i tot i estar perjudicat vaig animant als competidors que paren per
rampes o per defalliment varis. I jo vaig fent, poc a poc, serrant els llavis
amb les dents i seguint el meu camí d’espines cap a la meta.
De cop i volta em trobo l’home que m’havia
ajudat al començament de córrer. Li dono les gràcies per abans. Ell al·lucina
que estigui corrent i jo li dic, “jo l’acabo”!
Motivació extra. Continuo fent, no sé si dir
corrent, perquè això que faig no és córrer precisament. Cada vegada les mostres
de dolor són més patents i la gent amb veu bufar i fer cares de dolor. Un home
m’anima i jo li dic “el patiment ens fa forts. Som-hi”. El tio flipa.
#marTRIstyle! En els moments durs em vaig fent petons al dorsal tatuat.
M’animo jo sol. De tant en tant vaig saludant
als fotògrafs que hi ha el circuit. No faig bona pinta però vull que em facin
fotos!
A la darrera volta em poso a córrer al mateix
ritme que un triatleta basc, en Patxi Fresnillo. Aquest és un esport bonic,
competitiu i salvatge a la part de natació però que a mesura que el patiment i
l’esforç va augmentant la solidaritat sorgeix del nostre interior. En Patxi em
veu fotut i m’anima. Em diu “va nanu que ja ho tenim”.
Anem xerrant, ens presentem, ens posem al dia
de què fa cadascú, d’on som, de si és dur això, m’explica que ell ha fet alguna
IM sencera i jo li dic que en vull fer una però que no ho tinc clar amb el que
estic patint ara. És fort parlar tant quan portes més de quatre hores de ple
esforç, però els km així passen més ràpid. De com comencem a agafar un bon
ritme dins les limitacions físiques. Em diu que si seguim així baixem de les 5
h, la barrera psicològica a superar. Seria un bon objectiu.
M’agradaria entrar a meta amb aquest gran amic
que acabo de fer, però no li puc seguir el ritme i li dic que tiri. Perdo en
Patxi i la motivació.
Les cames ja no saben com dir-me que pari, però jo no els hi
faig cas. Avui venceré jo, els hi dic. Enfilo el tram final. 1’5 km. Em trobo en
Quim que córrer amb mi i m’anima però els dits del peu se m’estan tensant i estic
a punt de perdre l’equilibri. Però jo continuo endavant, cap a meta. Els metros
se’m fan eterns, pregunto als organitzadors com queden. Arribo a l’arc de meta,
veig l’Anna i que ja arribo. Apreto el puny, aquesta és la meva, ja ho tinc. 5h
5’ , posició
final 456. He tornat a patir el que no està escrit (i mira que porto un bon rotllo,
ja) però he acabat. Encara tinc forces per agafar el micro:
-Dedico aquesta victòria (dic, quan en Marcel
Zamora fa 1h 15’
que ja ha arribat) perquè per mi és una victòria haver acabat a la meva
estimada Anna, al meu entrenador i a en Gonzalo de Triatletas en Red.
I em prenen el micro, que sinó continuo!
És moment de recuperar, de xerrar amb la Clara
que s’ha marcat una gran cursa i li han donat un premi i tot. No puc ni caminar
però ens posem a ballar davant tota la plaça que al·lucinen amb aquests
finishers trastocats. #marTRIstyle!
Xerrem i comentem la jugada, ens recuperem i
anem a dinar. Allà ens trobem al gran Marcel Zamora i em poso a xerrar amb ell.
En MarTRI es fa amic dels pros. #marTRIstyle!
Ens fem una foto amb el vencedor de l’Exterme
Man de Salou.
Ha estat una proba dura, però que recordarem
força temps...de moment encara camino com un avi!
Etiquetas :
Competicions,
TRI Half
